LLEGENDES DEL CASTELL DE DOSRIUS

En el cim del petit turó que hi ha al nord de la població de Dosrius, a l’interior de la comarca del Maresme, encara s’hi poden veure les restes del desaparegut castell de Dosrius, del que només queda part del seu mur nord i poc més.  Documentat des dels inicis del segle XI, aquest castell fou habitat fins a finals del segle XIX pels masovers administraven i conreaven les terres properes al mateix. Possiblement van reutilitzar com habitatge algunes de les estructures visibles entre els matolls, que possiblement eren dependències baixes del castell. Tot i que l’edifici no sembla haver estat gaire gran, les poques restes que encara queden defineixen la planta d’una torre rectangular, i les restes d’espitlleres i una sèrie de forats permeten suposar que l’edifici havia tingut, almenys, dues plantes per sobre de la planta baixa. Tot i quedar ja ben poc del castell, al voltant del mateix encara hi ha un grapat de llegendes.

El castell de Dosrius.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL CASTELL DE DOSRIUS

La tradició explica que el castell de Dosrius fou construït per Cneu Escipió durant la Segona Guerra Púnica (es a dir, durant el segle III aC), i aquest fou reconstruït més tard pels àrabs, que s’establiren en ell durant uns segles.

El castell de Dosrius, detall.

LA MINA SECRETA DEL CASTELL DE DOSRIUS

Els àrabs obtenien l’aigua que necessitaven per consum humà i animal amb una contramina que baixava per l’interior de la muntanya i arribava fins la riera de Rials, en una zona propera al lloc on, fins fa pocs anys, s’aixecava l’arbre monumental conegut com el Pi de la Teula.

Espitllera del castell de Dosrius, detall.

EL CASTELL DE DOSRIUS ES COMUNICAVA AMB MIRALLS

S’explica que el castell de Dosrius es comunicava amb els castells veïns de Burriac (Maresme) i Bell-Lloc (Vallès Oriental), i amb la masia de Can Bordoi (Vallès Oriental) utilitzant miralls a manera de senyals òptics.

El castell de Dosrius, detall del mur.

LA SERP DEL CASTELL DE DOSRIUS

En un moment indeterminat del segle XIX , quan el castell ja arribava al seu declivi final, els aleshores masovers del castell de Dosrius van ser pares d’un nen. L’alegria inicial del naixement del nadó, però, ben aviat va ser substituïda per la preocupació, perquè a cada dia que passava el nen estava més i més prim, sense poder conèixer la causa d’aquest fet, ja que la mare li donava el pit i l’alimentava com correspon. Es veu que per aquella època hi havia per aquelles rodalies unes serps enormes, i el masover del castell va començar a sospitar, ja que segons s’explicava per aquells temps, les serps es delien per la llet. Per tal de confirmar les seves sospites, l’home va escampar cendra per les habitacions, i poc temps després les seves sospites van veure’s confirmandes, doncs sobre la cendra havia quedat impresa la inconfusible ziga-zaga que fan les serps en desplaçar-se. Davant això, l’home va decidir amagar-se quan la mare havia d’alimentar al nadó i va poder veure el que passava: així com la mare es posava el nadó al pit, apareixia una serp de tamany considerable que hipnotitzava a la dona i es col·locava de tal manera sobre seu que, donant la punta de la seva cua al nadó perquè mamés, el nen xuclava però no obtenia cap aliment, mentre que la serp esgotava tota la llet de la mare. D’aquesta manera, resulta que la criatura cada dia estava més magra.

La serp esgotava tota la llet de la mare...

No cal dir que, una vegada van lligar caps, els pares van estar a l’aguait i van matar a la serp quan es disposava a donar un nou tiberi.

Si d’aquesta mena de serps encara se’n conserva la mena, la història ja no ens diu res, tot i que potser cal remarcar que aquesta creença, la de que a les serps els hi agrada la llet és molt comú a Catalunya i jo mateix se l’havia escoltat nombroses vegades a la meva àvia, la iaia Maria Orriols a les terres del Berguedà, de la mateixa manera que em m’explicava que les serps més velles i longeves tenien cabellera. Però de l’extensa mitologia que hi ha al voltant de les serps i les més llegendàries serpents, potser ja en parlarem en una altra ocasió.

Espitllera del castell de Dosrius, detall.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.