LA LLEGENDA DE LA PEDRA LLARGA DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

La Pedra Llarga, coneguda també com la Pedra del Diable, a la vila i municipi de Palau-solità i Plegamans, a la comarca del Vallès Occidental, és un antic monument megalític de probable funció religiosa, tot i que posteriorment, amb l’arribada del cristianisme aquest menhir, com solia ocórrer en aquest casos, seria utilitzat com pedra fita per marcar els límits territorials. Aixecada verticalment, amb uns dos metres d’alçada, aquesta pedra avui en dia es troba descontextualitzada del paisatge natural de la zona, ja que es troba dins del nucli urbà edificat de la població -just en la placeta coneguda com el Racó de la Pedra Llarga, en el punt on conflueixen el carrer de la Pedra Llarga i el carrer del monòlit-, però la seva llegenda no ha quedat pas oblidada.

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

De la llegenda de la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans existeixen moltes versions diferents, com sol passar amb les llegendes de tradició oral, i aquesta està invariablement lligada amb la construcció d’un pont, per part del diable, en una sola nit. Aquest pont sol ser el conegut Pont del Diable de Martorell (a la comarca Baix Llobregat), però també hi ha qui refereix que es tractaria del Pont del Diable de Cardona (a la comarca del Bages), i probablement d’algun més... De fet, aquest tipus de llegenda és molt comuna en altres indrets on tenen la seva pròpia pedra del diable o el seu propi pont del diable, i la distància que separa la pedra del pont sol ser considerable, i més si atenem a l’estàndard de l’època. Sigui com sigui, d’aquesta llegenda us volem oferir dues versions diferents, sent coneixedors de que existeixen moltes més.

LA LLEGENDA (VERSIÓ 1)

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

Diu la llegenda que fa molts anys, quan la gent encara vivia en masies i s’ocupava en les tasques pròpies de la vida al camp, existia a Martorell, molt a prop de la riba del Llobregat, un hostal. En aquest hostal hi treballava una minyona, que entre les coses que feia durant el dia s’encarregava d’anar a cercar aigua de molt lluny, travessant el riu a gual i carregada amb grossos càntirs.

Va arribar un dia en que, havent plogut a bots i barrals, la noia no sabia com travessar el riu, de tan ple com baixava. Prou avorrida i fatigada, va exclamar que donaria la seva ànima al diable si aquest li alleugeria el treball.

El diable va presentar-se davant d’ella i li va prometre que si allò era veritat, en una nit bastiria un pont. Ella va acceptar de seguida, però en el secret pensament que no ho aconseguiria mai. Però el diable no tenia la més mínima intenció de perdre la juguesca, i aquella mateixa nit tota una colla de dimonis iniciaren la  construcció del pont: en realitat el diable havia enganyat a la noia, perquè no havia dit que portaria ajudants.

Uns quants diables carregaven pedres del Montseny o de Montserrat, i d’altres feien el pont. El mateix dimoni que s’havia presentat a la minyona feia de capatàs i anava a cercar pedres ben grosses força lluny.

A la matinada el pont estava  gairebé enllestit i la noia, que prou estona havia tingut per adonar-se del que havia fet, va anar a explicar a la mestressa el seu problema.

La senyora va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d’aigua sobre el gall que dormia.

L’animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d’hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia.

D’aquesta manera el cant va anar propagant-se fins arribar a un lloc a prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès.

Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant una pedra enorme al coll, va cantar el gall d’aquesta masia.

El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. I d’aquesta singular manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable, al que li manca una pedra: la nostra Pedra Llarga.

LA LLEGENDA (VERSIÓ 2)

La Pedra Llarga o Pedra del Diable, de Palau-solità i Plegamans.

Actualment, vora la Pedra Llarga, hi ha un cartell que explica aquesta versió de la llegenda, fil per randa:

Conten els avis més vells del poble que, ja fa molts anys, en una masia allunyada i perduda enmig de les muntanyes de Martorell, hi havia una noia que jugava sense parar per tota la casa i l’omplia de somriures, cada matí, amb dolces cançons i engrescadores rialles.

Una de les coses més delicades que havia de fer era la d’anar a buscar aigua per tot el dia, però per anar-hi havia de creuar un rierol on hi havia un pas estret i lliscadís fet amb pedres petites i si les saltava amb destresa, podia creuar sense mullar-se els peus ni el vestit.

Una matinada, quan va anar a buscar l’aigua, es va trobar un gran bassal que omplia els marges del rierol, ja que durant tota la nit havia plogut a bots i barrals i l’aigua tapava totes les pedres del camí. Aleshores, la noia, preocupada pel contratemps, va exclamar:

-L’ànima donaria jo per un pont i poder creuar el riu sense mullar-me!

Llavors, el diable, que sempre està a l’aguait, va sortir de la terra com una ombra embogida que prenia forma d’home i li digué:

-Jo et faré el pont, però quan estigui acabat la teva ànima serà meva.

A l’instant, la noia va adonar-se dels disbarat que havia comès, però el diable no li va deixar desfer el tracte que havien pactat. Llavors, la noia li va posar una última condició: que el pont estigués fet en una sola nit.

A la nit següent, el diable es va posar mans a l’obra per fer el pont, ajudat per tota mena de dimoniets i banyetes que agafaven les pedres de la muntanya del Farell per portar-les fins a les rodalies de Martorell, passant pel mig del nostre poble, just per davant de la Masia de Can Cortès.

Durant tota la nit, la colla de dimoniets feien viatges sense parar ni n moment, mentre el diable els dirigia.

Quan de matinada l’obra gairebé ja estava acabada, el dimoni va decidir que l’última pedra la portaria ell per donar per acabada la feina.

Quan el diable, carregat amb la gran pedra, va passar per Palau-solità i Plegamans va fer un xivarri esfereïdor perquè la pedra que portava pesava molt i estava força cansat després de tota una nit d’angoixa; a més, la gran quantitat de picarols que duia a la seva capa feien molt soroll i no tenia res per aturar l’aldarull.

Just en passar per davant de la Masia de Can Cortès, la masovera es va despertar de sobte pel gran enrenou que se sentia al voltant de la casa.

Va agafar un fanalet groguenc i envellit pel pas del temps i va anar a fer un tomb pel porxo i pel galliner per esbrinar que estava passant per tant d’enrenou.

Quan va arribar al galliner, el gall, en veure el resplendor del fanal, va creure que era el sol que sortia per sobre del castell. Aleshores, va començar a cantar com cada dia per donar a conèixer a tots els veïns de la vila que un nou dia havia començat.

Molt enfadat, va llançar la pedra al mig d’un camp i va marxar amb la cua entre les cames cap a les profunditats esfereïdores i allunyades de l’infern.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.