martes, 8 de noviembre de 2016

LA LLEGENDA DEL FANTASMA DEL VALENTÍ DE CAN BALDRIC DE DALT

Vaig escoltar per primera vegada la història del fantasma del Valentí en el petit refugi de Can Baldric de Dalt. Situat en mig d’un paratge idíl·lic de boscos i muntanyes molt proper de la petita població de Nevà -que pertany al municipi de Toses, a la comarca del Ripollès-, des d’aquest lloc privilegiat, un pot gaudir de la soledat i la immensitat de la natura, i també, com no, del misteri  i la por que, amb l’arribada de la foscor, marca les nits més tenebroses.

El fantasma del Valentí.

Can Baldric de Dalt és una masia aïllada que es troba a una alçada de 1370 m, enlairat en una collada oberta d’un contrafort del Cogulló (1798 m). Aquesta petita masia de planta i pis, anys enrere havia estat condicionada com un refugi on podien arribar a pernoctar fins a 50 persones distribuïdes en sis habitacions de lliteres individuals. De difícil accés, s’havia de partir per un camí que sortia des del petit poble de Nevà, una entitat de població del municipi de Toses, a la comarca del Ripollès, que es situa al final de la carretera GIV-4015, que surt de Planoles i que és la principal via de comunicació.

Can Baldric de Dalt.

Partint de Nevà, el més fàcil era arribar a Can Baldric de Dalt a peu, el que suposava uns 35 minuts de camí, majoritàriament pujada, tot i que antigament també era possible arribar-hi amb un vehicle alt o 4x4, cosa impossible avui en dia, ja que és un espai natural on s’hi prohibeix la circulació de vehicles no autoritzats.

EL FANTASMA DEL VALENTÍ

El primer cop que vaig sentir parlar del fantasma del Valentí va ser a principis de la dècada dels anys 90 de finals del segle XX, al refugi de Can Baldric de Dalt. El narrador de la mateixa, en Narcís Muela Montserrat, ens va explicar la llegenda i ens va dir que ell mateix l’havia escoltada molt abans en aquell mateix refugi d’algun hostatge del que no recordava el nom.

El final de la pujada.

Val a dir, a manera informativa, que per aquella època, i així va ser durant molts anys, la caseta de Can Baldric de Dalt va estar en règim de lloguer per l’Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, i entre les seves parets van passar molts visitants convidats de diferents poblacions.

Bé, sigui com sigui, i retornant a la història que ens ocupa, es contava que aquella casa tenia el seu propi fantasma, el fantasma del Valentí, sense donar-se cap dada ni de qui era aquest tal Valentí ni de la causa per la que estava damnat a vagar perennement per aquell lloc i les seves rodalies. Però amb ell, s’explicaven alguns dels sorolls que s’escoltaven sovint, en caure la nit, en aquella casa vella de fusta; sorolls, per un altre costat, perfectament normals, vistos la localització i l’estat de l’edifici, on el cruixir de les fustes, l’espetegar del batent de les portes o finestres a causa del vent, i els petits sons explosius de les brases de foc, causaven tota mena de sorolls estranys.

Davant la casa, l'arbre del suïcidi.

En Toni ens comenta: “Be, curiós o sorprenent. Jo he viscut aquesta història molt a prop. Allà per l'any 1978 ó 1979, jo feia estades com guarda en aquest lloc i, sí, el Valentí tenia els seus moments de presència o de suggestió. El Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l’ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament (perdent, d’aquesta manera, la vida per accident). Bé, jo llavors tenia 17 anys, coneixia la història de la mà de la gent gran. I per un any vaig ser el guarda del refugi. Algunes nits sol, vaig viure alguns sorolls en l’habitació del costat de l'entrada (entrant a mà esquerra). Tenia coneixement que en aquesta estança és on s’estava el Valentí. No vaig donar més importància (per aquest fet) que la de la por. Però ara, ja oblidats els records, crec que quelcom hi passava. M’ha deixat sobtat sentir la historia tants anys després. (...) La història la vaig escoltar de la gent de la Talaia: Josep Candela i Josep Julià i, en una ocasió, de la pròpia mestressa que es presentà un diumenge al matí. Vàrem fer una xerrada plena de records molt frescos a la seva ment, tot i la seva edat avançada.”

La porta principal de Can Baldric de Dalt.

Potser la història s’hauria acabat aquí si no fos perquè durant aquells anys vaig tornar a visitar Baldric de dalt per passar-hi llargues estades, i vaig escoltar la història altres vegades, com si aquesta s’anés construint a poc a poc. Amb els anys, vaig sentir dir que el Valentí era simplement l’esperit d’un suïcida, el fantasma d’un noi jove que s’havia tret la vida penjant-se d’una corda a l’arbre proper que hi ha just l’altre costat del camí que hi ha davant la casa, que marca l’entrada d’un immens descampat on només hi ha herba i pastures, o vaig sentir teoritzar sobre quines podrien haver estat alguna de les causes de la seva mort, el podria el podria haver portat a cometre el terrible acte del suïcidi en aquell lloc tan apartat. Algunes teories deien que potser s’havia suïcidat perquè havia pujat sol a la casa a passar-hi alguns dies, i la por i la solitud l’haurien tornat boig, fins al punt de suïcidar-se per escapar d’aquella por que l’embogia; o bé explicaven que potser havia pujat amb alguns amics que el volien mal, i, a causa d’una broma pesada, l’haurien induït a cometre el suïcidi. Però tot això últim només eren teories que ens explicàvem els uns als altres per anar ocupant la nit i contestar a l’enigmàtica pregunta de qui era en realitat el Valentí, i perquè aquest, finalment, havia acabat sent un fantasma damnat a passar els seus dies a la caseta de Can Baldric de Dalt i les seves rodalies. Però pel que ara sabem, l’origen d’aquesta història hauria estat aquella que explica que el Valentí era el pastor que un estiu, fent caure cireres amb l’ajut de l'escopeta, és va disparar un tret involuntàriament, treient-se la vida accidentalment.

ACLARACIÓ

Desconec si aquesta història que circulava pel refugi de Can Baldric de Dalt provenia genuïnament d’alguna llegenda autòctona d’aquesta contrada, o bé havia nascut i s’havia transmès com una simple contarella de por que finalment va passar a convertir-se en una mena de petita llegenda urbana que s’explicava entre els visitants del refugi o els excursionistes que hi anaven de pas. Però si més no, volia deixar constància escrita d’aquesta contarella que vaig escoltar nombroses vegades en aquesta casa, convertint-me jo mateix en un difusor involuntari de la mateixa, al contar-la a molts altres visitants.

Vistes de solitud des de Can Baldric de Dalt.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario