LES CAMPANES DE SANT MARTÍ DELS ALAMÚS

Sant Martí dels Alamús és l’església parroquial del poble i municipi dels Alamús, a la comarca del Segrià. Esmentada ja l’any 1168, fou construïda sobre l’antiga mesquita de la zona i es va dedicar a Sant Martí de Tours. Tot i que conserva encara alguns vestigis de l’antiga església romànica, posteriorment fou molt reformada durant els segles XVI i XVIII, pel que també es considerada barroca. Al voltant d’aquesta església, i més concretament, de les seves campanes, circula una llegenda, que va ser l’excusa que necessitàvem per anar-la a visitar.

L'església de Sant Martí dels Alamús.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Jaume Bellmunt i Figueras ens explica la llegenda de les campanes dels Alamús. Segons li van explicar “Els Alamús va ser conegut per tot arreu per les seves campanes. La cançoneta ja ho diu: “Al poble dels Alamús tenen gran campaneria, l’han guanyat fent timons al tossal d’Almeravilla”. Tenien dues campanes molt grans i de molt bon so. Amb una tocaven per desfer les tempestes d’estiu quan es presentaven amenaçadores, cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (les campanes, amb els seus tocs, parlaven al poble), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill.

Diu que quan va haver-hi la Guerra de la Independència aquesta campana va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses, ja que la gent dels Alamús van posar-se a tocar la campana frenèticament amb el toc de sometent, sense parar, i el seu so tan potent va anar estenent-se per tots els pobles de la rodalia. Els seus homes, en sentir-lo, van acudir armats amb tot allò que tenien a mà, forques, falç, bastons i alguna escopeta.

Les camapanes de Sant Martís dels Alamús.

La gent venia a corre-cuita pels diferents camins, acudint al crit de la campana dels Alamús, i en el seu caminar feien tanta polseguera que la pols pujava vers el cel com si es tractés d’una gran broma.

Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit que venia per diferents indrets, van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es va poder salvar.

De totes maneres els francesos van tornar unes setmanes més tard amb un gran exèrcit i es van endur (en venjança) les campanes que havien estat motiu de la seva vergonyant derrota, com també van endur-se el calze, el copó i la creu de l’església.

Avui, les campanes dels Alamús han estat reposades i, quan toquen, ens recorden la gesta que van aconseguir amb una altra campana.”

La portalada de l'església de Sant Martí.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.