LA LLEGENDA DELS FANTASMES DEL FOSSAR DE LES MORERES

Alguns indrets llegendaris han desaparegut o han acabat enterrats sota carreteres, places o edificacions, i això succeeix així especialment dins de les grans poblacions modernes; Barcelona no és una excepció, ans tot el contrari, diríem que dins de Catalunya és el millor exemple d’aquest fet. On temps enrere hi havia hagut horts, cementiris, boscos, camps i amplis espais verds que separaven moltes de les petites poblacions del Pla de Barcelona -els antics municipis de les Corts de Sarrià, Sarrià, Vallvidrera, Sant Gervasi de Cassoles, Santa Maria de Sants, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Horta-, avui en dia només hi han els districtes i barris barcelonins que han cobert l’antic paisatge desaparegut amb tot tipus d’edificis, construccions i vies asfaltades que enterren un passat llegendari. Aquest és el cas del Fossar de les Moreres -antigament un dels dos cementiris adjacents a la basílica de Santa Maria del Mar-, que durant l’històric Setge de Barcelona (1713-1714) esdevingué una fossa comuna on foren soterrats molts dels defensors de la vila comtal, i lloc d’on, anys enrere, va sorgir la llegenda que feia referència als fantasmes d’aquests antics combatents.

La Plaça del Fossar de les Moreres, mur commemoratiu.

Antigament, a l’edat mitjana, la basílica de Santa Maria del Mar tenia dos fossars o cementiris, un tot just davant la porta principal de la basílica, conegut com el Fossar Major, i un altre al seu lateral, que tradicionalment era conegut com el Fossar Menor o el Fossar de les Moreres, que es trobava en el mateix punt on avui dia trobem una plaça que porta el mateix nom, tot just davant del carrer de Santa Maria. Aquest cementiris foren usats fins principis del segle XIX, moment en que foren empedrats tots els cementiris parroquials de Barcelona.

Tot i així, la llegenda de la que parlarem avui s’inicià amb el conegut Setge de Barcelona (1713-1714), englobat dins del marc històric de la Guerra de Successió Espanyola. En aquell temps, el Fossar de les Moreres es va convertir en una fossa comuna on anaren a parar molts dels cossos dels defensors morts de la ciutat. Segons expliquen, per pujar al cementiri s’havia d’accedir per una escaleta, ja que el terra del mateix estava a un nivell molt més alt com a conseqüència del gran nombre d’enterraments que s’hi feien, i al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un nou defensor de la ciutat.

El Setge de Barcelona, pintura.

Bé, el cas és que el vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats dels dos bàndols era tan gran que, fins i tot morts, si els enterressin junts encara lluitarien entre ells. Així que va disposar que, per tal de donar-los sant repòs, enterraria els barcelonins defensors de la ciutat a la part interior del cementiri i els cossos dels assetjadors, els partidaris de Felip V, a l’exterior.

I aquest va ser el fet que va inspirar els versos del dramaturg i poeta Frederic Soler Huber (1839-1895), conegut com Serafí Pitarra, que avui en dia, amb grans lletres, adornen el mur commemoratiu de la plaça que envolta l’antic cementiri, extrets d’un poema on l’escriptor explica com un fosser i el seu nét enterren els defensors morts de la Barcelona de 1714, i quan els porten el cadàver d’un soldat dels assetjadors, el fill del fosser i pare del noi, es neguen a enterrar-lo dient aquestes paraules:

«Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.»

Bé, el cas és que potser sí que va ser una bona idea enterrar els contendents dels diferents bàndols separats, ja que ben aviat es va estendre la creença de que els fantasmes dels morts enterrats en aquell cementiri encara s’aixecaven cada nit com si la guerra continués.

La Plaça del Fossar de les Moreres.

Per aquell temps, el veïnat de la zona explicava que, cap el tard, quan des del Portal del Mar s’escoltaven els gemecs provinents del cap tallat del general Moragues, defensor de la ciutat que havia estat detingut, torturat i esquarterat ignominiosament, els esperits o fantasmes dels soldats caiguts en batalla s’alçaven de llurs tombes, preparats de nou per la lluita, vagant entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis descarnats. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.

Però al matí, quan obrien un altre cop finestrons i cortines, els veïns podien comprovar que tot estava en ordre i que res es passejava, ni havia deixat senyal d’haver-ho fet durant la nit, per la plàcida quietud de les sepultures intactes del cementiri.

No es sap ben bé quan de temps deuria durar això, però el fet és que el cap del general Moragues va estar exposat en una gàbia de ferro penjat al Portal del Mar durant dotze anys, a desgrat de la seva vídua, o sigui que trèieu les vostres pròpies conclusions.

La Plaça del Fossar de les Moreres, mur commemoratiu.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.