Mundos propios: LLEGENDES DEL MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES

Sant Pere de Casserres, un dels conjunts monumentals més importants de l’arquitectura romànica catalana, és un antic monestir benedictí situat dins del terme de les Masies de Roda, a la comarca d’Osona. Aquest monestir es troba just a l’extrem i la part superior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, que actualment està envoltat per les aigües del pantà de Sau, el que li dona un tret molt característic que remarca el seu aspecte de lloc feréstec i isolat. En aquest lloc apartat i de vistes privilegiades, més enllà del que ens explica la història, s’hi amaguen algunes que altres llegendes...

Antigament, al lloc on actualment trobem el monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, s’aixecava un castell termenat pertanyent als vescomtes d’Osona que ja era documentat a l’Arxiu Capitular de Vic en l’any 898, que tenia una capella dedicada a Sant Pere. Sota el patronatge de la vescomtessa Ermetruit, es va promoure la construcció del monestir dedicat a Sant Pere, en aquell mateix lloc, iniciant-se les obres del mateix l’any 1006, on ben aviat, sis anys després, i amb condició d’abadia, s’hi aplegà una comunitat monàstica que va ser consagrada l’any 1050, quan fou consagrada la basílica del monestir. La condició d’abadia del monestir, però, ben aviat, l’any 1060, es reduí a la de priorat, possiblement al no poder mantenir els dotze monjos mínims que eren necessaris per que continués com a tal. A partir d’aquest punt, el monestir va passar per diferents moments, al ser unit al monestir francès de Cluny, sofrir les conseqüències del terratrèmol que va sacsejar totes les terres catalanes durant aquell temps, la pesta negra i els progressius despoblaments d’aquelles terres durant els segles XIV i XV, el que va reduir dràsticament l’entrada de diners dels censos o rendes del monestir, el que marcaria el declivi de la comunitat, que finalment passà a convertir-se en una simple possessió o granja dels jesuïtes de Betlem de Barcelona. L’any 1774 el monestir va ser venut a Pau Pla i Llafrenca, acabant-se finalment l’activitat religiosa del monestir a partir d’aquest punt, convertint-se en un simple habitatge de masovers. Posteriorment, el monestir passaria a mans de la família Arisa-Pallàs de Les Masies de Roda, que el va continuar mantenint com masoveria, fins que finalment, l’any 1991, fou adquirit pel Consell Comarcal d’Osona amb la finalitat de portar a terme, juntament amb la Generalitat de Catalunya, la restauració del conjunt monàstic durant els anys 1994 a 1998, el que ens ha permès trobar-lo en el bon estat de conservació amb el que el podem veure avui en dia.

LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES

Una antiga llegenda relaciona un fet miraculós amb la ubicació i fundació del monestir de Sant Pere de Casserres. Sembla ser que al si d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, els vescomtes d’Osona i Cardona, va néixer un infant que al cap de tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va dir als seus pares que aviat es moriria, doncs només viuria trenta dies, i que un cop mort l’havien de carregar a sobre una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s’aturés, haurien de construir un monestir en honor a Sant Pere. I així ho varen fer. Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes... Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, aquell animal s’aturà a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau, i en aquell punt es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que segons diuen s’ha conservat incorrupte fins a l’actualitat.

LA LLEGENDA DE LA DESAPARICIÓ I RECUPERACIÓ DEL COS SANT

La llegenda podria acabar aquí, però sembla ser que fa gairebé trenta anys -i això ho explicaven cap allà l’any 1988, o sigui que feu comptes i afegiu més anys encara!- el Cos Sant va desaparèixer del lloc on havia estat sempre; algú el va agafar i se’l va endur. Quan ja tothom es pensava que no tornaria a aparèixer mai més, una nit un capellà va trucar a la casa del Pla de Roda, que era o vivien els antics propietaris del monestir, informant-los que tenia el Cos Sant. Sembla que el que l’havia robat el va tornar fruit d’un secret de confessió, poc abans de la seva mort. Es veu que avui en dia el cos encara es conserva incorrupte i que a dins l’urna, junt a la mòmia del nen, encara hi ha un petit document que s’hi trobà om s’explica el robatori del sant cos. L’estat actual de conservació de l’infant momificat, però, és força precari com a conseqüència dels condicionaments climàtics a què fou exposat arran del seu robatori.

LA LLEGENDA DEL PRIOR I EL CABRIT

Abans, a Casserres, feien una festa grossa i hi havia la costum que quan arribava la data, totes les cases que pertanyien a Casserres, o sigui tot Savassona, regalaven, un any una casa, un altre any una altra, un cabrit al monestir. Diuen que el pare superior del monestir, el prior, ho tenia manegat tot de tal manera que, quan era una dona qui l’hi portava el cabrit (i això era la majoria de vegades), els hi deia si volien passar a veure el Cos Sant del nin del que ja hem parlat més amunt al fer menció d’una altre llegenda, i duia les duia a un lloc apartat del monestir on hi havia un armariet on els deia que s’hi guardava el Cos Sant.

La cosa anava més o menys així:

- Aguaiti! Li portem el cabrit!
- Ah, molt bé, molt bé, molt bé! Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?
- Ai, sí!
- Aguati, fiqui el cap aquí! Veu allò?

I quan la dona en qüestió ficava el cap dins d’aquella espècie d’armari, crac!, el superior baixava una tapa, les enganxava per el cap, i llavors, allà atrapades, les adobava ben adobades, i amb aquesta expressió que cadascú entengui el que vulgui.

I això va passar durant molt de temps. Però vet aquí que passats uns quants anys, va tornar a tocar dur el cabrit a la mateixa dona i aquesta va pensar:

- Ja veuràs, ja! Ja l’arreglaràs tu, ja!

I quan va anar a dur el cabrit, va fer-se ben bé la innocent davant el prior del monestir.

- Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?
- Sí, sí, prou!
- Aguati, fiqui el cap aquí!
- Com s’ha de fer? Em digueu com se fa?
- Aguati, vegeu! Ben fàcil, faci així!

I el prior ficà el cap dins l’armariet i, crac!, la dona que li tanca la tapa i, collons, el pare superior que queda atrapat! I la dona que li fa baixar els pantalons, talla una cama del cabrit i li fica per el cul!

I la dona que marxa i el deixa en aquella positura. I el temps passava i passava, i el pare superior que no pujava, que no pujava. Mai no pujava! Així que finalment un dels frares del monestir baixà a veure que feia el prior que no pujava. I cordons! El troba en aquella positura, amb el cos d’un pobre cabrit allà al terra, tot cobert de sang per la cama que la dona li havia tallat, i el prior amb una pota de cabrit que li sortia pel cul, i aquest que gira cua i arrenca a córrer tot cridant als altres germans:

- Correu, correu, que el superior a cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un que ha sortit, i ja surt el peu de l’altre!