Mundos propios: LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTCLÚS

Dins del terme municipal de Sant Esteve de Palautordera, a la comarca del Vallès Oriental, trobem el castell de Montclús, conegut popularment, també, com el castell dels Moros. La construcció d’aquest castell situat en un dels contraforts del massís del Montseny data dels segles XI o XII, tot i que aquesta es féu sobre un bastiment anterior; si el visitem, encara podem observar una imponent torre, bona part del murs del castell pròpiament dit i de les seves muralles i pels seus voltants podrem trobar les ruïnes de l’antiga ermita de Santa Margarida de Montclús, l’entrada d’un túnel subterrani que s’endinsa a la terra i algunes restes d’un antic poblat ibèric. Com no podia ser menys, a un lloc així no li poden mancar llegendes...

El castell de Montclús, interior.

DE MOROS I CRISTIANS

Com passa amb moltes construccions antigues, l’origen del castell de Montclús es perdia en el temps, raó per la qual el poble tot sovint atribuïa la construcció d’aquest castell -al que popularment se’l coneixia com castell dels Moros- als sarraïns, tot i que la seva construcció fou posterior a la breu presència musulmana que hi havia hagut en aquestes terres.

El castell de Montclús, murs exteriors.

Per altre costat, hi ha qui diu que aquest castell fou construït precisament per defensar la vall d’atacs sarraïns provinents de l ’Al-Àndalus quan aquests s’estengueren cap el nord de la Península Ibèrica -i d’aquí li prové, novament, el nom del castell dels Moros-, però que com aquests mai arribaren a aquestes terres, avui en dia el castell encara espera pacientment.

TÚNELS SECRETS

Com molts altre castells, a la fortificació de Montclús no li falten pas llegendes sobre túnels secrets. I si hem de escoltar a les veus populars, no es tractaria d’un sol túnel, sinó tota una xarxa d’ells.

Castell de Montclús, túnel subterrani (exterior).

Diuen que hi havia un túnel que connectava el castell de Montclús amb el riu de la Tordera, al fons de la vall, i més allà d’aquest, una altre que el connectaria amb el castell de Fluvià, a l’altre costat del mateix riu. Hi encara hi ha qui afirma també que hi havia túnels que portaven fins el castell de Montsoriu. En aquests casos sol explicar-se que aquests túnels servien per poder anar d’un castell a un altre en cas d’atac.

Parlant de túnels, més romàntiques són altres versions que asseguren, però, que a través d’aquests passadisos subterranis els trobadors i joves pretendents visitaven a la bella Dama de Montclús.

Castell de Montclús, túnel subterrani (interior).

Túnels secrets o no, el que és cert és que les darreres intervencions arqueològiques fetes al voltant del castell de Montclús han permès localitzar un túnel que connectava el recinte amb l’exterior, però el cert és que es desconeix quina funció complia exactament aquesta estructura, encara que no sembla que fos una funció defensiva.

LA DAMA DEL CASTELL DE MONTCLÚS

Segons explica una llegenda, la nit de Tots Sants surt una terrible host fantasmal des de les restes del castell de Montclús que arriba en processó fins la vall de la Tordera, a les restes de la capella de la dita Casa del Torrent -casa no documentada que probablement fa referència al castell de Fluvià-. Aquesta terrible processó està conduïda per l’espectral Dama de Montclús, d’ulls verds com les aigües glaçades, damnada per sempre més a causa del seu crim parricida. Efectivament, a l’arribar a la capella on s’havia aixecat l’altar al peu del qual va assassinar, degollant-la, a la seva fillastra Elisenda, està damnada a repetir el mateix crim que va cometre molt temps enrere, i encara es pot escoltar el crit horripilant de l’Elisenda tot repetint: “No! No! No sigueu parricida...”, que foren les últimes paraules que aquesta va dir abans de morir.

El castell de Montclús, torre interior.

EL SENYOR DEL CASTELL DE MONTCLÚS I EL DIABLE

Una llegenda explica que cap l’any 1721 el senyor del castell de Montclús, aclaparat per un capgirell de la fortuna, cridà al Diable i li vengué l’ànima a canvi de que durant set anys pogués tirar de veta. Com que casos com aquest són el plat de cada dia pel Galifardeu i, per altra part, ningú no pot negar que Llucifer tingui paraula i compleixi, el cavaller de Montclús pogué granejar i no mirar prim amb les despeses, i fins i tot lligar els gossos amb llonganisses durant el temps convingut. La nit en que ja s’acabava el termini, el Trapella trucà a la porta del castell per reclamar el que en pagament havia de ser seu: l’ànima del senyor del castell. Li obrí la porta la senyora, que va informar al Diable que el senyor feia testament i que s’esperés una mica. I en l’espera, la dama va bufar sobre la teia de foc, de manera que una petita creu d’argent que ella ja havia posat expressament vora la flama de la mateixa s’escalfés fins el punt de semblar un ferro roent, i aquesta anés a caure damunt del Pelut, qui del dolor, cames ajudeu-me!, va sortir del castell a tota velocitat. I a dia d’avui encara corre!

El castell de Montclús, interior.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies amb detalls del castell i els seus contorns, que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.