LA JULIANA D’ARGENTONA
La Juliana era una campana que fou construïda el 10 de setembre de l’any 1690, per part del mestre campaner barceloní Joan Andreu, i que va ser col·locada a la cara de migdia del campanar de l’església de Sant Julià d’Argentona. Segons citen les fonts, el seu diàmetre màxim era de 1,30 m, que era exactament la mateixa mida que feia d’alçada. Desaparegué durant els fets de 1936, arrencada i fossa en motiu de la Guerra Civil, segurament per fer armament.
D’ON PROVENIA LA SONORITAT EXCEPCIONAL DE LA JULIANA
Segons expliquen, la sonoritat de la Juliana d’Argentona era excepcional a causa de que, quan fongueren el metall per fer-la, els fidels del poble tiraren moltes monedes de plata a l’interior del metall fos.
LA JULIANA COM PROTECCIÓ CONTRA LES BRUIXES I BRUIXOTS
El poble d’Argentona es troba molt proper a la zona de Burriac-Montcabrer, tradicional seu de bruixes de la comarca del Maresme i de més enllà. Així doncs, la campana de Sant Julià havia de ser necessàriament efectiva contra aquests éssers allunyant les tempestes. Tot i així, encara que la gent es refiava de la sonoritat de la campana, en cas de tempesta no deixaven d’invocar la protecció, per un igual, de Santa Bàrbara i de la bruixa de la pinta d’or (aquesta última, molt coneguda per diferents contrades del Maresme).
S’explica a Argentona que, ja fa anys, un dia es trobaven junts, assistint al vell de Can Polseguera, greument malalt, el Dr. Josep Vintró, metge d’Argentona, i el mossèn Vicenç Estadella. Una vegada feta la feina, la conversa girà entorn del mal temps que feia i en el perill de la pedregada. El bon vell explicà aleshores les excel·lències de la Juliana, i els va explicar que un tal Sicu, que durant catorze any havia fet de bruixot, li havia dit que quan ell i altres damnats venien carregats amb boires de pedra per descarregar-les a Argentona, tan bon punt passada la collada de Parpers, el so de la Juliana els amorrava a tots els nassos en el riu Mogent. Els bruixots prou volien entrar a Argentona, però el so de la campana els ho impedia, i finalment no tenien altre remei que canviar de direcció.
PERQUÈ ALS ARGENTONINS SE’LS CONEIX COM REPICATRUGES
La història explica que, un any a finals del segle XVII, la vila d’Argentona va rebre la visita inesperada del bisbe de Barcelona i que aquest, en veure les condicions en què estava la parròquia - l’aviram passejava i picotejava lliurement pel cementiri, un fet que considerava un sacrilegi i de molt mal gust-, va amonestar al capellà. Després d’això, el bisbe va decidir anunciar una segona visita per tal de comprovar si s’havien corregit les lamentables condicions en què es trobava l’església i el seu entorn. Aleshores, i durant algun temps, el poble i el seu mossèn van estar esperant, expectants, la visita del bisbe de Barcelona, un fet que en aquells temps constituïa un esdeveniment de grans dimensions degut a la rellevància de l’estament eclesiàstic barceloní.
El campaner -un noi al qui mai li sortia res bé, i que el capellà, compadit d’ell, un dia li va dir que si volia li donaria la feina d’encarregar-se de les campanes, que era ben senzilla- es va erigir en l’encarregat d’estar a l’aguait. Així, van acordar que el dia que el bisbe arribés al poble, en el moment precís que el campaner veiés una gran boira de pols pel camí, formada per la carrossa del bisbe i la seva comitiva, ho faria saber a toc de campana a tots els argentonins i argentonines, per tal de poder-li fer una bona rebuda.
Uns diuen que al pobre noi aquesta responsabilitat li va semblar tan gran, que no va poder dormir en tota la nit.
Arribat el dia, el campaner veié des de la torre una munió de pols que s’aixecava riera enllà en direcció al poble, i automàticament començà a repicar campanes per avisar que el bisbe s’acostava. Com qui duu el llamp, tots els argentonins van sortir al carrer per fer la rebuda al bisbe, però quina va ser la sorpresa de la gent del poble al veure que aquella polseguera no era pas la carrossa d’una autoritat religiosa sinó un carro d’un pagès amb dues truges ben bacones i una bona garrinada.
Des de llavors, i gràcies a aquesta història de confusió d’un bisbe per uns garrins, a la gent d’Argentona se la coneix com a repicatruges, i diuen que al bisbe encara li dura l’empipada.
Diversos elements de la imatgeria festiva d’Argentona fan referència a aquesta història, com els gegants del Centre Parroquial (un porc, una truja i dotze garrins petits), i la truja de foc de la colla de diables local.
DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA
A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Julià d’Argentona que espero que us serveixin per poder-vos ambientar una mica més amb el seguit de llegendes que us hem explicat.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario