Mundos propios: LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTBUI

El Castell de Montbui és un castell medieval, que ja és esmentat i documentat l’any 987, situat al cim del turó del Castell de Montbui, dins del terme municipal de Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental, tocant el límit dels municipis de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. Aquest castell, al costat del qual també trobem la petita ermita de Sant Mateu de Montbui, una antiga església parroquial preromànica, és l’origen de diverses llegendes.

El castell de Montbui.

LA CONQUESTA DEL CASTELL DE MONTBUI

Segons explica una llegenda, de la que existeixen diferents variants, antigament el castell de Montbui era ocupat per un poderós rei moro que es deia Sussa -o Mussa, en altres versions-, que tenia vuit-centes dones. Sabedor que els cristians s’acostaven al castell per atacar-lo, ideà un procediment nou i pintoresc per combatre’ls, i reuní tots els bous de la rodalia amb l’intent de bornar-los contra l’exèrcit cristià. Aquest rei moro tenia un general de confiança -en algunes versions es tracta només d’un esclau- que li segava l’herba per sota peu desitjós d’erigir-se rei en el seu lloc i quedar-se amb l’harem, i aquesta finalitat va anar a trobar el cabdill cristià, que hi ha qui diu que era el duc de Montcada, i el previngué de la manera com aquests serien atacats mitjançant el subterfugi ideat pel seu senyor.

El castell de Montbui.

Els dos exèrcits es van trobar en una gran esplanada que hi ha entre el turó de Montcada i el poble de Cerdanyola, cap el cantó de tramuntana. Els cristians, previnguts pel traïdor general moro, es van apinyar tots formant un triangle amb els angles molt aguts; els guerrers s’atapeïren tant com van poder per fer impossible que cap moro ni cap bou poguessin passar entre soldat i soldat ni entrar dintre del clos format per ells, i plantaren a l’entorn tot de llances, estaques i estris punxants, i amb les llances i piques van esperar l’atac de la bouada, que en acostar-se als cristians veieren que es punxaven i van recular contra aquells que els havien atiat. Aleshores els cristians caigueren damunt de la host mora i feren una estossinada en la qual moriren la major part de tots ells, entre ells el propi rei Sussa, donant la victòria a l’exèrcit cristià. A partir d’aquell dia, el paratge on tingué lloc la batalla i bèsties i moros foren anorreats és conegut amb el nom de Pla de Matabous.

El castell de Montbui.

Acabada la batalla, el general traïdor tornà cap al castell de Montbui i féu saber a les vuit-centes dones del difunt Sussa que havien quedat vídues, i que ell passava a ésser el rei i amo del castell i que també es disposava a ésser el marit de totes elles, si el volien per tal. A l’escoltar aquelles noticies, tot foren plors i gemecs i les dones decidiren esperar un dia per determinar-se. L’endemà mateix feren saber al nou senyor que totes es disposaven a ésser les seves mullers, i proposaren fer una gran festa per celebrar noces. Aquella mateixa tarda, al pati del castell van celebrar un joc de canyes -un joc de lluita on es simula un combat-, en el qual les vuit-centes dones van prendre part, armades cada una d’una canya, que esgrimien i jugaven amb molta gràcia i enginy. Tot d’una i mentre llur marit i tots els seus estaven embadalits mirant aquell espectacle, van trencar les canyes pel mig, tragueren una llança de dintre i van emprendre-les contra els moros que havien traït al seu rei, que sorpresos no varen tenir esma de reaccionar, i confosos i esmaperduts es van deixar matar com a mosques; un dels primers en morir fou el nou rei traïdor de Sussa. Les dones no s’havien volgut sotmetre al nou senyor!

Quan els cristians van saber d’aquell desgavell, dirigint-se al castell se’ls van tirar al damunt, i mataren els pocs moros que encara hi quedaven, donant la llibertat a les vuit-centes vídues, convertint-se ells en els amos del castell. Una versió explica, però, que les dones musulmanes de l’harem, amb la voluntat de no abandonar la terra als infidels cristians, no volgueren abandonar el castell, convertint-se en pedres de la muralla per guardar-lo per sempre més.

Les vuit-centes donzelles es convertiren en pedres de la muralla...

D’aquesta llegenda, però, hi ha diferents versions. Una d’elles conta que després de molts anys de tenir els moros el castell van arribar a entaular certa amistat amb els cristians, els quals un dia es van oferir per fer en el pati del castell una festa cristiana que havia d’agradar-los molt, i aquesta festa fou el joc de les canyes, que va acabar exactament igual al joc de les canyes atribuït a les vuit-centes dones de Sussa, amb tots els moros morts, i els cristians erigint-se com amos únics del castell..

I en una altra variant expliquen que al joc de les canyes també intervingueren uns bous que, ben ensinistrats, arribada l’hora de la brega, atacaren furiosament els moros i en feren un estrall. De la intervenció dels bous a la facècia derivà el nom del castell de Montbui i de la propera població de Caldes de Montbui..

El castell de Montbui.

EL GORG DE LES DONZELLES

Una llegenda afirma que el rei moro del castell de Montbui, tot i haver estat desposseït del castell, no per això va perdre el domini dels pobles de la contrada, ans el contrari. Després de que fos desposseït del seu castell, el caràcter d’aquell rei moro que fins llavors havia tingut un tarannà benèvol, s’enfosquí i exigí que anualment se li entregués l’odiós tribut de cent donzelles cristianes, sota l’amenaça que de no fer-ho cauria sobre els pobles tota llur fúria. Vivia en una cova de Vallderrós, coneguda com la cova del Moro, al terme de Riells, a prop de la riera de Tenes, i allí es feia portar el tribut de les dissortades joves.

Un any, mentre les ploroses nines que havien estat escollides per tant deshonrós tribut feien via acompanyades de llurs guàrdies, cap a la cova del rei moro passant per la vora dels alterosos cingles que voregen la riera (coneguts com els Cingles de Bertí), va desencadenar-se una terrible tempesta que semblava endur-s’ho tot. Preses per la por, les pobres donzelles, en passar per la vora d’un gorg d’aquella zona, preferint abans la mort que l’ultratge que els esperava, es van llançar totes elles cingle avall i anaren a caure dintre el gorg. Des d’aquell dia, aquest gorg seria conegut amb el nom del Gorg de les Cent Donzelles o Gorg de les Donzelles.

LA FILLA DEL SENYOR DE CALDES

El Gorg de les Donzelles també és conegut amb el nom del Gorg de la Donzella, en singular.

Restes de la torre del castell de Montbui.

La llegenda explica que una de les filles del senyor del castell de Montbui, resta com encantada al fons d’aquest gorg, on encara hi és, i que no en podrà sortir d’ell fins que haurà teixit i filat les dotze camises que li van deixar les seves germanes per fer una corda prou llarga, nuada amb les dotze camises esmentades, que li facilitaren l’escapada de la torre on llur pare l’havia reclòs, tot i que no se’ns explica el motiu d’aquest càstig. Per això, si algú tira una mica de fil al gorg, podrà sentir una veu molt pregona que demana: “Tireu-ne més! Tireu-ne més!” És la veu de la donzella, que vol teixir les dotze camises necessàries per poder-se desencantar.

LA MINA SECRETA DEL CASTELL DE MONTBUI

S’explicava que antigament una mina secreta unia el castell de Montbui amb el castell de Rocafort, a la veïna comarca del Bages.

El castell de Montbui.

LES BRUIXES DEL CASTELL DE MONTBUI

Es considerava que les ruïnes del castell de Montbui era mansió de bruixes i cau de feristeles.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell de Montbui i l’ermita de Sant Mateu de Montbui, que us poden servir per complementar aquesta llegenda.