LLEGENDES DEL CASTELL DE LA ROCA DEL VALLÈS

El castell de la Roca del Vallès, actualment restaurat i de propietat privada, és un imponent castell medieval que domina la població del mateix nom a la comarca del Vallès Oriental. Al cim d’un petit turó que domina la vall del  riu Mogent i el pas de l’antiga via de tradició romana que travessava el Vallès (on avui trobem l’autopista AP-7), les primeres dades que tenim sobre la Roca són del segle X (any 932) però el castell no és documentarà fins al segle XI (any 1023), quan el seu propietari era Arnau Mir. Aquest castell té un bo grapat de llegendes, algunes de les quals us comentarem a continuació.

El castell de la Roca del Vallès.

DE LLUITES ENTRE MOROS I CRISTIANS

Quan en aquestes terres eren freqüents les ràtzies entre moros i cristians, el castell de la Roca del Vallès era habitat per un brau guerrer, cavaller cristià, que causava un gran estrall entre la moreria que en aquell temps ocupaven les terres de la comarca. Guerrejava de dia, i de nit es tancava al castell per descansar i refer les forces perdudes, per, un cop havia reposat, tornà de nou a la lluita. Els moros, que de dia el temien per la gran mortaldat que el cavaller havia causat entre els seus, cercaven per saber on dormia per tal de matar-lo traïdorament. Però si bé aquesta manera de fer hauria estat una bona idea en alguna ocasió, en aquest cas no se’n sortien, ja que el cavaller del castell de la Roca va resultar ser encara més astut que l’enemic. Resulta que el cavaller emprava un enginy pel qual despistava el camí que feia cada dia, ja que duia el cavall ferrat del revés, de manera que, pel rastre de les seves ferradures, semblava que quan el cavall anava, aquest venia, i que quan aquest venia, aquell anava. Així que quan els moros cercaven pels voltants del castell de la Roca el misteriós guerrer que tant de mal els feia de dia, creien el seu acarnissat enemic no podia ser l’habitant del castell, ja que per les petjades aquest sortia de nit.

LES SET PRINCESES ENCANTADES

Del castell de la Roca també s’explica l’existència de set princeses encantades que obeint el manament del seu pare -que va morir combatent en una terra llunyana- de no eixir de la fortalesa, encara resten encantades entre els seus murs, encantant, a la vegada al seu torn a aquell que les troba.

LA BRUIXA I EL DRAC DE SET CAPS

Fa molt de temps, a les ruïnes del castell de la Roca va instal·lar-s’hi una bruixa de negra i esparracada vestimenta que, volant pel cel, era acompanya per un monstruós drac de set caps, símbol dels set pecats capitals, d’ulls encesos i rústega cabellera, i junts van aconseguir atemorir als habitants del poble de tal manera que, al capvespre, tothom tancava les portes i s’encomanava a Déu per tal no topar-se amb cap d’ells. La bruixa, però, va dedicar-se a fer el mal i va arrencar fins a l’última arrel de tota la sembra que els camperols havien collit i no contenta amb això, va enviar una enorme quantitat d’aigua i foc: aigua per a negar-lo tot i foc per carbonitzar a una de les més gentils donzelles del poble.  Efectivament, sembla ser que la nit d’un dissabte, quan una mànega d’aigua va caure sobre la gran festa que hi havia al poble, es trobà, passada la tempesta, el cadàver carbonitzat d’una de les seves donzelles. Uns quants estaven amb el senyor rector, i uns altres amb el senyor batlle. Els primers per intentar salvar alguna cosa, els segons per plantar la creu al camp de la bruixa. Però després d’aquesta festa, la bruixa ja no es tornà a deixar veure, ni d’ella se’n va saber res més. Sembla que després d’això, tan la bruixa com el terrible drac van decidir prosseguir amb el seu terrible viatge cap a qui sap on.

EL CAPITÀ TESTAFORT: UNA VERSIÓ RESUMIDA

D’aquesta llegenda, que potser és una de les més conegudes relatives al castell de la Roca del Vallès, existeixen moltes versions, totes elles força similars, però unes de més resumides i altres molt més elaborades. En aquesta secció us deixem una de les versions més senzilles i que entra menys en detalls:

Els senyors del Castell de la Roca tenien al seu servei un matrimoni molt estimat que durant molts anys els havien servit amb fidelitat i honradesa. Un dia, desgraciadament, van desaparèixer i els senyors van contractar un jove matrimoni en el seu lloc. Des d’aquell dia començaren a succeir fets misteriosos al castell: desapareixia bestiar, morien servents, fins i tot un matí el senyor del castell va aparèixer mort: l’havien assassinat. Totes les sospites apuntaven al jove matrimoni que servia els senyors, de manera que van ser despatxats. Però, sense posar fi a les malifetes: van segrestar el fill dels castellans, que només era reconegut per un forat que tenia a l’orella. Després van passar uns anys de tranquil·litat, fins que una banda de lladres, encomanats per un home anomenat Testafort, portaren el pànic de nou a la comarca. Una nit, els lladres, van assaltar el Castell de la Roca, però van ser vençuts i el seu capità, Testafort, empresonat. La senyora del castell va voler veure qui era Testafort i, amb sorpresa, va descobrir que era un jove valerós i ben plantat i que, a més, tenia un forat a l’orella. Era, per tant, el seu fill, aquell nadó que s’havien emportat per ensenyar-li el mal camí. Quan Testafort va conèixer la veritat, va renunciar a la seva vida anterior. I gràcies a la seva devoció cap a la Verge de Montserrat, va fer com a ofrena una corona lluminosa.

EL CAPITÀ TESTAFORT: UNA VERSIÓ AMPLIADA

A continuació recullo aquí una versió més elaborada i ampliada de la llegenda, recollida per Joan Amades, al que només he canviat alguna paraula o corregit algun error gramatical:

Heus ací que el castell de la Roca tenien per servents de confiança un matrimoni vell, molt fidel a la família. Un dia, sobtadament, el matrimoni va desaparèixer sense que cap és pogués explicar quin camí havia seguit. L’endemà mateix van presentar-se al castell un matrimoni jove que demanava acolliment i feina. Els senyors els van prendre per criats i al cap de poc temps ocupaven el buit deixat pels desapareguts. L’entrada d’aquella gent al servei va comportar calamitats de tot ordre: morts d’antics servents, pèrdua de bestiar, foc i d’altres coses inexplicables que van fermentar la sospita vers el nou matrimoni, fins al punt que els senyors els hagueren de despatxar.

Però l’expulsió d’aquells intrusos no va evitar pas que continués aquell rosari de mals, al contrari, encara van augmentar en intensitat i en proporció. No passava setmana que no és produís al castell algun fet enutjós. El cavaller de la Roca i els homes al seu servei, ara l’un ara l’altre, eren trobats assassinats. Finalment, només restaren la senyora, algunes dames i un infant de bolquers que havia d’ésser l’hereu del senyoriu i que era esguerrat de naixement, puix que només tenia mitja orella. Un dia, sense saber com, l’infant també va desaparèixer del bressol. La consternació de tots no va tenir límit. Les senyores, espaordides, van demanar ajut a parents llunyans, que acudiren amb molta gent d’armes, disposats a tot per tal de sorprendre els malfactors que tanta ruïna portaven. Els paratges que voltaven el castell estaven molt emboscats i entre aquella atapeïda espessor d’arbres els malfactors trobaven cau segur. Els reforços enviats van netejar tots aquells contorns i feren difícil l’estada de bandolers, acabant així per tallar llurs escomeses. Van passar anys de tranquil·litat i normalitat. Les senyores, ja velles, havien mig oblidat els calamitats sofertes. Però de cop i volta els envoltà novament la desventura. Tot el país anava ple de les malifetes d’un bandoler terrible conegut com Testafort, que tenia la posada a Montserrat. Novament els dames del castell van demanar ajut a llurs parents, que un altra vegada van enviar un bon nombre de gent d’armes. Sobtadament, una nit el castell fou atacat per una gran partida de facinerosos que tractava d’assaltar-ho. Però els de dintre, que eren més i més braus, van arribar a agafar la majoria dels atacants, i entre ells el qui els capitanejava. Aquest era el famós i temut Testafort, el qual, en càstig a les seves grans malifetes i per major escarment, decidiren de penjar a la torre mes alta del castell. Les senyores, abans d’executar-ho, van demanar per veure aquell monstre humà, causa de tanta desventura. Quan el tingueren davant,  van descobrir, sorpreses, que no era un vell ferreny i mostatxut, com la gent deia, sinó un jove galant i gentil a qui li mancava mitja orella. Aleshores la dama del castell, observant bé la seva fisonomia, constatà, amb dolor, que aquell era el seu plorat fillet.

Aquell matrimoni funest, que en mala hora van acollir al seu servei, eren persones de mals sentiments, que s’havien proposat apoderar-se del patrimoni de la Roca fent-se amos del castell. Per introduir-se en un lloc de confiança havien fet desaparèixer el matrimoni vell i minat la vida del casal tant com van poder. Un cop foren expulsats van seguir llur tàctica de destrucció i malvestat, fins a robar l’infantil hereu del patrimoni. L’esforç dels parents dels de la Roca va allunyar-los dels voltants del castell, i llavors hagueren de cercar aixopluc als cims encrespats de Montserrat. Allà van licitar l’hereu robat fent-li creure que era llur fill, que el castell de la Roca era d’ells i que els actuals senyors (les dames del castell) els havien desposseït. El jove Testafort, així anomenat per la seva valentia, va ésser criat en un ambient de bandolerisme i, sobretot, de gran odi vers els senyors de la Roca. Aquest fou el motiu que el porta a capitanejar una colla de malfactors amb que va intentar d’apoderar-se del castell, que era ben seu, segons el dir d’aquella mala gent. L’empresonament d’en Testafort feu córrer la cortina que embolcallava els crims d’aquells subjectes, que van pagar amb la vida llurs malifetes. En Testafort va passar de bandoler temut i odiat a senyor generós, altruista i benèvol envers els seus vassalls, volgut i estimat de tothom.

Detall del castell de la Roca del Vallès.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.