Aquest Sant Jordi, arribar a casa i trobar-me amb el meu propi drac, dibuixat per la meva parella a sobre la taula del meu estudi, felicitant-me per aquest dia tan popular a Catalunya, ha estat una sorpresa.
Tinc en gran estima als dracs, no només per ser una de les bèsties mítiques més carismàtiques i poderoses de la mitologia universal i de la literatura fantàstica que tant m’agrada, sinó per ser coneixedor també de diverses de les seves llegendes en terres catalanes.
Actualment, difícilment s’és català sense conèixer la llegenda del drac de Sant Jordi –al que alguns també l’anomenarien com el drac de Montblanc-, però de dracs i altres rèptils mítics, el folklore català n’està ple de llegendes i contarelles que potser algun dia us explicaré. Així, més enllà del drac de Sant Jordi, corren moltes altres llegendes de dracs per les nostres terres, unes més conegudes que d’altres, com són les del drac de Banyoles, el de Collserola, el de Coll de Canes, el de l’estany de Noades, el de la Falconera, el de la Potra del Pino, el de les Gavarres, el de Llívia, el de Sant Llorenç del Munt, el de Savernera, el de Soriguera, el de Vallfogona, el de Vilardell... i possiblement algun més que ara m’oblido.
Tots aquests dracs són éssers mítics que, més enllà del simple bestiari que apareix en les festes populars i els correfocs, tenen les seves pròpies històries i llegendes. I això, dic, sense endinsar-nos ja en les llegendes d’altres rèptils mítics fabulosos de les terres catalanes com són els dragassos, les víbries, els serpents –com la famosa serpent de Vall d’Aro, sovint confosa amb un drac, o el serpent de Manlleu-, o les múltiples històries de serps amb banyes, serps amb cabellera, serps que esdevenen dones i dones que esdevenen serps, salamandres i basiliscos.
La nostra terra ha estat sempre una terra de dracs. Mostra d’això és l’abundància de llegendes que han quedat d’aquestes criatures a les nostres terres, així com de la seva imatge iconogràfica a diverses escultures, relleus i capitells. El drac és, possiblement, de tots els éssers mítics, el més ferotge i temut. Tota la fúria i la força devastadora de la natura es concentra en aquest ésser, que participa de la virtut dels quatre elements: la terra, el foc, l’aire i l’aigua. A Occident, el drac va esdevenir un símbol del mal i, moltes vegades, de l’infern, però el seu origen ja el trobem a cultures tan antigues com la mesopotàmica, l’egípcia o la grega, i més que una força del mal, antigament esdevenia una força de la natura, moltes vegades símbol del caos, això sí.
Els dracs són uns terribles éssers amb l’aspecte d’un rèptil ferotge, generalment de mida gegantina, que tenen tot el cos recobert d’escates fortes i punxegudes, talment com si fos una cuirassa. Les seves testes sovint tenen banyes, i van armats d’unes enormes dents esmolades, unes terribles urpes d’àguila o lleó, i la seva cua de serp està rematada per un fibló. Per norma general tenen un parell d’enormes ales membranoses a l’espatlla, que recorden talment les ales d’una enorme ratapinyada, encara que aquestes no estan sempre presents, o tot i tenir-les, no sempre els permeten volar.
Són uns animals fantàstics que tenen unes característiques físiques que estan relacionades amb cada un dels elements: la terra, el foc, l’aire i l’aigua. És per aquest motiu, i pel seu sentit essencialment malèvol, que els dracs acostumen a ser un compendi dels animals més temuts de cada element, i que el seu aspecte és tan variable. De dracs se’n troben de tota mena. Els de set caps són els d’aspecte més horrorós i, sovint, els més enormes. Uns poden volar, i altres, tot i tenir ales, són incapaços de fer-ho a causa de la seva grandària. Altres, simplement, no tenen ales. Uns gaudeixen només d’un parell de cames i dues ales, talment com un autèntic ratpenat, mentre que d’altres en tenen quatre i són, igualment alats. Uns tenen la capacitat de córrer, volar i nedar, i poden viure, fins i tot a sota les aigües. N’hi ha, fins i tot, que tenen la capacitat de transformar-se en humans o altres animals si ho desitgen. Així, podem dir que cada una d’aquestes criatures és totalment única, no només en les seves característiques, sinó, també, en la seva història.
Els dracs tenen la propietat d’escopir foc o verí per la seva boca, i tenen un alè tan abrasador i metzinós, que tot ho mata i ho crema, fins i tot les pedres. Els arbres es cremen o panseixen només per la seva proximitat, i les contrades per on els dracs viuen i tenen el seu amagatall, sovint se les coneix perquè es troben desolades i amb la terra totalment estèril a causa de llur respiració.
Són unes feres afamades que arrasen els camps, devoren el bestiar, mentjant-se les donzelles, els nens i a tot allò que se’ls hi posa pel davant. Així, poden assolar regions senceres.
Un element característic d’alguns dracs que tampoc voldria oblidar és una pedra meravellosa que s’acostuma a anomenar com pedra de dragó. Tot i així, aquest tret és més característic de les víbries i les serpents, i talment es diu d’alguns gripaus familiars de les bruixes, dels quals s’explica que se’n pot obtenir una pedra que els atorga poders, i que aquesta s’extreu del seu cap o del seu cos. Sigui com sigui, en algunes rondalles el drac porta aquesta pedra al cap, brillant com el sol i mostrant més de cent colors diferents. Ja Plini parlava de les dracontia, pedres extretes del cervell o del cap dels grans dracs. Dracs que habiten en la terra de les muntanyes de foc, concretament. La tradició, diu, però, que aquesta pedra es fa dins del seu cos i se li ha de treure de viu en viu perquè conservi la seva virtut. Sembla que aquesta pedra meravellosa té la propietat de treure la malura a totes les metzines; a qui la duu al damunt cap verí li fa mal i esdevé immune i invencible. És, així, un gran tresor que preserva contra molts mals.
El paper del drac sol ser el de destructor i devorador, o bé el de guardià de tresors de tota mena. Com a destructor i devorador, no és estrany que representi a les forces de l’Infern, al mateix Diable o sigui un símbol de la religió pagana que s’enfronta a les forces de la llum o del cristianisme, sovint representades per un cavaller o un sant. Com a guardià de tresors, sovint se’l sol trobar envoltat de totes aquelles monedes, joies i altres objectes materials de gran valor i virtut que han deixat els homes darrere seu, especialment quan es tracta de castells encantats, o bé guardant els tresors de la mateixa natura, especialment aquelles vetes de metalls i minerals preciosos, que s’amaga a l’interior de les muntanyes. Talment, com si d’un tresor també es tractés, de vegades també poden guardar a dames encantades d’excepcional bellesa, o reclamar a aquestes com llur botí per calmar el seu apetit insaciable.
I si de llegendes de dracs i altres rèptils fabulosos la nostra terra n’està plena, ja no us diré de la rondallística on aquests també apareixen. Sigui com sigui, m’agraden els dracs.
I avui he arribat a casa, i per fi m’he trobat el meu propi drac!
No hay comentarios:
Publicar un comentario