LA FERA DE LA CLAMOR... i sobre l'esperit de la Marmota

La Clamor és una partida rural del municipi de Lleida, a la comarca del Segrià, que antigament havia estat una extensa zona d’aiguamolls -bona part d’ells, intermitents, ja que es nodrien d’aigües sobreres-, coberts de canyes i vegetació, que avui en dia pràcticament han desaparegut. Efectivament, cap a la dècada de 1950, aquesta enorme extensió humida va ser canalitzada per aprofitar les seves aigües pel regadiu, pel que l’únic vestigi que queda de la seva existència són algunes basses i petits pantans repartits entre la zona de camps compresa entre la Clamor pròpiament dita, el municipi d’Almacelles i el canal de la Clamor Amarga, que separa els límits de Catalunya i Aragó. Temps enrere, al llit i marges coberts de brossalls d’aquesta terra salvatge hi trobaven sopluig immensos estols d’ocells i diversos mamífers -pel que durant molts anys aquesta zona va esdevenir l’autèntic paradís dels caçadors-, però també hi trobava sopluig una bèstia misteriosa de la qual només se sentia el seu estrany bramul en els dies de vent: era la Fera de la Clamor.

El pantà gros de Sucs, a l'àrea de la Clamor.

Si avui en dia visitem la zona de la Clamor que hi ha a prop de Lleida, només hi veurem camps, alguna que altra granja o casa, algun bosquet, petites basses seques o, entre les zones més humides, algun pantà i, entre ells, el més gros, el pantà gros de Sucs, conegut també com el pantà de la Vinya. És en aquesta zona, i també els voltants de la vila d’Almacelles, on la llegenda situa la misteriosa Fera de la Clamor.

LA FERA DE LA CLAMOR

Fa molt de temps, quan la terra de la Clamor eren uns grans aiguamolls que rodejaven la vila d’Almacelles, més d’un havia escoltat el planyívol udol o cant de la Fera de la Clamor. El cert és que ningú no havia vist mai aquesta mena de bèstia estranya, però eren molts els que asseguraven haver-la escoltat cridant ara en un costat, ara en un altre per aquells terrenys feréstecs coberts de basses intermitents d’aigües estancades i misteriosos canyissars. I molts altres deien haver sentit la seva presència, i fins i tot juraven haver vist un estrany animal sotjant entre les xisques, però ningú es posava d’acord amb quina era la seva aparença.

El pantà gros de Sucs.

En aquella època d’abundant superstició no hi faltava qui assegurava que allò era una cosa sobrenatural, i fins i tot hi havia qui deia que aquella fera era el mateix dimoni que havia agafat la forma d’un animal. Alguns se l’imaginaven com una espècie de bestiola estranya, una mena de drac o rèptil monstruós, però el cert és que ningú l’havia vist mai, i d’aquest animal només s’havia escoltat el seu estrany udol o cant.

El pantà gros de Sucs.

Els més valents van organitzar la recerca de la fera, però mai van poder-la trobar. Diuen que, tot i sentir el soroll ben a prop, quan s’hi acostaven, al lloc on l’havien sentit no hi trobaven res, i llavors l’escoltaven al lloc d’on venien.

El cas és que era tal la temor que omplia el cor d’alguns homes, que ben aviat la sola menció del seu nom va ser emprat per fer menjar a tots aquells infants desganats de la contrada -especialment els nens d’Almacelles- per tal de que s’empassessin les sopes, esdevenint d’aquesta manera en una mena de monstre espantainfants.

Camps agrícoles a la Clamor.

Algú va dir que podia tractar-se d’un bitó (Botaurus stellaris), ateses les característiques dels brogits escoltats, ja que el cant d’aquesta mena d’ocell de vegades recorda el mugit d’un bou -tal cosa es diu també d’un altre monstre mític de característiques similars, el Bruel o Monstre Bruell, que hom situa als estanyols de les comarques empordaneses-. Però el cas es que fos au, mamífer, rèptil o un altre espècie d’animal, o ja fos drac, dimoni, esperit o qualsevol altra criatura sobrenatural, ningú no va ser capaç de trobar mai cap rastre físic ni evidència de l’existència d’aquesta bèstia, que va romandre per sempre més com un misteri: la Fera de la Clamor.

Bitó (Botaurus stellaris).

LA MARMOTA

Segons explica una llegenda d’Almacelles, la Marmota és una ànima en pena que, en dies de boira, passeja pels voltants del Tossal del Moro i la Clamor Amarga. És tota blanca, i es mou enmig de la boira com si es desplacés per l’aire, sense tocar a terra, i  anés, talment, embolicada amb un llençol que voleia al vent. Totalment inofensiva, la història explica que en vida fou una noia que va ser deixada a la riba de la Clamor per ser sacrificada a la Fera de la Clamor, encara que aquest fet no acaba d’explicar com va morir ni perquè roman convertida en un esperit, ni si aquest sacrifici va ser una demanda de la Fera pròpiament dita, o simplement un terrible crim comés per apaivagar la superstició del poble.

La Marmota entre la boira...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.