Mundos propios: LA LLEGENDA DE LA SENYORA DE TOUS

El castell de Tous o de Sant Martí de Tous -que ja està documentat l’any 960- és un casal residencial fortificat, actualment restaurat, que es troba al cim d’un turó de 455 metres d’alçada que domina el poble de Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia. La seva llegenda és força coneguda, tot i que moltes de similars poden escoltar-se d’altres castells catalans.

El castell de Sant Martí de Tous.

L’HOMENATGE A LA SENYORA DE TOUS A LA PORTA DEL CASTELL

Si visitem del castell de Tous o de Sant Martí de Tous, veurem que tot just al peu de l’entrada del castell hi ha una petita escultura que és un petit homenatge a la llegenda de la Senyora de Tous i, vora d’aquesta, hi ha una placa amb un petit poema de Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902) que ens recorda aquesta història, on diu així:

LA SENYORA DE TOUS

La jove de Tous era molt llaminera,

abans diu que obria la boca que els ulls;

de totes les mels sempre vol la primera,

que de cabell d’àngel barreja amb els rulls.

La perdiu li agrada si es ben estantissa,

i el faisà real com més tendre millor;

fins els rossinyols callen dins sa bardissa

d’ençà que a son coc per son niu tenen por.

Més la mà del coc li esgotima la hisenda,

fent-la voleiar a glopades de fum,

i la que és estada senyora de renda,

ara per les portes captant se consum.

Ara, si li donen nous per companatge,

per negre que sia, li sembla el pa blanc,

i diu, recordant-se d’aquell pubillatge

que li costa tantes llàgrimes de sang:

– Si jo hagués sabut que era menja tant bona

lo pa de mestall barrejat amb les nous,

ai! no envejaria del rei la corona

i seria encara Senyora de Tous.

Mossèn Jacint Verdaguer

31 de gener de 1897

El poema de J. Verdaguer.

Més allà d’aquest poema, però, hi ha una llegenda que ja era popular molt temps abans de que Mossèn Jacint Verdaguer escrigués els seus versos, que us relatarem a continuació, o si més no, alguna de les seves versions.

LA LLEGENDA DE LA SENYORA DE TOUS

Com la majoria d’aquests tipus d’històries, d’aquesta llegenda existeixen vàries versions diferents -tantes com narradors!-, i de totes elles aquí només us en deixem un parell, però per poc que busqueu o pregunteu en podreu trobar moltes més.

Escultura de la Senyora de Tous... i el pa amb nous.

Explica la veu popular que la senyora de Tous tenia un paladar tan exquisit i refinat que res no li era bo excepte el moll fresc dels óssos de vaca, de la qual, un cop sacrificat l’animal, no se n’aprofitava cap altra cosa, car la dama era tan primmirada que no permetia que ni el servei ni els propis familiars mengessin res de la mateixa bèstia de la que ella menjava. I és possible que al principi ni s’adonés, doncs el patrimoni de la senyora de Tous era força important, però és clar, el sacrifici diari d’una vaca per complaure els gustos d’una dama tan estugosa, desmenjada i llaminera, per força havia d’anorrear-li el patrimoni, tard o d’hora, ja que un cop van ser sacrificades totes les vaques dels seus ramats, finalment va tenir que enviar als seus servents a anar a buscar aquestes molt més lluny, i per pagar-les li calgué anar venent-se les terres, i després de les terres, el castell, i foraviat el castell no li quedà més remei que anar pidolant almoina de casa en casa.

La llegenda no explica pas a quin poble va anar a parar finalment la senyora de Tous -hi ha qui diu que potser va ser a Valls, ja que es deia que la gent d’allà és molt caritativa-, però un dia algú li féu la caritat de donar-li una llença de pa i un grapat de nous. I al tastar aquella menja que ella trobà digne dels déus, no va poder estar-se de pronunciar unes paraules encara força conegudes avui dia:

“-Si hagués sabut el bo que era el pa amb nous,

encara (avui dia) seria la senyora de Tous.”

Algunes versions de la llegenda expliquen, però, que el moll d’óssos frescos que la dama exigia no eren pas de vaca, sinó de bé negre, i que a l’acabar amb tots els xais negres dels seus ramats, i després de les seves terres, va tenir que anar a buscar-los a llocs cada cop més llunyans, i que aquest, com a l’anterior versió, va ser la causa de la seva ruïna final.

Aquesta llegendària frase final de la contarella de la senyora de Tous també podem escoltar-la, encara que amb lleugeres variacions, respecte altres castells catalans com són el de Bagà, Tornabous, Foixà, Rupià o Quermançó, cada un d’ells amb la seva rima final particular.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies amb detalls del castell de Sant Martí de Tous, on està situada aquesta llegenda, que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta història popular.