Mundos propios: LA LLEGENDA DEL CASTELL DE TUIXENT

El castell de Tuixent probablement estava situat a la part alta de Tuixent, en algun lloc proper a l’església de Sant Esteve de Tuixent, a la vila del municipi de Josa i Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell. En l’actualitat, d’aquest castell no en resta cap vestigi, tret algunes restes que es van aprofitar per a la construcció de les cases del poble. Però si bé avui en dia no es conserva el castell, encara es conserva el record de la seva llegenda...

Tuixent.

Diu la llegenda que els castellers de Tuixent i d’Odèn eren parents.

Quan una de les ràtzies provinents del Califat de Còrdova va arribar pràcticament fins a les portes del castell d’Odèn, el seu casteller, ja fos per l’inesperat de l’atac o perquè aquests venien amb un exèrcit realment nombrós, es veié superat per poder-s’hi enfrontar, així que va decidir arreplegar ràpidament tots els seus tresors per posar-los a resguard fins que les coses tornessin a estar assossegades.

El cas és que, efectivament, entre el seu nombrós tresor, el d’Odèn conservava una gran caixa de teles treballades i teixides per mans de dones sarraïnes que eren una meravella de veure, i que ell tenia en el seu poder com botí de guerra. Aquestes teles, però, eren la prova indiscutible que, anys abans, aquest casteller havia estat un dels que van passar a tall d’espasa els sarraïns que abans de la seva arribada havien habitat aquelles contrades.

Pujant cap a la part alta de Tuixent...

Creant una gran comitiva que carregava aquell immens tresor -arques de botí que eren plenes de sedes, tissús, draps, gipons, joies, arracades i cadenes d’or, agulles, pedres precioses, monedes i altres riqueses que feien saltar els ulls del seu lloc només de mirar-ho-, van decidir portar-ho tot al castell de Tuixent, on estaria a bon resguard, car el senyor d’Odèn no volia perdre-ho.

Arribats a Tuixent, i explicat el cas, el casteller de Tuixent va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per conservar aquella immensa riquesa de la qual ara n’era dipositari. I per a més seguretat, va disposar que aquell tresor fos guardat en la més fosca caverna del castell, en un esvoranc obert a la mateixa roca on cap home no podia saltar-hi, i tan profund que tirant una pedra no se sentia la seva arribada a fons.

A partir d’aquell moment, el castell no acollí mai ningú, ni era oberta la seva porta a cap pobre, ja que tot era desconfiança, pors i dubtes que venien a espiar els tresors portats allí pels d’Odèn.

Va succeir, però, que continuant els sarraïns la seva ferotge escomesa avançant per aquelles contrades, el casteller de Tuixent va haver de deixar aquell tresor tan zelosament guardat, ja que ell i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Tot i així, si ell marxava volia deixar a bon resguard el tresor dels seu parent, així que va reunir a totes les bruixes del lloc i les comminà que fessin un encanteri per tal que ningú no pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I vaja si ho van fer!

L'església de Sant Esteve de Tuixent.

El casteller de Tuixent i els seus homes varen marxar a la lluita per morir tots en batalla. Ja no tornaria ningú al castell.

El poble va començar a parlar del fabulós tresor. Els més atrevits, valents i agosarats s’acostaren al castell, tot pensant que si poguessin apoderar-se només d’una part ja no els caldria treballar més. Entraren al castell, però ja no en sortiren mai. El misteri de les seves desaparicions va atemorir a la gent. Ningú més no s’acostà al castell i els anys passaren...

El cas és que, anys després, una de les bruixes que van participar en l’encantament del castell i el seu tresor, abans de morir, per fi va revelar el secret de per què no tornaren del castell aquells intrèpids que un dia varen tenir la gosadia d’entrar-hi: una negra porta folrada de planxes de ferro guardava l’entrada al tresor, i davant d’aquesta, un estol de serps, seques i famolenques, de color blanquinós, xiulaven paorosament sense parar, tirant-se sobre tot aquell o aquells que intentessin obrir la porta. Al costat de dins, s’hi amagava un drac d’ulls roents i respirar espès, d’esbufegar compassat, i que feia un esfereïdor soroll d’escates al fregar el seu cos contra el paviment.

"Al costat de dins, s'hi amagava un drac d'ulls roents..."

La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixent, primer haurà de trobar aquella terrible porta de ferro que el guarda, i un cop allà haurà de desencantar aquells terrible eixam de serps fastigoses i ferotge drac que s’hi amaga darrera.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Esteve de Tuixent, i part dels carrers del poble que espero que ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda.