Mundos propios: LA LLEGENDA DE FERRAN O EL CAÇADOR DE GER

Santa Coloma de Ger, al poble i municipi de Ger, a la comarca de la Cerdanya, és una antiga església documentada per primer cop al segle IX. La seva porta, d’origen romànic, té unes magnífiques ferramentes, que segons els entesos la converteixen en una de les millors portes ferrades del Pirineu. En les arrencades de l’arc de pedra d’aquesta mateixa porta, hi han esculpits dos baixos relleus que, al dir d’alguns, expliquen la llegenda del Ferran o el Caçador de Ger, una llegenda que a la vegada entronca amb la llegenda universal del Mal Caçador i la cacera infernal... Si s’acosta la tempesta, guardeu-vos d’aquesta ànima damnada i la seva terrible gossada!

L'església de Santa Coloma de Ger.

Si visiteu el petit poble de Ger, acosteu-vos a veure la seva església i la seva magnífica portalada. Si us fixeu bé, veureu un relleu, força desdibuixat avui dia, que mostra un caçador, i altres relleus que mostren part de la seva terrible gossada.

Ferran o el Caçador de Ger. Avui dia costa de veure, però hi és..

L’imaginari popular explica que aquests relleus són la reproducció de la llegenda del Caçador de Ger o la Gossada d’en Ferran, que és el nom que rep aquest terrible personatge que sembla que corre per les muntanyes properes en els dies de tempesta. La llegenda explica que un diumenge de primavera, un ric propietari de Ger anomenat Ferran caçava amb els seus magnífics gossos quan, de sobte, se li aixecà la llebre. Delerós per aconseguir aquell cobejada peça, la va empaitar d’immediat, perseguint-la fins que va arribar a la vora de l’església en el moment de l’elevació de la missa. Així com el veieren, alguns dels feligresos el comminaren a aturar-se i a adorar al Senyor. A la qual cosa ell contestà, irat: “No em detindré mai, encara que m’ho demani el mateix Déu!”.

La gossada d'en Ferran, o un parell dels seus gossos.

Dit i fet, en dir aquestes terribles paraules, el cel es tornà negre com la mateixa nit i, entre llamps i trons, caigué una forta tempesta que semblava amenaçar en engolir-ho tot, i en Ferran continuà la seva indeturable cursa. Des d’aleshores, molts asseguren que les nits de tempesta han sentit el Ferran, el Caçador de Ger, i la seva terrible gossada, damnats a vagar per les valls i muntanyes obagues en una fantàstica cursa que no té fi.

El relleu que mostra la llebre maleïda.

La llegenda d’en Ferran o el Caçador de Ger, entronca directament amb la llegenda del Mal Caçador: llebre, aixecament dels sagrat cos, desafiament a Déu… i damnació! I aquests dos no són pas els únics caçadors damnats de les terres catalanes; trobem així, molts altres: el Caçador de la Lluna, el Gran Caçador, el Caçador Negre, el Caçador del Rei o els Caçadors del Rei (car a la comarca del Solsonès són tres), el Rei Herodes, els Encantats, Artús el Damnat, o fins i tot el Comte Arnau... i altres que ara no recordo.

Portada de El Mal Caçador, de Josep M. de Segarra.

Totes aquestes ànimes damnades, a la vegada, entronquen amb el mite universal de la Cacera Salvatge de la tradició europea, que és coneguda amb molts altres noms: Wilde Gjoad (Àustria); Wild Hunt, Woden’s Hunt, Wilde Jagd (Alemanya); Cŵn Annwn (Gales); Herlathing (Anglaterra); Devil’s Dandy Dogs (Cornualles); Mesnee d’Hellequin, Mesnie Hellequin (al nord de França); Divoký Hon, Štvaní (Txèquia); Dziki Gon, Dziki Łów (Polònia); Oskoreia, Åsgårdsreia (Noruega); Odens Jakt, Vilda Jakten (Suècia); Divja Jaga (Eslovènia); Caccia Morta, Caccia Selvaggia (Itàlia); Cain’s Hunt, Ghost Riders, Herod’s Hunt, Gabriel’s Hounds (a Norteamérica). Naturalment, dins de les terres de la península Ibèrica, i fora ja de Catalunya, també tenim exemples d’aquest mite: Estantigua, Estantiga -de Hoste Antica, Huestantigua- (Castella); Hostia, Compaña, Santa Compaña (Galicia); Güestia (Astúries)... i no hi són tots!

Åsgårdsreien (1872), de Peter Nicolai Arbo.

El simbolisme del caçador que corre indeturable darrera una presa inabastable, expressa la incontinència, la follia interior de perseguir el propi desig. D’aquí neix el mite universal de la cacera infernal, on, enmig dels udols del vent, el caçador maleït està damnat a no deturar-se mai en la cursa ni abastar mai la seva presa. No és mite sobre la immortalitat, sinó més aviat tot el contrari: la negació del repòs, la pau i la benaurança eternes, la pena més terrible dels insaciables.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Santa Coloma de Ger, i part dels carrers del seu poble que espero que ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda.