LA LLEGENDA DEL PONT DE TORROELLA (EL PONT DEL DIABLE DE GURB)

El pont de Torroella -també anomenat pont del Diable-, està situat dins del terme municipal de Gurb, a la comarca d’Osona. És un petit pont de pedra de tres arcs desiguals construït a finals del segle XIV, i en molt bon estat de conservació, que passa sobre la riera de Sorreigs, poc abans que aquesta desemboqui al riu Ter. Segons una llegenda, molt comuna en altres ponts antics, el dimoni va fer el pont en una nit a canvi de l’ànima d’un traginer.

El pont de Torroella, amb el mas Torroella al fons.

En el seu llibre 100 llegendes de la Plana de Vic, Xavier Roviró i Alemany recull una narració extreta de les xerrades i converses mantingudes amb Joan Capa, de Gurb, i amb Josep Rovira, de Santa Eugenia de Berga. En el seu llibre, que només recull una versió de moltes altres que corren per la zona, diu així:

Al mig de la Plana de Vic, molt ben amagat entre els camps dels plans de Torroella o de Palau, hi ha un pont molt vell: és romànic. Aquest pont travessa la riera dels Sorreigs una mica abans de la seva desembocadura al Ter.

Diuen que en aquest pont encara hi falta una pedra última, que l’havia de posar el diable i no va tenir temps. Si un s’hi fixa bé, es veu el lloc on falta aquesta pedra, és al capdamunt del pont. Els dimonis van treballar molt durant tota la nit però no van poder complir el tracte i no van acabar l’obra a temps. La gent de per allà no dubte gens ni mica que va ser fet pels dimonis: diuen que és un pont una mica mal fet. Però també asseguren que en aquella època era molt difícil de construir una obra d’aquestes característiques, i que deurien tenir molta feina a aixecar-lo.

El pont de Torroella, altrament dit del Diable.

Expliquen que els dimonis van fer tot el pont només en una nit. Quan començà a fer-se fosc no hi havia ni una pedra, només les passeres que amb prou feines deixaven travessar els Sorreigs, i en fer-se clar ja estava aixecat tot; només hi faltava la pedra final.

La història es veu que va començar quan el pagès del mas Torroella tenia uns camps que menava a l’altre costat del riu. Cada dia, i a vegades més d’un cop, havia de travessar els Sorreigs per anar a treballar als camps. Molt sovint trobava la passera, la palanca o les pedres emportades pel riu corrent avall. Era una gran feinada tornar-ho a muntar una altra vegada. Perdia molt de temps i era el que sempre li faltava. Semblava fet expressament: el dia de més feina segur que no podia travessar el riu. Un dia d’estiu de molta calor i molta feina de la sega, va haver de travessar els Sorreigs unes quantes vegades. El matí ben d’hora ja va haver de muntar la palanca que el dia abans s’havia emportat una xarbescat. Aquella mateixa tarda va tornar a descarregar una bona tamborinada i s’emportà la passera altre cop. El pobre home ja n’estava ben cansat.

Feia molt de temps que pensava la manera de fer-hi un pont que aguantés les revingudes del riu, però era molt car i portava molts mesos de feina. Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!

El pont de Torroella.

Quan començava a fer una petita passera per tornar a casa, va veure un home tot vestit de negre que se li acostava. Li a dir que ell faria el pont en una sola nit, que el tindria abans de cantar el gall. El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell.

Van començar a sortir dimonis de tot arreu i el pagès veia com el pont anava creixent molt ràpid. Es va espantar molt. Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella. Quan el pont era gairebé acabat va ben remullar un gall que dormia ben tranquil al galliner. El gall es va despertar de cop i va cantar tant fort que es va sentir molt tros enllà. En aquestes que la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent. Quan el dimoni va veure allò enrabiat fins a la cua, va dir:

-Una ànima de gato! (Un incís: en els contes i llegendes populars és molt habitual fer servir el castellà, com a indicació de foraster, per representar la parla del dimoni).

I va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits.

Les rescloses del Pont de Torroella.

Expliquen que les pedres les anaven a buscar allà on fos, encara que haguessin d’anar molt lluny. Si convenia fins i tot a dalt el Montseny. D’aquestes anades i vingudes encara es poden veure algunes petjades dels dimonis: n’hi ha una de molt ben marcada en una pedra de Sant Sadurní d’Osormort.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies del pont de Torroella, amb alguns dels seus detalls, que espero que us ajudin a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat.

El pont de Torroella.

El pont de Torroella, cartell.

Travessant el pont de Torroella.

El pont de Torroella.

Resclosa del pont de Torroella.

Un petit detall de la resclosa.

Un petit detall de la resclosa.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LES FADES DEL GORG D’EN PÈLAGS

Si ens endinsem en mig dels frondosos boscos que hi ha entre el turó del Pi de les Tres Branques i el turó de la Torre Roja, dins del terme municipal de Caldes de Montbui, a la comarca del Vallès Oriental, trobarem les cristal·lines aigües del torrent del Pascol. Seguint un estret camí de terra i roca que bordegen les seves aigües arribarem al gorg d’en Pèlags, un lloc màgic on la veu popular ha volgut situar un punt de trobada de les fades de la contrada.

El gorg d'en Pèlags.

Segons la llegenda, la nit de la revetlla de Sant Joan, si un s’acosta silenciosament fins el gorg d’en Pèlags poc abans d’arribar al bell punt de la mitjanit, podrà contemplar un espectacle únic i pertorbador, doncs sembla ser que aquesta nit màgica en aquest gorg es reuneixen totes les fades de la comarca per rentar la seva roba i celebrar el seu aplec anual. Il·luminades per la llum de la lluna i els estels, esquitxades per les aigües del torrent, aquestes fades -si dones d’aigua o encantades, no sabríem dir-ho- mostren els seus cossos nus i fràgils, mostrant-se amb tota la seva excepcional bellesa, però també en un gran frenesí, movent-se al so d’una música que els éssers humans no poden escoltar, com tampoc poden oir les paraules que intercanvien entre elles en un xiuxiueig ininterromput. És aquest un fet misteriós, perquè si bé se les pot veure, no se les pot sentir; per contra, elles no poden veure els humans, però sí escoltar-los i, al més mínim soroll, desapareixen com un estol de moixons espantadissos.

És per això, que si un les vol veure, ho haurà de fer de la manera més silenciosa, sense parlar ni moure un bri d’herba, i s’haurà d’esperar a que acabin les seves tasques sense pertorbar-les ni espantar-les. Llavors, quan toquin les campanes, al ressò de l’última campanada de la mitjanit, totes elles fugen i es fan fonedisses amb un aclucar d’ulls, i un ja no les podrà a tornar a albirar fins l’any següent, a la mateixa hora de la mateixa nit i en el mateix lloc.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies del gorg d’en Pèlags, amb algunes de les seves vistes, que espero que us puguin ajudar a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat.

El cartell del gorg...

El gorg d'en Pèlags.

El salt d'aigua del gorg d'en Pèlags.

El gorg d'en Pèlags, vist des del sender...

Una resclosa natural del torrent del Pascol.

El petit gorg vora el gorg d'en Pèlags.

Una cova vora el petit gorg.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE SANT ANTONI DE PÀDUA I EL ROURE DEL GIOL

El Roure del Giol, també anomenat Roure de Santa Coloma Sasserra, és un arbre monumental que es troba al petit nucli rural de Santa Coloma Sasserra, en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Aquest roure martinenc (Quercus pubescens) de mides extraordinàries mesura aproximadament uns 17 metres d’alçada, amb 20 metres de capçada mitjana i 4,25 metres de volt de canó, a una alçada de 1,5 metres. Al voltant d’aquest arbre hi ha una llegenda que el relaciona amb la figura de Sant Antoni de Pàdua, que us explicarem a continuació.

El roure del Giol.

Segons explica la llegenda, sembla ser que un dia que Sant Antoni de Pàdua es trobava pregant a la capella de l’Escola dels Frares Menors Franciscans de Pàdua, que ell mateix havia contribuït a constituir, va aparèixer a correcuita un germà llec força exaltat, que li va dir:

-Germà Antoni! Germà Antoni! Arriben males notícies de Portugal! El vostre pare, Ferran Martins, ha estat jutjat per l’assassinat d’un ric comerciant i condemnat a morir a la forca tan aviat com aquesta estigui parada davant la Casa de la Vila de Coïmbra.

El roure del Giol.

Trasbalsat davant aquestes noticies, corprès, el Sant es limità a pregar en silenci, però no va passar gaire estona que va sentir com una mà incorpòria li tocava l’esquena, com per desvetllar-lo, mentre una veu quasi inaudible li deia així:

-Au, bon Antoni! Puja a cavall, ves sense esperar més!- Era l’arcàngel Sant Miquel, qui envoltat d’una aurèola brillantíssima, havia baixat de la Cort Celestial en ajuda del més fidel entre els fidels. Un esplèndid corser blanc, amb enormes ales de cigne, l’esperava piafant a la porta de l’església.

Sense pensar-s’ho, Sant Antoni va muntar aquell cavall alat, que ràpidament es va enlairar cap els núvols de la regió del Vèneto, al nord d’Itàlia, i en un dia va sobrevolar els Alps, havent passat primer sobre les ciutats de Milà i de Torí, i després per les regions de Provença i del Llenguadoc, sempre en direcció oest, fent via cap a Lusitània.

L'ermita de Santa Coloma Sasserra.

I en aquest viatge només es va permetre una baixada a terra per descansar, i aquesta va ser a l’ermita de Santa Coloma Sasserra, prop de Moià, on a l’empara de l’enorme roure del Giol, es van obrar grans meravelles i miracles, que un altre dia explicarem.

A la vista de la Universitat de Coïmbra, on havia estudiat, i d’una Lisboa radiant, Antoni va sentir l’emoció de tornar al lloc on hom ha nascut. Ben aviat va ser a terra. Va deixar el corser ben tapat amb una flassada a les cavallerisses del Palau Episcopal, i sense aturar-se gens es va dirigir a la Cort de Justícia, on un eixam de persones anaven amunt i avall amb les seves togues o els seus grillons, segons fos llur condició. Conegut com era per la seva bonhomia arreu de la cristiandat, va ser immediatament rebut pel Jutge Major, sa senyoria Lourenço do Valhe, al qual va proposar, davant la sorpresa i la incredulitat de tots, efectuar una prova definitiva de la innocència del seu pare: que el mort declarés!

L'ermita de Santa Coloma Sasserra.

Era l’hora de l’Àngelus del dia fixat per a l’execució, el dia 21 d’abril de 1231, al capvespre, i ja se sentien els cops de martell del botxí que donava els últims retocs a la forca. Al mateix temps, una conhort d’homes d’aspecte sever travessaven el portal del cementiri del Chiado. Es dirigien cap a la tomba del mercader que feia uns dies havia estat mort amb violència. Una vegada al fossar, quatre agutzils van elevar el fèretre i el van dipositar a terra, al costat del forat i van retirar-li la tapa. Aleshores, Sant Antoni va dir amb un inusitat cop de veu:

-Ric comerciant! Per Déu i la Justícia! Desvetlla’t del somni etern i digues si aquest home -senyalant el seu pare- és qui maliciosament et va treure la vida!

Amb molt d’esforç, el difunt es va anar incorporant lentament, i amb una veu esllanguida, quasi imperceptible, com sorgida del més enllà, va dir:

-No, no, Ferran Martins no és l’assassí...!- i el cos del difunt va caure de nou exànime. I el jutge es va convèncer de la seva innocència.

El roure del Giol.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA PEDRA LLARGA DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

La Pedra Llarga, coneguda també com la Pedra del Diable, a la vila i municipi de Palau-solità i Plegamans, a la comarca del Vallès Occidental, és un antic monument megalític de probable funció religiosa, tot i que posteriorment, amb l’arribada del cristianisme aquest menhir, com solia ocórrer en aquest casos, seria utilitzat com pedra fita per marcar els límits territorials. Aixecada verticalment, amb uns dos metres d’alçada, aquesta pedra avui en dia es troba descontextualitzada del paisatge natural de la zona, ja que es troba dins del nucli urbà edificat de la població -just en la placeta coneguda com el Racó de la Pedra Llarga, en el punt on conflueixen el carrer de la Pedra Llarga i el carrer del monòlit-, però la seva llegenda no ha quedat pas oblidada.

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

De la llegenda de la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans existeixen moltes versions diferents, com sol passar amb les llegendes de tradició oral, i aquesta està invariablement lligada amb la construcció d’un pont, per part del diable, en una sola nit. Aquest pont sol ser el conegut Pont del Diable de Martorell (a la comarca Baix Llobregat), però també hi ha qui refereix que es tractaria del Pont del Diable de Cardona (a la comarca del Bages), i probablement d’algun més... De fet, aquest tipus de llegenda és molt comuna en altres indrets on tenen la seva pròpia pedra del diable o el seu propi pont del diable, i la distància que separa la pedra del pont sol ser considerable, i més si atenem a l’estàndard de l’època. Sigui com sigui, d’aquesta llegenda us volem oferir dues versions diferents, sent coneixedors de que existeixen moltes més.

LA LLEGENDA (VERSIÓ 1)

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

Diu la llegenda que fa molts anys, quan la gent encara vivia en masies i s’ocupava en les tasques pròpies de la vida al camp, existia a Martorell, molt a prop de la riba del Llobregat, un hostal. En aquest hostal hi treballava una minyona, que entre les coses que feia durant el dia s’encarregava d’anar a cercar aigua de molt lluny, travessant el riu a gual i carregada amb grossos càntirs.

Va arribar un dia en que, havent plogut a bots i barrals, la noia no sabia com travessar el riu, de tan ple com baixava. Prou avorrida i fatigada, va exclamar que donaria la seva ànima al diable si aquest li alleugeria el treball.

El diable va presentar-se davant d’ella i li va prometre que si allò era veritat, en una nit bastiria un pont. Ella va acceptar de seguida, però en el secret pensament que no ho aconseguiria mai. Però el diable no tenia la més mínima intenció de perdre la juguesca, i aquella mateixa nit tota una colla de dimonis iniciaren la  construcció del pont: en realitat el diable havia enganyat a la noia, perquè no havia dit que portaria ajudants.

Uns quants diables carregaven pedres del Montseny o de Montserrat, i d’altres feien el pont. El mateix dimoni que s’havia presentat a la minyona feia de capatàs i anava a cercar pedres ben grosses força lluny.

A la matinada el pont estava  gairebé enllestit i la noia, que prou estona havia tingut per adonar-se del que havia fet, va anar a explicar a la mestressa el seu problema.

La senyora va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d’aigua sobre el gall que dormia.

L’animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d’hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia.

D’aquesta manera el cant va anar propagant-se fins arribar a un lloc a prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès.

Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant una pedra enorme al coll, va cantar el gall d’aquesta masia.

El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. I d’aquesta singular manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable, al que li manca una pedra: la nostra Pedra Llarga.

LA LLEGENDA (VERSIÓ 2)

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

Actualment, vora la Pedra Llarga, hi ha un cartell que explica aquesta versió de la llegenda, fil per randa:

Conten els avis més vells del poble que, ja fa molts anys, en una masia allunyada i perduda enmig de les muntanyes de Martorell, hi havia una noia que jugava sense parar per tota la casa i l’omplia de somriures, cada matí, amb dolces cançons i engrescadores rialles.

Una de les coses més delicades que havia de fer era la d’anar a buscar aigua per tot el dia, però per anar-hi havia de creuar un rierol on hi havia un pas estret i lliscadís fet amb pedres petites i si les saltava amb destresa, podia creuar sense mullar-se els peus ni el vestit.

Una matinada, quan va anar a buscar l’aigua, es va trobar un gran bassal que omplia els marges del rierol, ja que durant tota la nit havia plogut a bots i barrals i l’aigua tapava totes les pedres del camí. Aleshores, la noia, preocupada pel contratemps, va exclamar:

-L’ànima donaria jo per un pont i poder creuar el riu sense mullar-me!

Llavors, el diable, que sempre està a l’aguait, va sortir de la terra com una ombra embogida que prenia forma d’home i li digué:

-Jo et faré el pont, però quan estigui acabat la teva ànima serà meva.

A l’instant, la noia va adonar-se dels disbarat que havia comès, però el diable no li va deixar desfer el tracte que havien pactat. Llavors, la noia li va posar una última condició: que el pont estigués fet en una sola nit.

A la nit següent, el diable es va posar mans a l’obra per fer el pont, ajudat per tota mena de dimoniets i banyetes que agafaven les pedres de la muntanya del Farell per portar-les fins a les rodalies de Martorell, passant pel mig del nostre poble, just per davant de la Masia de Can Cortès.

Durant tota la nit, la colla de dimoniets feien viatges sense parar ni n moment, mentre el diable els dirigia.

Quan de matinada l’obra gairebé ja estava acabada, el dimoni va decidir que l’última pedra la portaria ell per donar per acabada la feina.

Quan el diable, carregat amb la gran pedra, va passar per Palau-solità i Plegamans va fer un xivarri esfereïdor perquè la pedra que portava pesava molt i estava força cansat després de tota una nit d’angoixa; a més, la gran quantitat de picarols que duia a la seva capa feien molt soroll i no tenia res per aturar l’aldarull.

Just en passar per davant de la Masia de Can Cortès, la masovera es va despertar de sobte pel gran enrenou que se sentia al voltant de la casa.

Va agafar un fanalet groguenc i envellit pel pas del temps i va anar a fer un tomb pel porxo i pel galliner per esbrinar que estava passant per tant d’enrenou.

Quan va arribar al galliner, el gall, en veure el resplendor del fanal, va creure que era el sol que sortia per sobre del castell. Aleshores, va començar a cantar com cada dia per donar a conèixer a tots els veïns de la vila que un nou dia havia començat.

Molt enfadat, va llançar la pedra al mig d’un camp i va marxar amb la cua entre les cames cap a les profunditats esfereïdores i allunyades de l’infern.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA D’ORFEU I LA CREACIÓ DEL CAP NORFEU

El Cap Norfeu, al Parc Natural del Cap de Creus, està situat a la zona costanera més oriental del terme municipal de Roses, a la comarca de l’Alt Empordà. Aquest braç de terra que s’endinsa uns dos kilòmetres dins de la mar Mediterrània, forma una estreta península allargada i corbada entre la badia de Montjoi (al sud) i la badia de Jóncols (al nord), tancant el golf de Roses, i és part d’una zona de gran riquesa natural, tant terrestre com marina. Davant una meravella natural així, no és estrany que una història li atribueixi un origen llegendari de caire mític...

El cap Norfeu.

S’explica que durant una nit de furiosa tempesta en ple hivern, en un dels molts viatges que va fer Orfeu, personatge de la mitologia clàssica grega del qual es deia que, amb la música de la seva lira, era capaç d’amansir a les feres i de rivalitzar amb els propis déus, va naufragar, salvant la seva vida aferrant-se a una roca que sorgia del mig del mar. En aquesta situació, trobant-se totalment desvalgut, Orfeu es limità a ajupir-se en aquella roca, tremolant de fred, embolcallat tan sols per la fosca nocturna. Només calia esperar l’arribada de la llum de l’alba per tal que els raigs de sol l’escalfessin una mica i per a tractar d’esbrinar la manera d’arribar a terra. Segons explica la tradició, aquella roca que li va salvar la vida, no era cap altre que la roca del Gat, que és ben bé davant de la badia de Roses.

L'illa del Gat, just davant del Cap Norfeu.

Quan el primer raig de sol va il·luminar el dia, Orfeu va veure per primer cop el lloc on es trobava: tot just damunt d’una roca pelada, que formava un petit illot en mig de les aigües marines, a poca distància d’una boscosa costa, i amb la muntanya del Canigó al fons, a ponent, coronada de neu blanca. Encisat per aquesta visió, va compondre i interpretar amb la seva lira unes melodies delicioses que intentaven descriure aquella bellesa. I la música que emetia la lira d’Orfeu era tan fantàstica que, per tant d’oir-lo les muntanyes de la costa es van anar arrossegant poc a poc per acostar-se a la roca del Gat, formant un braç de terra imponent que arribà a tocar gairebé l’illot, el que va permetre a Orfeu saltar a terra ferma i salvar la vida. I és precisament aquest braç de terra, i a partir d’aquests fets que us expliquem, que aquest lloc va passar a formar part del paisatge de la badia de Roses i va anomenar-se cap de Norfeu.

Orfeu, detall d'un mosaic.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies del cap de Norfeu, amb algunes de les seves vistes, que espero que us ajudin a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat.

El cap Norfeu, vessant sud.

El cap Norfeu i la badia de Montjoi.

El cap Norfeu i la badia de Jóncols.

El cap Norfeu, vessant nord.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’ÀGUILA DAURADA DE LA TORRE DEL CASTELL DE PALOL DE REVARDIT

El castell de Palol de Revardit i l’església parroquial de Sant Miquel de Palol de Revardit -al municipi del mateix nom, a la comarca del Pla de l’Estany-, formen un conjunt arquitectònic que es troba situat estratègicament en una petita elevació que domina el Pla de la Banyeta, en un pas estret davant del Puig de Mont-Rodon i la muntanya d’en Vila, punt on era del tot necessari creuar el riu Revardit, pràcticament a la seva vora. Les notícies directes referents al castell i la seva església són més aviat escasses, tot i que els dos edificis ja estan documentats en el testament de l’any 1074 de Bernat Bernat, bisbe de Carcassona, que morí al mateix castell de Palol de Revardit. Avui volem fer referència a un bella llegenda que gira al voltant d’aquest castell i tota la contrada de Palol de Revardit, acompanyant-la d’algunes de les fotografies que hem fet mentre passejàvem per la zona...

La torre del castell de Palol de Revardit.

Una llegenda, recollida per Josep Martínez Cots, en explica que:

“La vila de Palol de Revardit, té una torre gegantina que s’enfila cap al cel, i com una fada benefactora llença l’ombra protectora sobre masies i conreus. D’aspecte auster i senyorial, dona prestigi a la vila i l’omple amb la fina elegància i del antic castell feudal. Davant seu hi passaren senyeres i penons, senyors llegendaris, de noblesa  ancestral, ramaders i pagesia, soldats i bandolers, trobadors que feien poesia, traginers i gent de gran cabal.

Àguila daurada (Aquila chrysaetos), coneguda també com àguila reial.

Diu una llegenda molt antiga, que gairebé ningú pot recordar, que el noble Berenguer, que allí habitava, mimava i alimentava una cria d’àguila reial. En fer-se gran i poderosa, volava majestuosa, vigilant les terres de Palol de Revardit, i quan baixava, en vol rasant, mostrava orgullosa el daurat plomatge que ornava el seu pit. Va ser element de gran vàlua per a combatre malfactors, bandolers i conqueridors, deslliurant també als vilatans de les temudes plagues dels rosegadors. Va fer niu dalt del castell i allí va viure i va morir; i diu la llegenda, de transmissió oral, que l’esperit de l’àguila reial encara volteja pel cim de Palol, protegint amb el seu vol el màgic entorn natural, i també la torre de guaites, que fou símbol de noblesa a l’època medieval.”

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies del castell de Cornellà, amb alguns dels seus detalls, que espero que us ajudin a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat i recollit.

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

El castell de Palol de Revardit.

El castell de Palol de Revardit.

L'antic portal del castell.

L'antic portal del castell, vista exterior.

L'antic portal del castell, vista interior.

El castell de Palol de Revardit, detall.

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

El castell de Palol de Revardit.

L'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

Portal de l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

La torre del castell de Palol de Revardit.

L'església de Sant Miquel de Palol de Revardit, detall.

Una estranya escultura...

L'església de Sant Miquel de Palol de Revardit, part posterior.

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

El castell de Palol de Revardit, pou.

El castell i l'església de Sant Miquel de Palol de Revardit.

Una roda de molí als peus del castell...

Camps de Palol de Revardit.

El Revardit.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.