miércoles, 5 de julio de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL D’ORCAU

El castell d’Orcau és el castell de l’antiga vila d’Orcau, que va néixer als peus del mateix castell, i actualment està englobada dins del municipi de Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà. Aquest castell es va construir en la frontera que separava els comtats catalans dels sarraïns, al voltant del canvi del primer mil·lenni, i ja consta documentat per primer cop l’any 1010. De la mateixa manera, l’antiga capella romànica del castell, la Mare de Déu de la Pietat, que es troba a pocs metres del mateix, consta documentada l’any 1074. Amb molta història al darrera, a aquest castell no li falten pas, tampoc, les llegendes.

El castell d'Orcau.

L’ORÍGEN LLEGENDARI D’ORCAU

Les etimologies populars referents a la toponímia sovint han donat lloc a moltes llegendes que no s’emparen sota cap cap mena de base científica. Aquest és el cas de la petita vila d’Orcau, que es troba als peu mateix de la muntanya on descansa el castell d’Orcau. Segons la llegenda, temps enrere el senyor del castell d’Orcau estava en crua guerra amb el comte de Pallars. Finalment, però, ambdós nobles feren les paus i el senyor d’Orcau casà la seva filla amb el cavaller de Pallars. Per celebrar aquests dos esdeveniments llançà des del castell una pluja de monedes d’or i els vassalls al collir-les, deien “Or cau! Or cau!”. D’aquí el nom d’aquest poble.

Restes del castell d'Orcau.

Una versió molt similar d’aquesta llegenda ens explica que els senyors d’Orcau volgueren ser generosos amb els seus vassalls quan aquests es trobaven molt flagel·lats per pestes, sequeres i altres malures i, mostrant una gran pietat envers ells, deixaren anar del castell estant grans quantitats de monedes d’or, acumulades en les lluites contra els sarraïns. Tal i com ja hem explicat en l’anterior versió de la llegenda, quan els vilatans veieren aquella inesperada pluja daurada, començaren a cridar “Or cau! Or cau!”.

EL TRESOR DEL CASTELL D’ORCAU

Segons la llegenda, en les ruïnes del castell d’Orcau s’hi guarda un gran tresor encantat guardat per una grossa i ferotge serpent que porta una gran clau a la boca, amb la qual s’ha d’obrir la cambra on es guarda el tresor. Aquest rèptil prodigiós no es deixa prendre la clau de cap manera, excepte al bell punt de la mitjanit de Sant Joan, quan esdevé manyaga i es deixa agafar planerament la clau. Però coincideix que aquesta nit es produeixen al castell els sorolls més terribles i esgarrifosos: udols de feres, sorolls de cadenes, vents, trons i terratrèmols que espanten el més valent. Es diu de molts que han provat d’anar-hi i cap no ha arribat a trobar-se amb aquesta serp encantada perquè finalment la por els ha vençut.

Restes del castell d'Orcau.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell d’Orcau, la Mare de Déu de la Pietat i la vila d’Orcau, que espero que us puguin servir per complementar part d’aquestes llegendes.

De camí cap el castell...

Restes del castell d'Orcau.

Torre del castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau.

Part interior del castell d'Orcau.

El castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau, amb la Mare de Déu de la Pietat al fons.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Altar de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Edifici de l'Abadia d'Orcau.

Sant Joan d'Orcau i el poble antic.

Vistes des del castell...

Vistes des del castell, amb un petit mur de castell en primer pla.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 28 de junio de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE LLÍVIA

El Castell de Llívia és troba al cim d’un turó isolat conegut com el Puig del Castell, al peu del qual es va erigir la moderna població de Llívia (a la comarca de la Cerdanya), tot i que ja hi ha constància de l’existència de Llívia des d’època molt antiga, i les restes arqueològiques de poblats íbers i romans són freqüents, tot i que del castell no hi ha constància documental fins l’any 996. Des del cim d’aquest puig privilegiat es controla visualment el conjunt de la plana cerdana, i visigots i àrabs van arribar a fer-hi estada fins que finalment el castell passà a formar part del comtat de Cerdanya, i finalment passà a mans dels reis catalanoaragonesos i dels reis de Mallorca. Avui en dia, de les restes del castell queda ben poca cosa, i aquestes es troben pràcticament a nivell de terra, ja que l’antiga fortificació fou enderrocada l’any 1479 per les tropes del rei francès Lluís XI, després d’un llarg setge que durà catorze mesos. És aquest, per tant, un castell ple d’història, però no li manquen pas, tampoc, un bon grapat de llegendes, que són a les que ens referirem a continuació.

El castell de Llívia.

EL DRAC DE LLÍVIA

Al tossal de Llívia, quan encara l’indret no tenia ni castell ni nom, tremendejava un drac ferotge que devorava bestiar i gent i feia la vida impossible per aquells verals, que cada dia es despoblaven més de gent, perquè els pocs que podien deslliurar-se de la feresa d’aquell monstre fugien per salvar la vida. El desbravà un brau cavaller anomenat Llívia, que es va enamorar d’aquell terreny, i presentant-se al cau de la fera amb un enorme escut on hi havia pintada una creu ben gran, i proveït d’una enorme llança, va encaminar-se al cau de la fera, que així com va veure la creu, va amansir-se i deixà acostar-se al cavaller, que amb tota facilitat l’escorxà. En pic hagué espellussat el monstre, en Llívia feu aixecar damunt del cau mateix el castell, que va prendre el seu nom, així com ho va prendre la població que va construir-se al seu voltant, fundada per la mateixa gent que havia fugit del drac, i altra que s’hi va afegir després.

Vistes de part dels murs del castell amb la localitat de Llívia al fons.

L’ASSETJAMENT DE WAMBA

El rei Wamba nomenà Paolus governador d’una part del seu reialme, i aquest, volent-se independitzar, es va erigir cabdill i s’alçà amb armes contra Wamba. El castell de Llívia i els seus homes van posar-se a favor de Paolus.

Los forces concentrades al castell eren tan fortes que el rei Wamba no es va veure capaç d’afrontar una batalla i va decidir rendir la fortalesa mitjançant el setge de la fam. La fortalesa, però, tenia una mina que partia d’aquell punt i arribava fins les aigües del riu Segre, permetent que els homes d’armes lliviencs poguessin menjar bones truites i altres peixos del riu i poguessin avituallar-se.

Una filla del rei va enamorar-se del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare de retre’ls per la fam. El minyó va fer un present al rei de truites acabades de pescar, de manera que Wamba, veient que a la fortalesa no li mancaria menjar fresc, pel que seria difícil retre’ls per la fam, finalment aixecà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill de Paolus.

Entrada a la antiga cisterna del castell.

MUNUSSA I LAMPÈGIA

D’aquesta llegenda existeixen un gran nombre de versions, amb petites variables, tot i que sempre conservant el nom dels seus principals protagonistes, Munussa -també anomenat Munuza- i Lampègia.

En la invasió portada a cap pels sarraïns, aquests no eren tots moros; hi havia una gran part de berebers. Moros i berebers no s’avenien gaire, malgrat que els dos clans s’apleguessin contra els cristians, ja que aquests últims sentien certa aversió pel fanatisme exagerat dels moros. Tan poc congeniaven que, que alguna vegada els berebers no tenien inconvenient a fer el joc als cristians si, amb això, deixaven ben desairats als moros.

Una de les torres del castell.

Existia, per tant, tibantor entre Munussa, capitost dels berebers i el rei moro de Granada, Abderraman. Munussa arribà a crear-se un sector independent, a Llívia, on es feu fort i lloc des del qual desafiava obertament la fúria del rei moro. Com era jove, ardit i gallard, trobà manera d’enamorar i d’enamorar-se d’una jove i formosa cristiana, Lampègia, filla d’Eudis, el duc d’Aquitània, que vivia a Tolosa, on s’havien refugiat un gran nombre de cristians. El duc d’Aquitània va consentir que es casessin, si Munussa es batejava i s’unia a l’exèrcit cristià per reconquerir les terres que els moros els havien tret, i Munussa fou batejat secretament de Besançon i tornà a Llívia -que era coneguda com Medina-el-Bab, que volia dir Ciutat de la Porta, d’entrada a Cerdanya-, on es lliurà a les dolçors de la lluna de mel. Munussa, així, complí la paraula donada al duc d’Aquitània, irritant encara més al rei granadí, el qual, com a venjança, envià un nombrós contingent de sarraïns, comandat per Gedhi-nen-Zeyam, amb el manament exprés de conquerir el castell de Llívia i que li duguessin la testa del bereber rebel.

La conseqüent envestida dels moros fou tan poderosa i terrible que no pogué ser continguda pel castell llivienc, per altra banda mal protegit a causa de la lluna de mel del seu senyor, mal preparat, car les dolçors de l’amor li havien fet oblidar els rigors de la guerra. La fortalesa va ser passada a sang i foc. Munussa i Lampègia maldaren per escapolir-se a través d’un passadís secret que, des de la cisterna del castell portava al riu Estaüja, però quan Gedhi s’adonà que el cabdill bereber se li havia escapat, donà ordres rigoroses a la seva tropa per cercar-lo i prometé un gros botí pel qui el trobés.

Interior de la cisterna del castell.

Els joves amants finalment foren encalçats i presos pels perseguidors a la Molina, al terme d’Alp, prop d’una font que, de llavors ençà, és dita la font de la Reina o dels Enamorats, encara que d’altres l’anomenen simplement la font d’en Planès. Munussa brandà l’espassa i va combatre abatent adversaris fins que finalment caigué ferit i fou decapitat al moment; Lampègia, per raó de la seva bellesa, que va deixar sorpresos a tots els soldats, fou respectada i conduïda davant la presència del capitost moro, que igualment admirat per la seva bellesa, decidí oferir-la com present al rei granadí. Així, Gedhi-ben-Zeyam va emprendre la retirada de la seva comitiva, conduint a Lampègia muntada en un cavall que a la cua brandava el cap de l’infortunat Munussa, per causar-li major dolor, fins Ribes de Freser, on va trobar el rei Abderraman que acudia en ajuda de Gedhi. Abderraman va rebre el present de Lampègia amb gran goig i la va afegir al seu harem, tot i que d’altres versions diuen que la va cuidar delicadament, i la va enviar com regal de l’harem al gran sultà de Damasc, d’on ja no va tornar.

Quan el duc d’Aquitània, pare de Lampègia, sabé el que havia passat, fou pres d’una gran indignació i armà un gran exèrcit format pels cristians fugitius de Catalunya i per molts berebers que sentien un gran odi contra els moros.

Restes de murs al voltant del castell.

Algunes versions de la llegenda asseguren que Munussa, quan va ser encalçat a la font de la Reina, va preferir suïcidar-se abans que morir a mans dels seus perseguidors. La gent de Llívia sempre ha cregut que arribaren a marcar amb una làpida macabre el lloc exacte d’un turó prop de Llívia, a Planès, des del qual Munussa s’havia llançat al buit pel penya-segat. La tomba en que foren dipositades les despulles del desgraciat seria cavada allà, a prop de la fita font dels Enamorats o de la Reina.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem fer de la petita localitat de Llívia i les ruïnes del seu castell que espero que us puguin servir per complementar bona part d’aquestes llegendes.

Carrers de Llívia.

La torre de Bernat de So, a la vila de Llívia.

La torre de Bernat de So, a la vila de Llívia.

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia.

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia.

Campanar de l'església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia.

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia.

Portalada principal de l'església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia.

Detall de la portalada principal de l'església.

Detall de la portalada principal de l'església.

Ruïnes del poblat romà de Iulia Libica.

Castell de Llívia.

Castell de Llívia.

Castell de Llívia.

Castell de Llívia.

Murs al voltant del castell de Llívia.

Murs al voltant del castell de Llívia.

Murs al voltant del castell de Llívia.

Murs al voltant del castell de Llívia.

Murs al voltant del castell de Llívia.

Llívia vista des del castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 5 de junio de 2017

SUEÑOS QUE QUEDARON ATRÁS

A lo largo de nuestra vida todos tenemos sueños que deseamos realizar. De estos, unos se cumplen y otros no. A lo largo de nuestro camino renunciamos a algunos de estos sueños por diferentes circunstancias: puede que simplemente abandonemos la esperanza de cumplirlos porque se nos antojan irrealizables, algunos obstáculos se interponen en nuestro objetivo o bien unos nuevos sueños acaban sustituyendo a otros. Las personas cambian, y también sus deseos. En este pequeño artículo quiero recoger y rememorar algunos de esos sueños que por una causa o por otra he abandonado en algún momento de mi vida. Son, sencillamente, sueños que quedaron atrás…


Es difícil adivinar el resultado de algunos sueños cuando estos no se han cumplido, saber que hubiera ocurrido si los hubiese alcanzado. Algunos sueños son un fin en sí mismos, pero muchos otros, una vez logrados dejan un sinnúmero de posibilidades abiertas al futuro, toda una serie de incógnitas que nadie sabe hasta dónde nos conducirán a continuación. Es ese punto dónde todo lo que yo pueda creer que sucederá no es otra cosa que pura fabulación, porque, tal y como dice aquella proverbial frase, al final, los sueños, sueños son…

Soy consciente de ello que, con el tiempo, yo he dejado abandonados muchos de mis sueños por el camino. En algunos casos no me esforcé lo suficiente por alcanzarlos, en muchos otros, simplemente fui sustituyendo unos sueños por otros. No tiene más importancia, simplemente me gusta recordar.

Y vosotros, ¿qué sueños habéis dejado atrás?

Estos son algunos de los sueños que dejé atrás. Abandonados, quizás, pero nunca olvidados…

DIBUJAR

Durante buena parte de mi infancia, adolescencia y parte de mi vida adulta me dediqué a dibujar. Dibujaba por dibujar, ya fuesen simples dibujes al margen de mis libros o apuntes, ya fuesen algunas historias que llegué a publicar en algún fanzine y revista. Dibujaba por gusto, o a veces porque tenía algo que contar. Podría decir que dejé este sueño abandonado cuando no pude acceder la Facultad de Bellas Artes, aunque mentiría, porque continué dibujando hasta mucho tiempo después. Para mí el dibujo era vida, un modo de expresión, como lo era, y aún lo es hoy, escribir. Lo cierto es que fui abandonando poco a poco el dibujo, por un lado, quizás, por la desilusión, pero la verdad es que mayoritariamente fue por falta de tiempo. Con el trabajo, nuevas aficiones y poco tiempo libre, fui sustituyendo el tiempo que dedicaba a dibujar a otras cosas. Pero aún a día de hoy, cuando estoy muy motivado o simplemente me relajo y dejo volar mi imaginación, hago algún dibujo, aunque es algo que ya se me antoja como una cosa excepcional.

ESCRIBIR… Y VIVIR DE ELLO

Este sueño no consistía tanto en escribir como en haberme ganado la vida con ello. Hace años que escribo por el simple placer de hacerlo. Es mi catarsis, la válvula por la que escapan muchos de mis sueños y mundos imaginarios, y también mis sentimientos. Empecé a escribir de un modo más o menos asiduo a los catorce o quince años, aunque, antes de eso, cuando dibujaba, recuerdo que a menudo acompañaba algunos de los dibujos que hacía de textos “divulgativos”, a modo de información, sobre la biología de criaturas extraterrestres, animales provenientes de una hipotética tierra futura, monstruos, robots y extraños inventos. En esa época, mucha gente me comentaba que debería dedicarme al dibujo (ya que supongo que era la parte más visible de mi vena creativa), pero yo siempre me sentí más inclinado hacia la escritura, aunque a menudo combinaba escritura y dibujo para describir parte de esos mundos que creaba en mi imaginación. Creé mundos, civilizaciones, ron el tiempo proyecté parte de esos mundos en mis partidas de rol.

A día de hoy, escribir no es un sueño que haya dejado atrás, ya que aún lo hago a menudo, pero sí he renunciado a ganarme la vida con ello, aunque continúo imaginándome mundos fantásticos de todo tipo. A veces aún me pregunto porqué abandoné este sueño. ¿Quizás porqué supone cierta voluntad y esfuerzo? No lo sé, pero si soy creo que la fantasía se retroalimenta con la escritura, con los dibujos, y mediante ellos se generan muchos otros sueños.

EDITAR MI(S) PROPIO(S) LIBRO(S)

Este es un sueño que todavía no he abandonado, pero también es un sueño que no he llegado a poner a la práctica. Siempre he tenido ideas para escribir un libro, proyectos que he empezado pero no he terminado. Algunos son novelas, otros, relatos breves, uno más, una guía sobre los seres míticos catalanes muy avanzada, pero que por cuestiones de tiempo y de disciplina, aún no lo he finalizado, aunque tengo material de sobra para escribir con ello más de un libro y editarlo. No, como digo, este es un sueño que no he abandonado, pero tampoco he luchado lo suficiente como para llevarlo a cabo. Es el problema de dispersar tu propia energía constantemente con otros proyectos.

SER ZOÓLOGO

Desde mi más tierna infancia, cuando vivía en Cardona, en el campo, y posiblemente muy influido por aquella serie dirigida por Félix Rodríguez de la Fuente, “El hombre y la tierra”, soñé con ser zoólogo. Me extasiaba leyendo revistas y libros de animales, memorizando cada detalle de los mismos. Cuando me preguntaban que querría ser de mayor siempre respondía que quería dedicarme al estudio de los animales, a la protección y la defensa de la naturaleza. Y siempre pensé así, hasta enfrentarme a la dura realidad durante mi adolescencia, ya que ni las matemáticas, ni la física ni la química nunca se me dieron bien, por lo que me pasé a letras. Difícilmente podría acceder jamás a la carrera de biología si no era de ciencias. Sin embargo, algunos compañeros míos que se hicieron biólogos se sorprendían al escuchar mis conocimientos sobre fauna, ecología y evolución, o mi capacidad de inventar criaturas imaginarias totalmente plausibles biológicamente hablando, ya que sus características monstruosas a menudo atendían a posibles soluciones para problemas reales en un mundo natural. Han pasado años, y reconozco que en la actualidad muchos de esos conocimientos que tanto atesoraba, lamentablemente, se me han olvidado.


CONTINUAR JUGANDO A ROL DE MESA CON LOS AMIGOS

Siempre he disfrutado mucho jugando a juegos de rol, especialmente de mesa: Advanded Dungeons & Dragons, Aquelare, La llamada de Cthulhu, Star Wars, Superhéroes Inc., Cyberpunk, Mundo de Tinieblas, Ars Magna, Paranoia… ¡y muchos más! Éste es un sueño que ha quedado relegado al olvido más que nada por falta de tiempo, pero también por el tema de la distancia que me separa de la gente con la que habitualmente jugaba a rol, y el simple hecho de que la vida de cada uno de nosotros haya tomado derroteros totalmente distintos. Me gustaba jugar a rol, no únicamente como jugador, sino también como máster, dedicando mi tiempo a crear mundos, trasfondos históricos y míticos, personajes… No me refiero únicamente a jugar o dirigir alguna partida suelta, sino a una campaña, una larga aventura que podía durar meses, donde los jugadores pudieran ver evolucionar su personaje y el mundo donde interactuaban. A día de hoy aún juego de vez en cuando a alguna partida de rol en vivo, pero para ser sincero, no es lo mismo. Siempre he creído que una buena campaña de rol de mesa le da mil vueltas a un rol en vivo y te permite hacer volar más libremente la imaginación, ir mucho más allá. Este no es un sueño irrealizable, pero sí que es muy y muy difícil llevarlo a cabo. Quizás cuando me jubile vuelva a ello. ¡He hablado a menudo sobre ello!

TENER HIJOS

Muchos, muchos años atrás, soñaba con formar una familia y tener hijos. Me hubiese gustado en su momento. Mientras estuve con primera pareja, en una relación que duró ocho años, siempre tuve en mente la idea de ser padre. Era más joven, y entonces me hubiera encantado poder tener hijos, verlos crecer, compartir mis mundos imaginarios con ellos, contarles cuentos y qué sé yo… Pero aquello era entonces. Después de la ruptura con mi primera pareja, ya empecé a dudar si quería tener hijos, ya que poco a poco fui tomando consciencia de todos los problemas que hubiese tenido de tener descendencia cuando cortamos nuestra relación. Aunque no acabé de desestimar la idea en aquel tiempo, posteriormente, poco a poco fui descartando esa idea. El peso de la edad (no es lo mismo tener hijos a los veinte o treinta que a los cuarenta), añadido a lo que considero temas éticos, morales y puramente ecológicos -creo que en el mundo hay un exceso de seres humanos, y que ya hace tiempo que hemos rebasado el límite ecológicamente sostenible sin que sea a costa de un gran número de especies vivas-, y yendo un paso más allá, la sensación de libertad absoluta que da no tener hijos, me hizo desestimar la idea de tener hijos jamás. Y creo sinceramente que abandonar este sueño ha sido probablemente una de las mejores decisiones que he tomado jamás.

UN SUEÑO DISTINTO PARA CADA PAREJA

Con cada pareja que he tenido, y lo mismo vale para la actual, he compartido multitud de sueños distintos, así que para ser justos creo que en este artículo también debería hablar sobre ello. No creo que una pareja pueda sustentarse demasiado tiempo si no se comparten algunos sueños e ilusiones comunes. Alguna habrá, pero no creo que sea lo habitual. Que una relación no haya funcionado no significa que con ella no se viviera buenas experiencias y momentos, al contrario, personalmente guardo grandes recuerdos, pero los conservo como lo que son, cosas del pasado. En cierto modo, podría afirmar que ninguna de mis relaciones anteriores funcionó porque, simplemente, teníamos objetivos distintos. Ambos pudimos soñar juntos, pero con el tiempo la realidad de los distintos que éramos uno del otro puso cada cosa en su sitio… quizás para permitirnos volver a soñar de nuevo. No hablaré aquí de aquellos sueños que pudieron ser, sino del hecho que a veces debemos aprender a renunciar de esos sueños, simplemente porque ese no era nuestro destino, y aprender de las buenas experiencias vividas o de los fallos cometidos, y reanudar nuestra vida buscando nuevos sueños, mejorando todo lo anterior.

(VOLVER A) VIVIR EN EL CAMPO

Este es un sueño al que no he renunciado para nada, aunque en estos momentos se me antoja como algo difícil y casi irrealizable, más que nada por el tema de los precios. Pasé buena parte de mi infancia viviendo en el campo, y la naturaleza todavía tira de mí y me llama. Quién dice vivir en el campo, dice vivir en cualquier entorno natural alejado del ruido y del exceso de humanidad, desde un pequeño pueblo, pasando a una solitaria casa en medio del bosque o la montaña. Poder disfrutar de la inmensidad del cielo, de las aguas de los ríos o el canto de los pájaros, el sonido de los grillos por la noche y de las cigarras al mediodía… Nunca he amado demasiado las ciudades, que siento que ahogan y asfixian mi espíritu. De momento voy buscando algunas ofertas por internet y haciendo habituales escapadas los fines de semana.


 MUCHOS OTROS SUEÑOS QUE HABRÉ OLVIDADO

Podría hablar de muchos otros sueños que dejé atrás. Algunos los he olvidado, y muchos otros no, pero ya hace tiempo que quedaron descartados y no tuvieron tanta relevancia como los que ya he mencionado. No me importa, porque aunque muchos sueños hayan quedado olvidados, sé que muchos otros vendrán.

domingo, 4 de junio de 2017

TRES AÑOS Y MEDIO Y UN DÍA DESDE QUE TE CONOCÍ

 A mi reina bárbara, mi heroína, ¡mi loba!


Hoy me siento frente a este teclado y he de escribir sobre este tiempo que llevamos juntos desde que te conocí. Hoy hace ya tres años y medio y un día desde aquel día que quedamos delante de la oficina de Correos de Girona y te vi por primera vez en persona. Aún recuerdo los nervios y la ilusión que sentía… ¡Sí, aquel día te conocí y desde entonces has hecho que cada día desde que estamos juntos haya valido la pena despertar a tu lado!

Creo que te conocí en un buen momento. Estaba solo, soltero y en una situación en la que me sentía feliz. Quizás no totalmente feliz, pero sí mucho más feliz de lo que había estado en mucho tiempo. ¡Y te hablo de años! Sea como sea, me pillaste en una época en la que había decidido vivir mi vida haciendo aquello que me gustaba, sin planes, sin normas, presiones ni compromisos… Puede ser que tuviese mis momentos de nostalgia, momentos en los que desease tener una persona a mi lado con la que compartir mi vida, pero me sentía totalmente libre y no tenía prisa alguna por elegir a una compañera. No sabía muy bien lo que quería, pero sí tenía muy claro lo que no quería y lo que no me convenía.

Y aquel día, saliendo del trabajo algo nervioso, como ya te he dicho, te conocí.

Recuerdo aquel momento tomando un refresco en un bar, charlando, pero sobretodo rememoro aquel largo paseo que dimos juntos. Las horas fueron pasando amablemente.

Recuerdo nuestra despedida en la estación, mis sentimientos a flor de piel. ¿Volvería a verte otra vez?

¿Enamorado? No, aún quedaban días para eso, pero sí me sentí alegre, exultante, un poco más feliz de lo que ya me sentía antes de conocerte en persona.

No voy a dar aquí más detalles. Aún tenía que conocerte, pero  aquel hecho que tanto me había atraído de ti antes de conocerte, tu gusto por los pequeños detalles y las pequeñas cosas ya habían atraído mi atención.

Hace tres años y medio y un día que te conocí, y desde entonces no me he arrepentido ni un solo día de ninguno de los momentos que hemos compartido. De como llegué a amarte… ¡Bueno, quizás un día te escriba sobre ello!