Fotografies de: Joan Ramon Santasusana Gallardo i Esther Ortega López.
Sempre m’ha agradat donar llargs passejos pels aiguamolls de l’Empordà. Sol, o amb companyia. Noto pau, calma, els problemes semblen esvair-se per un moment, i allà puc contemplar un mar de vida salvatge on l’home encara no hi ha ficat gaire la seva grapa en el seu afany de fer malbé tots aquells espais naturals que li són agradables a la vista (i no perquè no ho hagi intentat!). Vaig allà, i als aiguamolls, mentre contemplo la natura, em passen les hores. Sento que em renovo.
Des de fa ja molt de temps, procuro anar als aiguamolls almenys dues o tres vegades a l’any –encara que no sempre sigui possible-, per poder meravellar-me amb els contrastos de la vegetació i els seus colors, i la varietat de fauna, que va canviant segons cada estació. El cant dels ocells, els xiscles dels ànecs o el batec dels becs de les cigonyes, les espàtules o els flamencs, vol dels grans estols d’aus aquàtiques o la processó de petits grups de daines em fascinen, i amb ells em perdo.
Des de fa anys tinc aquest costum d’anar a visitar aquest lloc meravellós, i en ell m’hi veig vivint aventures, en un món més fantàstic i misteriós, imaginant-me que em moc en un pàram pràcticament despoblat, en un món on hi ha menys homes, i per tant, més espai per la vida salvatge. Un món on encara hi ha harmonia, com aquí, en el parc natural dels aiguamolls. Viure en terres salvatges, en un món on els costums i les lleis de la resta dels homes no ens diguin res. Viure, en definitiva, la nostra pròpia vida sense cadenes. Desperto d’aquest somni, però sé que ningú ens governa quan no se’ns pot controlar.
Durant anys, hi he anat sol, a fer aquestes passejades. De vegades, les menys, però, hi he anat en companyia. Quan una persona necessita connectar en si mateixa, la companyia ha de ser grata, o millor prescindir-ne. Em deleixo amb l’observació. Em perdo amb els sons i les olors.
Aquest darrer cop no només hi vaig anar en companyia, sinó que vàrem decidir fer un petit tour fotogràfic de les meravelles que allà podríem descobrir. Deixar passar les hores, deixant a la vegada una petita mostra visual de vida i colors, d’imatges congelades d’una natura que tots hauríem de respectar, perquè respectar la natura és respectar-nos a nosaltres mateixos; aquesta és una veritat que tots els pobles savis i antics coneixen.
Espero que gaudiu de les imatges, i si algun cop aneu al parc, respecteu-lo, doncs allà, nosaltres, els homes, som els invasors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario