A través de 96 planes (el llibre en té algunes més), aquesta novel·la ens explica les vicissituts i peripècies d’en Raül Costa, un inspector dels mossos d’esquadra amb un autèntic problema d’alcoholisme, que s’haurà d’enfrentar, amb l’ajuda d’un petit grup de personatges que l’ajudaran al llarg de la seva investigació, a una invasió extraterrestre a gran escala provinent d’una altra dimensió; unes criatures incorpòries que són capaces d’apoderar-se dels cossos i les ments dels humans a través dels aparells de televisió. L’argument potser pot no semblar els més original del món –que d’un i do!-, però el cert és que el punt fort del llibre no està tant en la història com en tot el que gira al voltant d’ella. Aquest llibre és quelcom més que un simple relat de ficció...
“El crit de les ultracoses” és un llibre en el que el món de la literatura de ficció es barreja amb el món del cinema amb el que l’autor està tan familiaritzat i que tant ha mamat des de petit. Perquè, cal dir-ho, en David Ruiz és i ha estat sempre un gran amant del cinema fantàstic i de terror -Bé, en realitat del cinema en general, però sobretot del fantàstic i el terror!-, i especialment d’aquest tipus de cinema que és conegut popularment com cinema de sèrie B. Això es deixa notar en aquest llibre gràcies a multituds de referències directes i indirectes que es fan entre les seves pàgines, així com a la pròpia carrera artística del mateix autor dins del món del cinema, ja que ha dirigit varis curtmetratjes i té un parell de pel·lícules en el seu haver, i a més a més és crític independent de cinema al blog de cinema i televisió d’ Els Bastards i al diari digital AraGirona.cat, a més a més de ser un dels fundadors de l’Acocollonat, la setmana del cinema fantàstic i de terror de Girona.
Efectivament, al llegir aquest llibre, un pot pensar inevitablement amb algunes de les creacions de David Cronenberg –com Vinieron de dentro de... (Shivers, 1975) o Videodrome (Videodrome, 1983)-, de Tobe Hooper –com Lifeforce, fuerza vital (Lifeforce, 1985)-, o John Carpenter –amb el seu Están vivos (They Live, 1988)-, i, per descomptat, amb aquests dos grans clàssics referents del cinema del terror i la ciencia-ficció al que el títol del llibre ja fa al·lusió directament, com són La invasión de los ladrones de cuerpos (Invasion of the Body Snatchers , 956, de Don Siegel) y La invasión de los ultracuerpos (Invasion of the Body Snatchers, 1978, de Philip Kaufman), i si m’apureu, fins i tot a La noche de los muertos vivientes (Night of the Living Dead, 1968, de George Romero).
I si he de ser sincer, tota aquesta sèrie d’homenatges cinèfils, a la vegada, i a nivell personal, em porten a pensar inevitablement, també, amb la inestimable i molts cops oblidada pel·lícula de serie B, El terror llama a su puerta (Night of the Creeps, 1986, de Fred Dekker), que com aquesta novel·la, és tot un homenatge a les pel·lícules de sèrie B, autoparodiant-se a si mateixa.
Però és que més enllà del cinema de sèrie B, el món del cinema es veu reflectit també en el protagonista principal del llibre, l’inspector Raül Costa, una mena de Bruce Willis extret de la Jungla de Cristal (Die Hard, 1988, de John McTiernan) o El último Boy Scout (The Last Boy Scout, 1991, de Tony Scott), amb certs tocs del cinisme de Harry el Sucio (Dirty Harry, 1971, de Don Siegel), que acabarà convertit, junt amb altres personatges, en una mena de caçador d’entitats extraterrestres incorpòries, tal i com Los cazafantasmas (Ghostbusters, 1984, de Ivan Reitman) feien amb tota mena d’esperits, no necessariament humans, com el mateix Raül Costa n’és conscient.
I és que “El crit de les ultracoses” és en part una paròdia, un homenatge i una crítica barrejada amb un toc irònic i certa mala llet.
Paròdia, com ja he dit, d’alguns clàssics del cinema B i altres títols més punters del cienema del gran públic, així com dels propis habitants de la ciutat de Girona, que és el lloc on succeix la major part d’aquesta història. Homenatge a aquest mateix cinema del que parlem, així com a alguns dels seus personatges i herois (o millor dit, anti-herois), així com a part d’una literatura de gènere negre, ficció i terror que temps enrera alguns s’haurien atrevit a definir com a pulp (i no ens oblidem que la novel·la negra o policíaca moderna va nèixer, en part, dins de les revistes d’aquest tipus de literatura de paper de pulpa). I crítica a una societat, la nostra, que viu submergida dins de la cultura de masses anònima que devora tot allò que li posen al davant com un producte, sense plantejar-se el valor real d’aquest producte, de la mateixa manera que els invasors dimensionals d’aquesta història devoren totes les civilitzacions amb que es topen, trobant dificultats, només, en apoderar-se dels éssers humans més alienats amb la seva pròpia societat. I és que encara que això sembli una paradoxa, una contradicció, són precisament els alienats, aquells éssers humans que se surten més de les convencions socials, aquells que són més lliures de decidir per si mateixos.
Altres petites al·lusions al món dels còmics, a l’univers lovecraftià i, sobretot, a aquell humor de segona extret dels paios durs propis del cinema d’acció dels anys 80, acaben d’arrodonir aquest panorama. I darrera de tot això, com no!, insisteixo, la ciutat de Girona, els habitants de la qual, a través d’aquesta novel·la, queden parodiats d’una manera inusual, reflectits com uns éssers anodins; tan anodins que difícilment són gaire més diferents que els altres humans que ja estan posseïts, ja que la gran majoria d’ells, amb o sense extraterrestres a dins, semblen tallats pel mateix patró. I finalment un petit homenatge a mode de divertimento d’alguns dels amics del propi autor, que en aquesta novel·la acaben convertits en personatges secundaris d’aquesta història.
Dit això, només em queda una cosa a dir: proveu de llegir aquesta novel·la i, si no us convenç, almenys us fareu alguns riures. Però clar, si ho preferiu, sempre teniu l’opció de sintonitzar els vostres televisors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario