lunes, 25 de julio de 2016

LA LLEGENDA DE LA SERP DE LA FONT D'EN PERICOT

Relativament a prop de casa, a la ciutat de Girona, i a uns quinze minuts de camí anant a peu, s’estén la vall de Sant Daniel, que comença tot just als peus del Monestir de Sant Pere de Galligants, i seguint el carrer de Sant Daniel acaba endinsant-se cap a l’interior de les Gavarres. En aquest paratge ombrívol recorregut pel riu Galligants, que va a desembocar al riu Onyar, hi abunda una verda vegetació i hi neixen diverses basses i fonts. Si seguim el carrer de Sant Daniel fins arribar al final d’aquest, just on acaba el mur del Monestir de Sant Daniel, travessant un petit pont que ens porta al començament del camí dels Àngels, tombant cap a la dreta, i una mica per sobre del riu Galligants, hi trobem una d’aquestes fonts: la font d’en Pericot; una font amb una llegenda... La llegenda de la serp de la font d’en Pericot!


LA LLEGENDA DE LA SERP DE LA FONT D'EN PERICOT

Diuen que fa molt de temps, a la font d’en Pericot no rajava aigua sinó oli. No em pregunteu si oli de cuina o d’aquell que antigament s’utilitzava per omplir les llànties o llantions que es feien servir per il·luminar les cases de nit, perquè no sabria dir-ho! Però el fet és que, fos com fos, aquest oli era cobejat per la gent, que tot i així no gosava acostar-se a aquesta font, perquè aquesta estava guardada per una enorme serp que devorava tothom que s’hi acostava.


Però segons conta la llegenda, un pagès d’allà a la vora, provinent de la Vall de Sant Daniel (la mateixa vall on es troba la font), més valent que els altres, va decidir apropar-s’hi i vigilar el monstre d’amagat. Així, va poder comprovar, des de darrere d’unes bardisses, que quan aquesta gran serp s’acostava a la font per beure l’oli que d’allà rajava, abans de fer-ho, deixava al terra una pedra meravellosa que duia a la boca agafada entre els dents. El pagès, en veure aquella gemma que lluïa en mil esclats, va voler fer-la seva, i barrinat amb el seu cap, finalment va dissenyar un enginyós aparell que li permetés aconseguir-la.


Sense esma, agafant una enorme bóta de vi, el just per poder encabir el seu cos, va posar-se mans a l’obra i va clavar molts claus de ferro, llargs i punxeguts, de dins cap a fora, al voltant de tota la seva estructura, de manera que la bota es va convertir en una mena d’eriçó de fusta cuirassat amb enormes punxes de metall. A més, a la tapa d’aquest enginy, que es tancava per dintre, i va obrir una mena de trampa per poder treure-hi la mà.


Pel matí, abans que arribés la serp gegantina, va anar a la font d’en Pericot i es va ficar a dins la bóta i la va tancar per dins. Un xic més tard, va arribar la serp , i quan el pagès va veure com aquesta deixava la seva pedra meravellosa al terra i es posava a beure l’oli que sortia de la font, va obrir ràpidament la trampa, i traient la mà va agafar la pedra i tornar a ficar-la dins tancant ràpidament la trampa. Quan la serp ho veié, va atacar furiosament la bóta i s’hi va entortolligar en tota la seva immensa força i grandària. Naturalment, mentre més força feia, més se li clavaven aquells llargs claus punxeguts, però tot i així la serp anava estrenyent els seus anells, amb l’amenaça d’esberlar la bota, la fusta de la qual ja cruixia sota la seva força.


El pagès, esverat, veient-se mort, va invocar la protecció de la Mare de Déu. De cop i volta, la bóta, el pagès i la serp al damunt varen començar a rodolar, baixant rodolant a tota velocitat fins estimbar-se al riu Galligants, que es troba uns metres més a baix de la font, on la bèstia va arribar ben morta, doncs amb el mateix rodolar, els claus que recobrien tota bóta finalment havien travessat tot el seu cos. I el pagès, agafant la meravellosa joia que havia aconseguit mitjançant la seva astúcia, agraint continuar viu i il·lès, no oblidant la paraula donada, va dirigir-se cap a la catedral de Girona i va oferir aquella meravellosa pedra a la Mare de Déu per haver-lo salvat.


I diuen que, efectivament,  durant molts anys aquesta pedra misteriosa va ornar la gran corona daurada que cobreix el denominat Llit de la Mare de Déu, que es muntava cada any el dia de l’Assumpció.

Del que va passar amb la font d’en Pericot, que de rajar oli va passar a rajar aigua, la llegenda no ens conta els motius.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario