domingo, 28 de octubre de 2018

LA LLEGENDA DEL CASTELL I EL BOSC DE COMIOLS

Comiols és un petit llogaret abandonat que pertany al municipi d’Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera, que es troba a la part meridional de la Serra de Comiols, al port de la Serra que dóna entrada al Pallars Jussà, sobre la carretera que va d’Artesa de Segre a Tremp. Al cim d’un petit promontori rocós, trobem les restes del castell de Comiols, l’església de Sant Romà i tot un conjunt d’edificacions en ruïnes que, tot i així, han deixat empremta en aquesta terra i no han perdut part de l’encant i bellesa del que deurien gaudir en temps passats. En un llogaret com aquest, no hi havia de mancar pas la seva pròpia llegenda.

El castell de Comiols.

Si bé avui en dia Comiols és un lloc deshabitat, ha estat un punt on les llegendes es feren presents des de molt temps enrere.

Una d’aquestes llegendes ens explica que l’antic senyor del castell de Comiols tenia una filla d’una bellesa extraordinària, blanca com un lliri, però que, a causa de la claror del sol, s’emmorenia i això l’enlletgia.

L'antic poble de Comiols, amb el castell i l'església de Sant Romà al fons.

Desitjós el senyor de que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa de Anya -un petit poble que es troba dins del municipi d’Artesa de Segre- per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació. La bruixa li va dir que prou li donaria un remei, i li feu pagar tres unces d’or, donant-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que prou hi hauria treball per poder-lo travessar, i que dintre del bosc, on es quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge.

El senyor del castell ho feu així i, arribada la mitjanit de Nadal d’aquell mateix any, va plantar aquelles llavors i va néixer un bosc tan espès al voltant del castell, que en aquell punt no hi entrava ni un raig de sol, i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri. I sembla ser que el famós bosc de Comiols (que certament va existir) i segons la veu popular era un bosc enorme, salvatge i magnífic, hauria sorgit d’aquesta realitat llegendària.

Comiols, antic llogaret abandonat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del llogaret abandonat de Comiols, amb el castell, l’església de Sant Romà i les restes del petit poble que allí hi va haver, que espero que us ajudin a submergir dins d’aquesta llegenda que us hem explicat.

Sobre el serrat de Comiols.

Un antic corral de Comiols.

Detall del corral.

Detall del corral.

Restes d'una de les cases de Comiols.

I més restes de cases.

I una més...

Portal d'una de les cases de Comiols.

La natura s'apodera de l'obra de l'home.

Murs d'una antiga casa.

Fotografiant l'antiga torre del castell de Comiols.

El castell de Comiols, i l'església de Sant Romà al fons.

El castell de Comiols.

La torre del castell.

El castell de Comiols.

I una més de la torre...

La casa senyorial del castell.

La casa senyorial del castell.

Deixant el castell enrere...

Vistes de natura des de Comiols.

Cap a l'església de Sant Romà.

L'església de Sant Romà.

Cartell de l'església de Sant Romà.

Sant Romà.

Detall de l'església de Sant Romà.

Vistes des de l'altar.

Detall de l'església de Sant Romà.

Detall de l'església de Sant Romà.

L'església de Sant Romà, vista posterior.

L'església de Sant Romà.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 27 de octubre de 2018

LA FERA DE LA CLAMOR... i sobre l'esperit de la Marmota

La Clamor és una partida rural del municipi de Lleida, a la comarca del Segrià, que antigament havia estat una extensa zona d’aiguamolls -bona part d’ells, intermitents, ja que es nodrien d’aigües sobreres-, coberts de canyes i vegetació, que avui en dia pràcticament han desaparegut. Efectivament, cap a la dècada de 1950, aquesta enorme extensió humida va ser canalitzada per aprofitar les seves aigües pel regadiu, pel que l’únic vestigi que queda de la seva existència són algunes basses i petits pantans repartits entre la zona de camps compresa entre la Clamor pròpiament dita, el municipi d’Almacelles i el canal de la Clamor Amarga, que separa els límits de Catalunya i Aragó. Temps enrere, al llit i marges coberts de brossalls d’aquesta terra salvatge hi trobaven sopluig immensos estols d’ocells i diversos mamífers -pel que durant molts anys aquesta zona va esdevenir l’autèntic paradís dels caçadors-, però també hi trobava sopluig una bèstia misteriosa de la qual només se sentia el seu estrany bramul en els dies de vent: era la Fera de la Clamor.

El pantà gros de Sucs, a l'àrea de la Clamor.

Si avui en dia visitem la zona de la Clamor que hi ha a prop de Lleida, només hi veurem camps, alguna que altra granja o casa, algun bosquet, petites basses seques o, entre les zones més humides, algun pantà i, entre ells, el més gros, el pantà gros de Sucs, conegut també com el pantà de la Vinya. És en aquesta zona, i també els voltants de la vila d’Almacelles, on la llegenda situa la misteriosa Fera de la Clamor.

LA FERA DE LA CLAMOR

Fa molt de temps, quan la terra de la Clamor eren uns grans aiguamolls que rodejaven la vila d’Almacelles, més d’un havia escoltat el planyívol udol o cant de la Fera de la Clamor. El cert és que ningú no havia vist mai aquesta mena de bèstia estranya, però eren molts els que asseguraven haver-la escoltat cridant ara en un costat, ara en un altre per aquells terrenys feréstecs coberts de basses intermitents d’aigües estancades i misteriosos canyissars. I molts altres deien haver sentit la seva presència, i fins i tot juraven haver vist un estrany animal sotjant entre les xisques, però ningú es posava d’acord amb quina era la seva aparença.

El pantà gros de Sucs.

En aquella època d’abundant superstició no hi faltava qui assegurava que allò era una cosa sobrenatural, i fins i tot hi havia qui deia que aquella fera era el mateix dimoni que havia agafat la forma d’un animal. Alguns se l’imaginaven com una espècie de bestiola estranya, una mena de drac o rèptil monstruós, però el cert és que ningú l’havia vist mai, i d’aquest animal només s’havia escoltat el seu estrany udol o cant.

El pantà gros de Sucs.

Els més valents van organitzar la recerca de la fera, però mai van poder-la trobar. Diuen que, tot i sentir el soroll ben a prop, quan s’hi acostaven, al lloc on l’havien sentit no hi trobaven res, i llavors l’escoltaven al lloc d’on venien.

El cas és que era tal la temor que omplia el cor d’alguns homes, que ben aviat la sola menció del seu nom va ser emprat per fer menjar a tots aquells infants desganats de la contrada -especialment els nens d’Almacelles- per tal de que s’empassessin les sopes, esdevenint d’aquesta manera en una mena de monstre espantainfants.

Camps agrícoles a la Clamor.

Algú va dir que podia tractar-se d’un bitó (Botaurus stellaris), ateses les característiques dels brogits escoltats, ja que el cant d’aquesta mena d’ocell de vegades recorda el mugit d’un bou -tal cosa es diu també d’un altre monstre mític de característiques similars, el Bruel o Monstre Bruell, que hom situa als estanyols de les comarques empordaneses-. Però el cas es que fos au, mamífer, rèptil o un altre espècie d’animal, o ja fos drac, dimoni, esperit o qualsevol altra criatura sobrenatural, ningú no va ser capaç de trobar mai cap rastre físic ni evidència de l’existència d’aquesta bèstia, que va romandre per sempre més com un misteri: la Fera de la Clamor.

Bitó (Botaurus stellaris).

LA MARMOTA

Segons explica una llegenda d’Almacelles, la Marmota és una ànima en pena que, en dies de boira, passeja pels voltants del Tossal del Moro i la Clamor Amarga. És tota blanca, i es mou enmig de la boira com si es desplacés per l’aire, sense tocar a terra, i  anés, talment, embolicada amb un llençol que voleia al vent. Totalment inofensiva, la història explica que en vida fou una noia que va ser deixada a la riba de la Clamor per ser sacrificada a la Fera de la Clamor, encara que aquest fet no acaba d’explicar com va morir ni perquè roman convertida en un esperit, ni si aquest sacrifici va ser una demanda de la Fera pròpiament dita, o simplement un terrible crim comés per apaivagar la superstició del poble.

La Marmota entre la boira...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 25 de octubre de 2018

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE LES BORGES BLANQUES

Actualment, de l’antic Convent del Carme de les Borges Blanques, al municipi del mateix nom, a la comarca de les Garrigues, només queden les velles arcades del seu claustre. Traslladades al Passeig del Terral quan el convent fou enderrocat l’any 1974 a causa del seus estat ruïnós, aquest és l’únic record que queda d’aquell petit convent carmelita que fou fundat en aquesta població a l’any 1602. Tot i així, d’aquest, també es conserva una vella llegenda que fa referència a la seva Mare de Déu.

Els antics arcs del Convent del Carme de les Borges Blanques.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Joan Bellmunt i Figueras recull, de la viva veu d’Octavi Solé Lloret, a la població de Castelldans, la llegenda de la Mare de Déu del Carme de les Borges Blanques.

Segons explica la llegenda, la parròquia de Castelldans -municipi veí de les Borges Blanques- encomanà de fer una imatge de la Verge del Carme, car no en tenia, i el poble n’era molt devot.

Detall d'un dels arcs de l'antic convent...

Quan els artesans tingueren la imatge feta, la dugueren en carro vers el poble de Castelldans, però conta la llegenda o tradició, que en passar per davant dels carmelites calçats a les Borges, que llavors estaven fent el convent, diuen que el carro es quedà “encallat” fins a botó de roda, i que per tal de treure’l anaren enganxant mules, fins un total de vint-i-dues, sense que l’esforç de totes les mules aconseguís de poder-lo moure. Tot contemplant el fet amb estranyesa, però entossudits, i afegiren al tir quatre bous, sense que tampoc l’esforç considerable d’aquest pogués aconseguir de treure’l.

Entre el Passeig i el Parc del Terrall de les Borges Blanques.

Llavors, es diu que comprengueren que la Verge  les Borges. La baixaren del carro i la dugueren al convent, i en treure la imatge, les dues mules que duien el carro elles soles, l’estiraren fàcilment del seu encallament.

Els antics arcs del Convent del Carme de les Borges Blanques.

Com sigui que aquesta imatge anava destinada a la parròquia de Castelldans, el rector de d’aquesta vila gaudeix del privilegi de presidir - a mà dreta del celebrant- totes les cerimònies que se celebren presidides per aquesta Mare de Déu.

Altar de la Mare de Deu del Carme de les Borges Blanques.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL NOM I L’ESCUT DE BELLVÍS

Aprofitant el nostre camí de pas per  les terres de Lleida quan anàrem a passar uns dies de descans pel Pirineu aragonès, vàrem visitar, entre altres, la vila i municipi de Bellvís, a la comarca del Pla d’Urgell, per recollir algunes fotografies per il·lustrar algunes de les llegendes que s’expliquen d’aquestes terres. En aquesta ocasió, la llegenda que volem contar és aquella que narra l’origen llegendari del nom de la població esmentada, Bellvís, així com la del seu escut.

Porta principal de l'Ajuntament de Bellvís.

Segons va recollir en Joan Amades (1890-1959) en la Biblioteca de Tradicions Populars -una col·lecció de monografies sobre folklore que el mateix va publicar entre 1933 i 1937-, sembla ser que “Els moros que van envair Catalunya no coneixien el vi ni els seus efectes. S’emborratxaven molt, i els cristians s’aprofitaven per a matar-los. Per això els moros volgueren fer perdre la mena del vi i del raïm. Els veïns d’aquesta població s’esforçaren per guardar-ne planter i quan els moros van ésser fora, els bellvissencs foren els primers en plantar-ne i a donar ceps als altres pobles. Hom els va dir els del bell vi. A l’escut hi ha un raïm.”

L'escut de Bellvís, sobre la porta de l'Ajuntament.

Efectivament, si visitem el poble de Bellvís -el nom del qual, segons la llegenda, provindria d’aquest “bell vi”-, i anem a fer una ullada a la porta principal del seu Ajuntament, veurem que en l’escut del mateix hi ha un raïm.

Església de la Mare de Déu de l'Assumpció de Bellvís.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 22 de octubre de 2018

BLAT DE MORO ESCAIRAT AMB CANSALADA


Dificultad de preparación: Muy fácil (aunque requiere tiempo).
Disponibilidad de los ingredientes: Raros (el blat de moro escairat solamente se vende en ciertas tiendas de la comarca del Berguedà, en Cataluña).
Tiempo: 10 minutos, a los que tendremos que añadir entre 24-48 horas de remojo si el maíz estaba seco seco, y 3-4 horas de cocción una vez haya pasado el período de remojo.
Precio: Barato.

Más recetas en: Las recetas del cocinillas.

Pulsar en la foto para agrandar la imagen.


INGREDIENTES

  • 1 kg de blat de moro escairat (maíz escuadrado)
  • Panceta ( 1 trozo por persona)
  • Aceite
  • Sal
  • Pimienta (opcional)

PREPARACIÓN

El blat de moro escairat es un plato típico único, exclusivo de la comarca catalana del Berguedà. En su modo de elaboración, este plato recuerda mucho al del famoso pozole mexicano y otros platos latinoamericanos, especialmente cuando se cocina en forma de escudella o caldo, siendo acompañado entonces por un hueso de jamón, carne de cerdo, pollo o verduras según sea el caso. Parece ser que todos estos platos aparecieron simultáneamente hacia el siglo XVIII, gracias a la llegada del maíz en Europa y del cerdo en Latinoamérica.

Este blat de moro escairat es un grano de maíz característico de esa comarca catalana, de tamaño ligeramente superior al maíz normal, que llama la atención debido al color blanco del mismo, obtenido al haber sido descascarillado -escairat- y secado, aunque actualmente es fácil encontrarlo, ya sea seco o cocido, en distintas tiendas de la comarca donde se vende grano y grano hervido.

Si tenemos los granos del maíz seco, deberemos ponerlo en remojo durante 24-48 horas, y una vez haya pasado ese tiempo lo limpiaremos pasándolo bajo un chorro de agua para librarnos de los restos de cascarillas o fécula que haya liberado, y pasaremos a hervirlo en una gran olla con 5-8 litros de agua durante 3-4 horas, echando un puñado de sal. Hay que tener en cuenta que tanto durante el proceso de remojo como en el proceso de cocción, el maíz doblará su tamaño, por lo que hay que asegurarse de que la línea del maíz no sobrepase el tercio de capacidad de la olla en cuestión. Debido al tiempo requerido en su elaboración, si vamos a comerlo frecuentemente, recomiendo hacer la mayor cantidad posible de maíz, ya que el sobrante puede ser congelado sin problemas.

Durante el tiempo de cocción observaremos de cuando en cuando el agua, para asegurarnos que el maíz no sobrepase la línea de agua, añadiéndole agua si es neceario, y asegurándonos que el maíz no se pegue al fondo si fuera el caso, comprobando también si ha quedado salado al punto o bien dulce y soso. Una vez haya cocido tres horas comprobaremos si el grano ya ha quedado blando para continuar o no cociéndolo más.

Una vez tengamos el maíz cocido, freiremos en una sartén, por persona, un trozo de panceta o cansalada cortada en dos porciones, sazonándola con sal y pimienta u otro condimento si lo deseamos.

Serviremos el blat de moro escairat acompañado por la panceta. Si deseamos potenciar el sabor del mismo, antes de servirlo, sacaremos la panceta de la sartén y con el aceite de la misma freiremos el maíz para darle más sabor.

Bon profit!

Algunos consejos:

  • Durante la cocción del maíz, podemos añadir dos o tres hojas de laurel para darle un toque de sabor, así como un trozo de hueso de jamón, o algo de carne que más tarde puede ser aprovechada en otro plato o como acompañamiento. De hecho, de este modo, y añadiendo también algunas verduras, se puede preparar otro plato: la escudella de blat de moro escaldat (caldo, para entendernos).
  • Una vez servido, opcionalmente se puede sazonar el maíz con pimienta, ajo molido, tomillo y cualquier otra especia de sabor mediterráneo, aunque frito con el aceite del tocino o cansalada ya resultará delicioso.

domingo, 14 de octubre de 2018

LEYENDAS MEDIEVALES LARP WEEKEND

“En una hora de juego se puede descubrir más acerca de una persona que en un año de conversación.” Platón (427-347 a.C.) filósofo griego.

Rol en vivo al estilo Agatha Christie...

Leyendas Medievales es una asociación sin ánimo de lucro que ya lleva varios años participando dentro del mundo del rol en vivo (REV, para abreviar), ya sea creando sus propios eventos, ya sea participando a modo de asociación en muchos eventos de este tipo dentro del territorio nacional e internacional. Más allá de esto, también ha participado en otro tipo de acontecimientos: ferias medievales, piratas o steampunk, zombie walks, conferencias, sesiones fotográficas y algún que otro cameo dentro del mundo audiovisual, participando en sketches, cortometrajes y películas.

Battle Royale.

Pero yendo más allá de una simple asociación, la gente de Leyendas Medievales siempre se ha visto más como un grupo de amigos y compañeros que comparten algo más que una simple afición en común -el rol en vivo-; por ello, además de los eventos ya mencionados, sus miembros también suelen reunirse para tomarse unas cervezas, cenar, charlar y hacer alguna que otra escapadita algún fin de semana… Pero de todos esos eventos ya mencionados -así como algún otro-, quizás, el más celebrado entre sus socios es el Leyendas Medievales Larp Weekend.

Rol en vivo de "Austin Powers".

“Los juegos son la forma más elevada de la investigación.” Albert Einstein (1879-1955), físico alemán.

¿Qué es un Larp Weekend? Las palabra LARP es un acrónimo inglés que designa los juegos de rol en vivo (Live Action Role-Playing); por lo tanto, el Leyendas Medievales Larp Weekend es un fin de semana dedicado al rol en vivo, por y para los miembros de esta asociación socios. Una manera de escapar, relajarse y a la vez premiarse por el trabajo realizado a lo largo de diferentes proyectos abiertos dedicados al público en general.

Sobre empresarios, crimen y policías...

Durante estos Larp Weekends, los socios de Leyendas Medievales alquilan alguna casa rural para, a lo largo de un fin de semana, celebrar diferentes partidas de rol en vivo de corta duración (de dos a cinco horas) de distintas temáticas. ¡Qué el nombre de la asociación, Leyendas Medievales, no os engañe! En este tipo de evento, sus partidas van más allá de la ambientación medieval, tocando diferentes atmósferas y géneros: años 20 (al estilo novelas de Agatha Christie o historias de la mafia), terror primigenio (Los Mitos de Cthulhu), leyendas urbanas (Slender Man), humor (Austin Powers), Mundo de Tinieblas (Vampiro: la mascarada), ciencia-ficción (Matrix)…

Escena de rol en vivo sobre los Mitos de Cthulhu.

“No dejamos de jugar porque envejecemos; envejecemos porque dejamos de jugar.” George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturgo, crítico y polemista irlandés.

Así, pues, estos Larp Weekends están pensados, básicamente, para escapar por unos días del agobio diario del trabajo, las obligaciones y la cotidianidad. Y entre partida y partida, compartir cervezas, piscinas, barbacoas y lo que se tercie. Un tiempo para filosofar, aprender, reforzar los lazos de amistad y compañerismo, y, sobretodo, proyectar futuros eventos de la asociación, ya sea para sus socios como para el público en general.

Rol en vivo de "Mordheim".

Efectivamente, nuestras mentes maquiavélicas nunca dejan de pensar, y ya están gestando futuros proyectos para los socios de Leyendas Medievales, y todos aquellos que quieran unirse a ellos... ya sea dentro de las Leyendas Medievales Larp Weekend, las partidas de rol abiertas o entrenos medievales. Por todos estos años junto a nosotros, ¡muchas gracias!


Rol en vivo sobre la mafia situado en la década de 1920.

“El juego, por inocente que sea, pone al descubierto igualdades y afinidades, porque cuando jugamos con alguien no existen las fronteras, ni las jerarquías, ni las biografías; el juego es un espacio de todos y para todos.” Albert Sánchez Piñol (1965-actualidad), escritor y antropólogo español.

domingo, 30 de septiembre de 2018

EL MES QUE DESAPARECIÓ



Escribo esto a finales del mes de octubre, pensando en el largo mes de septiembre que ya desapareció y dejé atrás. Últimamente he dispuesto de muy poco tiempo para escribir como es debido. Me han faltado la paz y tranquilidad que necesito, y aunque dispongo de tiempo, el agobio y el cansancio han parecido meterse en mi vida de un modo sinuoso para hacer mella en mi creatividad.

Agobio, sí, agobio por el trabajo que me da de comer, pero sobretodo por las horas perdidas en la carretera cada día, para ir y venir del trabajo, y que hacen que llegue a casa agotado, únicamente con ganas desconectar, ya sea tomando una buena siesta, mirando alguna serie en televisión, o vagando perdido por las mareas de internet, sin hacer nada productivo en esa vida que vivimos de verdad: el tiempo libre, nuestro tiempo, nuestro momento...

Así, últimamente he andado bastante disperso, con varios frentes abiertos, pero sin incidir en ninguno en particular, y de este modo he conseguido que de nuevo reine el caos a mi lado. Y no hablo de un caos poderoso, constructivo, creativo, no. Hablo de un caos desestructurador.

Septiembre ha sido un mes que me ha traído de cabeza, sí, pero realmente esto es algo que ya venía cociéndose desde hacia algún tiempo, meses atrás. Notaba que el cuerpo me pedía un descanso, para sentarme relajadamente y respirar paz. Necesitaba no hacer nada, respirar la vida, sin obligaciones, ni metas ni objetivos. Tan sólo leer, dormitar bajo los rayos de un sol agradable o una sombra refrescante, y poder descansar. Así es como necesitaba recargar mi batería, mi cerebro, mi propio yo. Todos tenemos momentos en los que desearíamos escapar.

Porque he llegado a un punto donde, por querer hacer demasiadas cosas, finalmente he quedado atrapado, bloqueado y ya no sé por donde empezar. Me disperso, divago, me pierdo, y cuando me siento delante de un ordenador, sé que perderé el tiempo y acabaré navegando sin ton ni son en este maelstrom de información que es internet, antes que ponerme hacer aquello que quería hacer: revisar, ordenar y retocar mis fotografías, publicar alguna de leyendas que tengo pendientes de publicar, acabar todos aquellos artículos que tengo comenzados, y poner algo de orden en esta inercia en la que he acabado sumido. Destruir algunas viejas costumbres para volver a caminar.

Y lamento decir que no soy solo yo. Muchos de mis amigos están igual. Por eso, creo que ya va siendo hora de actuar.

Soy consciente que para poner de nuevo cierto orden en mi vida hace falta cierta objetividad, perseverancia y continuidad. Falta que me marque unos pasos, unos horarios, unos objetivos y un orden, pero principalmente tengo que aprender a desconectar del trabajo para vivir y disfrutar de la vida, tal y como venía haciendo durante estos últimos años. Dicho esto, el mes de octubre es un buen mes para comenzar.

Septiembre fue solo un mes "Cerrado por vacaciones", de limpieza mental, de descansar. Toca levantarse de nuevo y luchar. ¡Adelante, amigos!