Mundos propios: LA LLEGENDA DE LA CÉRVOLA BLANCA DE LA FOU DE SANT MARTÍ DE TOUS

La Fou de Tous o de Sant Martí de Tous és un engorjat d’excepcional bellesa que pertany al terme municipal de Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia. Aquest lloc, màgic per si mateix, especialment en èpoques de pluges, quan està coronat per una cascada d’aigües cristal·lines de la que, lamentablement, nosaltres no vàrem poder gaudir, guarda una de les llegendes més belles de Catalunya: la llegenda de la cérvola blanca de la Fou.

La Fou de Tous.

Actualment existeixen moltes versions de la llegenda de la cérvola blanca de la Fou, totes elles més o menys similars en la història de fons. Potser, de tots els llocs que hem visitat i totes les llegendes que hem recollit aquesta és una de les que, personalment, més m’ha arribat al meu cor, encara que no sabria explicar a raó de què. Potser és perquè en ella percebo certa màgia i misteri que no s’acaba d’aclarir, o perquè dins de la tragèdia de tots els seus protagonistes trobo certa grandesa i bellesa que és un petit reflex del que és la vida. Tan se val! Hi ha certes llegendes que no necessiten tant ser explicades com sentides amb el cor.

LA LLEGENDA DE LA CÉRVOLA BLANCA

Als senyors del castell de Sant Martí de Tous no els faltava salut, terra ni fortuna, però malgrat tot i això, amb el pas dels anys una tristesa s’havia apoderat dels seus cors, doncs no tenien fills i, sense descendència, el seu llinatge s’extingiria.

Però amb fills o sense, la vida continua. Un dia, anant de cacera per una vall propera al castell, per la zona coneguda com la Fou, els senyors de Tous i el seguici que els acompanyava van veure una cérvola blanca, un animal únic i d’excepcional bellesa que volgueren atrapar. Però malgrat perseguir-la i, finalment, haver-la acorralada, aquella cérvola va fer-se fonedissa i va desaparèixer sense saber com. Però quina va ser la seva sorpresa quan, precisament en aquell mateix indret on creien que s’havia amagat la cérvola blanca van trobar una nena de naixença, blanca com la llet, de rossos cabells i formosa com ella sola, que semblava que havia estat abandonada, sense saber com ni per qui. Fos com fos, els senyors del castell de Tous es van donar per molt sortosos i decidiren des d’aquell precís instant adoptar aquella criatureta com filla pròpia, considerant que si bé ells no havien pogut tenir fills, el destí els havia posat una filla a les seves mans.

La Fou de Tous.

I fet curiós, es donà la circumstància que des d’aquell dia en que la nena fou trobada i portada al castell dels de Tous, la cérvola blanca ja no es va apartar d’aquells verals, i tota la gent de la rodalia havia quedat meravellada al veure-la en nombroses ocasions. I ben aviat es va convertir en una peça cobejada pels caçadors d’aquella contrada, però per més que feien per poder-la atrapar, mai ho aconseguien, fins al punt de que acabaren per considerar-ho una tasca irrealitzable.

Amb el temps, la nena va créixer i va resultar ser una de les noies més boniques de tota la contrada, i si a aquest fet unim el gran patrimoni del senyors de Tous que la noia havia d’heretar, no es gens estrany que ben aviat els cavallers que la galantejaven arribessin per dotzenes al castell.

El castell de Sant Martí de Tous.

El fet és que un dels joves cavallers que rondaven la donzella es decidí a demanar-li la mà; però ella digué que sols podria ser el seu marit qui fos capaç de caçar la cérvola blanca, condició que venia a ésser com una negativa, car, tal i com ja havien demostrat els fets, aquesta empresa es considerava impossible. I no és que després de que la noia digués això molts dels nouvinguts de tot arreu no ho intentessin i provessin sort, ans el contrari, però un per un acabaren per desistir i es donaren per vençuts després d’intentar-ho diverses vegades.

Els dies passaren, i finalment al castell es féu una gran festa, a la qual assistiren molts dels cavallers que havien comparegut atrets per la bellesa de la donzella. En aquell temps era costum que després de l’àpat es prengués alguna beguda i cada cavaller fes promesa de realitzar una proesa important durant l’any que entrava. I, efectivament, tots prometeren fer coses de les més atrevides i valentes rivalitzant en braó i ardidesa. Fou en aquest punt quan el cavaller que havia demanat la mà de la donzella prometé caçar la cérvola blanca per poder obtenir així la realització dels desitjos del seu cor. Tothom restà meravellat d’aquella promesa...

Paratges de la Fou de Tous.

A partir d’aquell dia, el cavaller va esforçar-se tot i més per poder complir la seva paraula; però cada dia se li feia més difícil poder-la complir. Sovint veia la cérvola blanca, però sense saber com, quan la perseguia i ja la veia al seu abast, sempre se lo feia fonedissa, com si estigués posseïda d’un do encantat.

Mig desconfiava ja d’assolir el seu propòsit, i se sentia ja desesperat quan un dia, en aquell punt que anomenen la Cova del Diable se li presentà un vell pastor que li digué que podia donar-li allò que ell cercava. El cavaller va animar-se, parlaren i feren tractes. El pastor li prometé que podria ferir la cérvola si feia allò que ell li diria a canvi li donés la seva ànima en pagament, car el tal pastor, no cal dir-ho, no era altre sinó el Diable mateix. Fos com fos, cec a causa del seu amor, el jove caçador acceptà el tracte i el Diable li digué que l’endemà, al punt de caure la primera batallada de la mitjanit del rellotge del castell, passaria per allí mateix la presa tan esperada i somniada.

La cova del Diable.

I així va succeir: el cavaller amagat, va esperar amatent el pas de la seva presa amb el seu arc a punt fins a mitjanit, i al sentir-se la primera batallada, com sorgit del no res, davant seu aparegué la cérvola blanca i el cavaller li engegà una sageta, però només la va ferir. L’animal va desaparèixer ràpidament, i el caçador, desesperat, veient que tampoc no aconseguia el seu propòsit, tement perdre-la com ja l’havia perdut en altres ocasions, va seguir el rastre de la sang.

I així, buscant per entre el boscatge, tot d’una es trobà davant una balma profunda on queia una cascada dins d’un llac, on amb la major sorpresa, veié la donzella per ell estimada asseguda a terra, tenint ajaguda damunt de la seva falda la cérvola blanca, a la qual curava amorosament la nafra que ell li havia fet.

La cérvola blanca, escultura de Sant Martí de Tous.

Al sortir del bosc i acostar-s’hi, el cavaller reclamà a la donzella que complís la seva paraula i aquesta acceptà satisfer-lo, proposant-li, però, de fugir d’aquest món per viure junts per sempre més. I, abraçant-se, es van tirar dintre les blaus aigües de l’estanyol que hi havia a la balma, on van quedar encantats per no sortir-ne mai més. I ni ell, ni ella, ni la cérvola blanca, que era la mare de la preciosa donzella no van ser vistos mai més per aquells indrets.

I sempre més els voltants de la Fou, doncs aquesta és la balma on els amants van desaparèixer, han estat mirats pels seus veïns com paratges de paüra. Expliquen que la nit de Sant Bartomeu, el 24 d’agost, en què fa anys va passar la llegenda que aquí he explicat, és molt perillós passar-hi, car tothom qui ho prova resta encantat. El paratge és ple de grosses pedres d’estranya figura, que, segons el dir popular, són de pastors i altra gent que, atrevits o ignorants, han anat allí aquella nit i han quedat encantats.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies extres que us poden servir per complementar aquesta llegenda.