Mundos propios: LA LLEGENDA DEL CASTELL DE CLARÀ - Sobre revoltes, tresors amagats, mines secretes, fantasmes, els mals usos i la venjança d’un poble

En aquesta ocasió viatgem fins el petit conjunt romànic format pel castell de Clarà i la capella de Sant Andreu de Clarà, al cim de la muntanya de Sant Andreu, dins del terme municipal de Moià, a la comarca del Moianès. Per arribar-hi, podem accedir des de diferents camins rurals de terra fins arribar a la Bassa de Coromines, on aparcarem el cotxe per continuar el camí a peu per un petit sender fins arribar a les runes del castell de Clarà, al peu del qual, uns metres més avall, veurem la capella de Sant Andreu. Em vingut fins aquí per admirar les vistes de la comarca del Moianès des d’aquest punt alhora que rememorem algunes llegendes d’aquest indret.

El castell de Clarà.

A continuació us explicarem la llegenda del castell de Clarà, que popularment es coneguda com la llegenda de la cabra d’or. Com podreu comprovar, no és només una sola llegenda, sinó tot un enfilall d’elles, on es barreja història amb fantasia, mite i realitat. Tenim revoltes a l’antiga Marca Hispànica, un fabulós tresor, un esperit damnat que ronda el castell de Clarà, l’existència d’una mina secreta, un noble malcarat disposat a exercir el dret a cuixa, i la terrible venjança d’un poble. No hi falta res!

UNA PETITA INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

Era l’any 826 quan el noble Aissó -per alguns estudiosos un cabdill got, per altres un valí musulmà-, seguit de diverses guarnicions del comtat d’Osona, inicià la seva revolta contra el comte franc Bernat de Septimània i el comte aragonès Asnar I Galí, que governaven Catalunya, considerats com uns usurpadors estrangers. Des de l’àrea vigatana controlada per Aissó es produïren diverses ràtzies i operacions de càstig contra les actuals comarques d’Osona, el Bages, el Moianès, el Berguedà i principalment el Vallès Occidental, arribant fins les rodalies de Barcelona i la comarca de la Cerdanya, arrasant els pobles poc fortificats que trobaven i destruint nombroses viles i granges que encara perduraven des de l’època romana, deixant pràcticament despoblades aquelles terres. Immediatament Guillemó, esgrimint els drets de sang que tenia al ser fill de l’antic comte de Barcelona, Berà I, es va unir a la revolta i aglutinà gots i hispans descontents amb l’ocupació franca, i altres barons de la Marca Hispànica i de la Septimània s’hi afegiren.

Bernat de Septimània va sol·licitar reforços a l’emperador franc, però aquesta petició no fou ben rebuda i tan sols es van trametre a la marca tres llegats: el ministre Elisachar, bisbe de Trèveris, i els comtes Hildebrand i Donat, els quals havien d’estudiar la situació per adoptar les disposicions necessàries, especialment pel que feia a la defensa del Rosselló.

Part posterior de la torre del castell de Clarà.

A inicis de l’any 827, els revoltats van rebre l’ajut militar de l’emir de Còrdova Abd al-Rahman II, qui els va enviar tropes musulmanes que arribaren a Saraqusta (l’actual Saragossa) el mes de maig liderades per Ubayd-Al·lah Abu-Marwan, comandant de la ràtzia de l’any 815. Juntament amb les tropes comtals de Guillemó i als contingents locals van emprendre els setges de Barcelona i de Girona. La poca paciència que van mostrar en l’intent de conquesta d’aquestes ciutats probablement significava que esperaven la complicitat dels seus habitants, però finalment aquesta no es va produir i ambdós setges fracassaren. La participació de tropes musulmanes en el conflicte indicava una certa confluència d’interessos entre la població local hispano-romana-gòtica-musulmana i l’emirat de Còrdova, el qual lògicament era contrari als propòsits expansionistes de l’imperi franc.

Finalment, commogut per la situació de la Marca Hispànica, l’emperador franc demanà al seu propi fill Pipí I d’Aquitània i als comtes Hug de Tours i Matfrid d’Orléans, partidaris del primer ministre Vala de Corbie, que reclutessin un exèrcit, però aquests ho feren lentament per tal d’afeblir el comte Bernat de Septimània, ja que aquest altre era partidari de l’emperadriu Judit de Baviera, oposada al primer ministre Vala de Corbie. El 27 de setembre les tropes comandades per Pipí i Oliba I de Carcassona es trobaven encara entre Tolosa i Carcassona, de manera que, finalment, Bernat de Septimània hagué de fer front ell sol als rebels amb l’únic suport del seu germà Gaucelm, i possiblement d’Asnar I Galí.

Abu Marwan i el seu exèrcit ja havien retornat a territori musulmà amb un gran botí, abans que l’exèrcit franc de socors entrés als territoris de Bernat. Finalment, la major part dels rebels, entre ells Guillemó, abandonaren el país durant el 827 en direcció a Saraqusta. Finalment, la revolta havia fracassat.

COMENÇA LA LLEGENDA...

Diuen que quan l’emperador franc va enviar en contra de les forces d’Aissó el seu gran exèrcit comandat pel governador franc del comtat de Barcelona, Bernat de Septimània, aquest va anar arraconant els revoltats que encara quedaven per les terres catalanes.

Novament, Aissó va demanar ajuda a l’emir de Còrdova, que li va enviar un gran tresor per ajudar a finançar la revolta: grans quantitats de monedes d’or i un fabulosa cabra d’or que conferia a qui la posseís una força sobrehumana i una virilitat fora de mesura; el tresor però, no va arribar a temps.

Era ja l’agost del 829, i les forces d’Aissó, derrotades i perseguides pels soldats de Bernat de Septimània, carregant el seu fabulós tresor varen arribar a Moià, amb el temps just per refugiar-se a les runes de la vella torre de Clarano (que en un futur es convertiria en el castell de Clarà), i allí varen enterrar aquelles exuberants riqueses que els havia fet arribar l’emir de Còrdova, per seguidament fugir.

Restes del castell de Clarà.

Però finalment Aissó i els seus guerrers van ser encalçats per les forces de l’exèrcit franc de Bernat de Septimània, novament derrotats, fets presoners, executats i per últim enterrats sota de l’antic dolmen de la Grossa. D’aquest dolmen avui en dia no queda cap rastre, ja que fou destruït quan van fer la carretera que portava de Manresa a Vic, però sembla ser que es trobava just a la vora de l’antiga casa coneguda com Hostal de la Grossa, vora l’actual carretera N-141c.

A partir de la mort del rebel Aissó, s’explica que de nit el seu esperit volta entre les parets del castell de Clarà protegint el tresor que allí va quedar amagat, canviant-lo de lloc cada vegada que algú s’hi acosta massa.

Però la llegenda no s’ha acabat pas...

MÉS DE CINC-CENTS ANYS DESPRÉS...

Han passat més de cinc-cents anys des de la mort d’Aissó a mans de les tropes de Bernat de Septimània, i la Marca Hispànica ja no existeix, tot i que el seu esperit continua rondant pel castell de Clarà. Aquestes terres ara pertanyen al rei Pere el Cerimoniós, sobirà de la Corona d’Aragó i comte de Barcelona

És l’any 1381, i el castell de Clarà roman abandonat.

Presentem ara una part dels personatges d’aquesta història. Els Planella eren una família d’origen moianès que durant els segles XIV i XV van assolir una gran fortuna i molta influència al costat dels comtes-reis. Al llarg del temps van tenir en propietat o arrendament diferents castells, com ara els de Tona, Castellcir, Granera, Rodors, Calders, Talamanca... Aquest mateix any 1381 aconseguiren la propietat del castell de Clarà i el domini feudal sobre Moià. En un antic molí que tenien, edificaren el gran casal gòtic de Castellnou de la Plana, que obtingué del rei el reconeixement de castell termenat.

Poc després, el mateix any, en Pere de Planella compra al rei tota la vila de Moià, arrodonint les considerables propietats que tenia aquesta família a tota la rodalia. Els habitants de Moià, valent-se d’antics privilegis reials, podien revocar aquesta venda i que fos considerada únicament com un empenyorament, però per fer-ho havien de reunir la suma dels 2.000 florins d’or necessaris per a recomprar la vila i obtingueren del rei el privilegi de ser considerats com a carrer de Barcelona, impedint així que la vila fos venuda o empenyorada mai més. Però per desgràcia, la vila no disposava de tants diners...

Ara els Planella són els amos de quasi bé totes les terres de Moià, i de retruc de tots els seus habitants. Pràcticament tothom s’ha de sotmetre a la seva voluntat; només uns pocs se’n salven.

Vistes des de la capella Sant Andreu de Clarà, amb Moià al fons.

La gent està inquieta. Els més vells comenten que només hi pot haver una explicació per la gran fortuna acumulada per en Pere de Planella, i que aquest hagi pogut comprar la vila: probablement aquest ha fet un pacte amb el Diable i gràcies a això ha pogut controlar l’esperit d’Aissó, que guarda el tresor al castell de Clarà. Per tant, té accés a totes les riqueses que allí hi han amagades.

Però no acaba aquí la cosa, no us ho penséssiu pas! La gent de la contrada comenta que de nit s’escolten sorolls estranys sota els camps de Moià. Les sospites apunten de nou cap en Pere de Planella. Tenint en el seu poder la fabulosa cabra d’or que l’emir de Còrdova va entregar a Aissó, aquest ha estat imbuït d’una força sobrehumana, permetent-li construir una mina secreta que comunica el casal de Castellnou de la Plana amb el castell de Clarà, i així pot passar per sota terra sense ser vist, anant i venint d’un castell a l’altre per recollir, sempre que ho necessiti, parts del tresor amagat que, sota el seu domini, guarda l’esperit d’Aissó.

Però per molt poderós que fos, com a vassall del Rei, en Pere de Planella ha d’acompanyar-lo en els seus viatges i campanyes militars formant part de la Cort Reial i per això passa molt de temps lluny del seu castell. Queda llavors com a governador de Castellnou de la Plana el seu mig germà: en Guil·larà de Planella, un home malcarat, violent i envejós. És en absència de Pere de Planella, i estant ell com a governador, que succeeix la història que us explicarem a continuació...

Tot i que els Planella, com senyors feudals de Moià tenien poder pràcticament sobre tots els habitants de la contrada, que els devien vassallatge, uns pocs homes lliures quedaven exclosos d’aquest deure per una raó o una altra. Un d’aquests homes era Bernat de Prat Sobirà, un pagès que, quan Pere de Planella va comprar el terme va quedar lliure de vassallatge, ja que segles enrere el rei va recompensar els serveis d’un avantpassat seu concedint-li la plena possessió de les seves terres i de totes les que poguessin adquirir els seus descendents.

El cas és que en Bernat s’havia compromès amb matrimoni amb la Dolça de Casals, la donzella més bonica de la comarca, però per poder casar-se havien de complir un tràmit: com que els Casals estaven sota domini dels Planella, per poder contraure matrimoni necessitaven el permís del seu senyor.

Com que els Planella tenien per costum impartir justícia cada diumenge al matí, al sortir de missa, i escoltar i atendre les peticions, queixes i demandes dels seus súbdits, asseguts a la seva cadira envoltats dels seus guàrdies personals, el pare de la Dolça i els dos promesos varen anar a demanar la preceptiva llicència per contraure matrimoni aquell mateix dia, i en absència de Pere de Planelles, en Guil·larà era el senyor.

Aquest no posa cap inconvenient a la petició però, veient la bellesa i joventut de la Dolça de Casals, endut pel desig, la luxúria i l’enveja, es va acollir a la seva prerrogativa de poder gaudir del dret a cuixa; una costum que consistia en el dret del senyor feudal de poder passar la primera nit de noces amb qualsevol noia de les famílies que estaven sota el seu domini. Aquesta era una prerrogativa que encara existia, tot i que ja feia temps que havia caigut en desús, ja que cap noble el feia servir pels problemes i les revoltes que comportava el greuge que això representava per a les famílies. Tant el pare de la Dolça com el seu promès s’hi varen oposar, però en Guil·larà, dominat pels seus instints més primitius, es va mantenir ferm.

Malgrat tot, veient que els ànims s’encenien, no només de per part de les dues cases que s’havien d’unir mitjançant aquell matrimoni, sinó de tots els seus altres vassalls, va oferir al promès de la noia una possibilitat per renunciar a aquell dret: si en Bernat anava fins el castell de Clarà i trobava i li lliurava la llegendària cabra d’or que allí estava amagada, ell renunciaria a posseir la noia. Mentrestant, però, la Dolça seria feta presonera a Castellnou i només seria alliberada quan en Bernat li entregués la cabra d’or, ja que, en secret, Guil·larà sospitava que el seu germanastre havia trobat el tresor d’Aissó i ell volia també gaudir de les propietats màgiques que conferia la cabra al seu possessor, especialment el do de la virilitat, ja que la natura l’havia dotat d’un membre més aviat escarransit.

Restes del castell.

En Bernat, ajudat pels seus germans i tots els mossos de casa seva varen dirigir-se a les runes de Clarà a la recerca de la cabra d’or. No sabien ben bé què buscaven però varen resseguir les runes i varen remoure totes les pedres fins que finalment varen trobar, dissimulada a sota uns esbarzers, l’entrada de la mina. Allà, en un soterrani fosc i humit, a sobre d’una roca hi havia la cabra d’or. Tot encomanant-se a Déu en Bernat va abalançar-se sobre la roca i en el moment de tocar l’estàtua es va sentir posseït d’un gran força, i, mercès a aquesta força, d’un sol salt va poder sortir del soterrani amb la cabra d’or entre mans i just abans que l’esperit d’Aissó fes rodolar una gran roca per tancar l’entrada al soterrani i l’ensorrés, colgant per sempre el que restava del tresor, que les veus diuen que encara resta allí amagat.

El diumenge següent, a la plaça, davant de tot el poble, en Bernat va lliurar la cabra d’or a en Guil·larà de Planella però aquest no va complir la seva paraula. Protegit pels seus mercenaris va marxar cap a Castellnou dient a en Bernat que no es preocupés, que ja li tornaria la noia una vegada hagués provat amb ella les virtuts miraculoses de la cabra d’or.

En Bernat, davant el que li havia fet en Guil·larà de Planella, va jurar venjança. Aviat l’odi es va estendre entre tota la gent del poble fins al punt que el senyor de Planella només podia entrar a la vila d’amagat i fortament protegit pels seus mercenaris.

Els Planella, des de molt antic havien tingut una casa a la plaça de Moià que feia cantonada amb un carreró petit i estret anomenat el “carreró de la cansalada” que anava a desembocar a uns metres del portal de la muralla. En Guil·larà de Planella, per anar a aquesta casa sense ser vist, entrava sempre per aquest carreró, passant per darrere de les cases i entrava directament amb el cavall. Això hi havia qui ho sabia i aprofitant aquest fet es va planejar la venjança.

Un diumenge de bon matí en Guil·larà va sortir de Castellnou de la Plana amb els seus mercenaris i, mentre aquests entraven pel portal de la muralla, ell va dirigir-se, com feia sempre, cap al carreró de la cansalada, va obrir la portella i va entrar amb el cavall carrer enllà. Els qui l’esperaven varen tancar la portella al seu darrere mentre un munt de gent armada capitanejada per en Bernat de Prat Sobirà entrava al carreró pel cantó de la plaça emprenent-la a cops de roc amb el traïdor fins que va caure mort del cavall. Li varen tallar el coll i varen penjar-ne el cap en una de les teieres de la plaça.

Acte seguit es van dirigir cap a casa d’aquell dèspota, i allí varen trobar la cabra d’or, i per evitar que la possessió d’aquell objecte portés més desgràcies la varen fondre i de l’or que en va sortir se’n varen fer dos mil monedes, que era el preu que havien de pagar el moianesos al rei per poder tornar a ser una vila lliure i no haver de dependre mai més dels Planella.

Restes del castell.

Una vegada aconseguit el privilegi de carreratge, els moianesos obtingueren els mateixos drets que els ciutadans de Barcelona i gaudiren de la protecció del Consell de Cent barceloní. El 30 de maig de 1385, Ramon Valls, conseller de Barcelona, va rebre l’homenatge dels moianesos i en senyal d’unió amb Barcelona va clavar a cada un dels portals de la vila l’escut de Barcelona. Des d’aquella data Moià utilitza aquest escut, amb una petita variació: al mig hi porta representat un croat d’argent, anomenat també dineret. La inclusió d’aquesta moneda a l’escut simbolitza i recorda que foren els moianesos qui, amb els seus propis diners, compraren la seva llibertat del jou feudal.

ALLÒ QUE QUEDA...

Hi ha qui diu que, de les tres mil monedes d’or per pagar la llibertat de la vila Moià, en varen sobrar sis i que avui en dia, després de gairebé set-cents anys encara n’hi ha alguna de guardada per aquest poble. Aquestes monedes conserven encara una mica del poder màgic de la cabra d’or i potser mirant l’entrecuix dels nois de Moià sabreu qui en guarda alguna...

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre del castell de Clarà, la capella de Sant Andreu de Clarà i la Bassa de Coromines que espero que us serveixin per poder-vos ambientar una mica més amb la llegenda que us hem explicat.