LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT PAU DE SANT POL DE MAR

L’ermita de Sant Pau, a Sant Pol de Mar (a la comarca del Maresme), també coneguda com el monestir o l’església de Sant Pol de Mar, és un edifici amb un gran llegat històric que ha arribat fins els dies d’avui. Amb tanta història al darrere, era difícil que aquesta vella edificació no tingués també la seva pròpia llegenda, que ens porta des de l’època dels antics romans fins l’arribada del ferrocarril a la població de Sant Pol de Mar.

L'ermita de Sant Pau, a Sant Pol de Mar.

HISTÒRIA

L’edifici de l’ermita de Sant Pau que s’aixeca dalt del turó de nom homònim correspon a l’església de l’antic monestir benedictí de Sancti Pauli in Maritima, que dona nom i origen a la població de Sant Pol de Mar.

L'ermita de Sant Pau vista des dels jardins inferiors.

Aquest és un edifici complex que barreja elements i estils de diferents èpoques. Exteriorment, la part més antiga és la que no presenta arrebossat i mostra carreus irregulars amb materials ceràmics d’època romana, mentre que sota l’altar de l’església, com si d’una cripta es tractés, hi ha una cambra rectangular amb volta de canó, de l’època paleocristiana datada entre els segles V-VII, que es tractaria de l’única construcció d’aquest tipus que es conservaria integra en tota la comarca del Maresme. El sector principal és romànic, probablement de l’etapa benedictina dels segles XI-XII, i està format per una nau única coberta amb volta de canó i absis semicircular.

Cripta visigòtica paleocristiana sota l'altar de l'ermita.

La documentació més antiga del monestir data de l’any 955 i fa referència a la donació d’una vinya al monestir. En aquella època, l’oració i la producció de vi eren la principal activitat dels monjos. El monestir, probablement va ser destruït pels sarraïns l’any 985, i fou reconstruït, posteriorment pels Comtes de Barcelona, que el van posar sota la seva protecció, tot i que aquesta mesura no va funcionar, ja que arran dels nombrosos atacs els monjos finalment van abandonar-lo.

Per restaurar la vida monàstica, l’any 1068, Ramon Berenguer I va cedir el monestir a la comunitat benedictina de Sant Honorat de Lerins. La pèrdua dels territoris de la Provença finalment va obligar als monjos a marxar l’any 1265, i vendre el monestir a Guillem de Montgrí, que el va cedir a la cartoixa d’Escaladei. El període en el qual el monestir va estar sota la direcció de la cartoixa (segles XIII-XIV) va ser una etapa esplendorosa en la que va augmentar el seu patrimoni i va esdevenir un centre intel·lectual important amb un scriptorium.

Part lateral de l'ermita de Sant Pau.

El 1415, els eclesiàstics es van fusionar amb la comunitat de Tiana i això va provocar un progressiu abandonament del monestir, fins que el 1434 va ser venut al vescomte de Cabrera, que el va utilitzar com a fortificació davant dels freqüents atacs pirates. Posteriorment s’hi van afegir nous elements defensius i va anar passant per diverses mans fins que, al segle XIX, es fortificà de nou i patí un incendi.

Finalment el bisbat de Girona va quedar com a propietari de l’església i posteriorment el monestir va ser enderrocat i les seves terres van ser venudes a gent dels pobles dels voltants. L’entorn de l’església que havia ocupat el monestir es va anar urbanitzant i quan es va edificar la nova església parroquial a la població, la de Sant Pau va passar a ser una capella.

Part lateral de l'ermita de Sant Pau, detall.

LA LLEGENDA DE LA MINA AMAGADA

Diu la llegenda que, en una cambra secreta de l’antic monestir benedictí de Sant Pol de Mar, hi havia l’entrada a una mina o passadís subterrani, obra dels antics romans, que portava directament fins a la platja. Segons altres versions, hi havia una altra mina que anava del monestir fins a Can Pi (on actualment hi ha la urbanització que porta el mateix nom), que aleshores era una casa de meditació que també pertanyia als monjos benedictins.

Tot pujant les escales...

Però de totes les mines del monestir, la més llegendària -si no es tracta d’una de les ja esmentades- és la que, sortint de l’antic lloc benedictí, arribava fins on avui dia hi ha el túnel de les vies del tren, que els santpolencs anomenen encara “la mina”, i que sembla que podia tenir un possible brancal en direcció a llevant. Conten que en algun punt d’aquest passadís hi havia una cambra on els monjos hi van amagar un gran tresor, on s’acumularen moltes riqueses, entre les quals destacava per sobre de totes una figura d’or massís que representava al diable.

Quan a mitjans del segle XIX es van iniciar les obres del ferrocarril i, per tant, es va començar a fer el túnel del tren que actualment encara travessa la població, es va descobrir que la roca tenia moltes cavitats i vetes, i conten que fou llavors quan va quedar al descobert una gran gruta que podria correspondre’s amb aquest passadís.

Al dir d’alguns, aquesta és la raó per la que en la zona de Sant Pau hi va haver tants esfondraments mentre es construïa el túnel i la raó per la qual sempre s’han produït esfondraments al fer obres en aquest sector. El motiu és que en un moment o un altre es topaven amb una secció de l’antiga mina que utilitzaven els benedictins, i aquesta acabava cedint amb motiu de les obres que s’hi feien al seu voltant.

Detall de l'ermita de Sant Pau.

En una d’aquestes obres es va enfonsar una de les tres cases de Sant Pau, que ja s’havien desallotjat prèviament, i també es va enfonsar les escales que portaven al monestir. Les despeses derivades d’aquests desperfectes van córrer a càrrec de l’empresa del ferrocarril, com es pot observar en la reconstrucció de les escales del monestir, els maons dels quals estan posats en vertical, tal i com ho feien els antics carrilaires.

Sobre la mina en qüestió, ningú, excepte d’uns pescadors que ja fa anys van intentar-ho, no s’ha atrevit a explorar-la profundament, per por a la “guilla”, un gas asfixiant que es forma a les parts més baixes dels forats i avencs(format bàsicament per anhídrid carbònic). Aquests pescadors van acabar per fugir per por a morir ofegats sense trobar pas el final de la mateixa, i aquest mateix motiu és el que ha impedit que altres persones hagin intentat entrar-hi.

LA LLÀNTIA DELS PESCADORS

Damunt de la porta de l’ermita de Sant Pau hi ha una enorme llàntia a manera de far, utilitzada antigament pels pescadors. En sí mateix això no és cap llegenda, però he trobat el fet el suficientment curiós per deixar-ne constància aquí.

A sobre de la porta descansa la llàntia dels pescadors.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.