SOBRE LA CENT LLUMS I LA MÀGICA
El primer cop que vaig sentir parlar de la màgica va ser quan el meu pare em va parlar de la Centllums -o la Cent Llums, si ho preferiu-, una espècie d’espantainfants de la seva infància.
La Centllums era, segons em va explicar, una mena de dona o bèstia que la mare del seu amic Joan Pey, la Pilar Ballús, els deia que sortia de nit de dins d’un forat que servia com col·lector d'aigües a vora de la cuneta de l'antiga carretera que uneix la colònia de Cal Marçal amb la colònia de Cal Ponç i el poble de Puig-Reig, a la comarca del Berguedà. Aquest forat estava situat precisament just per sota de la mencionada carretera, passant per l’antic camí nou (avui en dia reformat), que circulava pel costat i a certa alçada del riu Llobregat, més o menys per on passava l’antic carrilet.
Així doncs, la Centllums era una mena de figura femenina imprecisa i ombrívola, de vegades imaginada com una espècie de bèstia o com una mena de dona estranya carregada de llums, que bàsicament servia per fer por a la canalla de Cal Marçal, i si bé acabava aquí la història de la Centllums, de la que no em podia explicar gaire més, no acabava aquí tota la història, ja que al parlar d’aquest ésser imprecís i indeterminat cobert de llums, va passar a parlar-me de la màgica.
El cas és que, segons m’explicava el meu pare, per aquella època de la posguerra, per aquella zona de Cal Marçal encara es parlava i s’explicaven moltes històries i rondalles sobre llums misterioses que corrien per la nit, i la Centllums era només una de les moltes explicacions que se li donava a tota aquesta lluminària nocturna que habitava de nit pels boscos o els descampats de la zona. Sovint aquestes llums s’atribuïen també als contrabandistes, però més sovint encara als capellans i la màgica, dels que es deia que utilitzaven els llums de carbur i estranyes lents per fer o donar por a la gent durant la nit, com deien que feia el capellà de Merlés, pel cantó del Bisbat de Vic (per tant, parlem de Sant Martí de Merlès). Tot plegat anava lligat.
Bé, el cas és que, amant de la mitologia catalana com ho sóc, de la Centllums no he trobat informació en cap llibre ni n’he sentit parlar a cap altra persona, tot i que aquesta té les connotacions d’una d’aquelles tantes figures que actuen com espantainfants dins de la nostra terra, i com tal no voldria que quedés oblidada, però de la màgica i els capellans he trobat nombrosa informació, part de la qual vull compartir en aquest article on parlarem també d’aparicions, fantasmes, pors i sorolls que formen part, també, de l’univers de la màgica i el nostre imaginari.
LA MÀGICA
S’ha de tenir clar, quan parlem de màgica, que aquest concepte aplega coses tan dispars com ciència, bruixeria, exorcismes i superstició, i no s’ha d’entendre com una definició o sinònim de màgia, ja que és una cosa diferent i variable segons el lloc i qui ho conta. Així, si bé algunes històries ens fan pensar directament en alguna mena de bruixeria, en altres ocasions és fàcil intuïr alguna mena de fantasmagories i enganys enginyosos, de vegades ajudats pel mateix ús d’una ciència que encara era desconeguda per molts homes.
Antigament, en una època en la qual molts eren el que encara no sabien ni llegir ni escriure, hi havia algunes persones i llibres a qui se’ls atribuïa la capacitat de fer màgica o crear pors, i aquests tot sovint anaven lligats a la figura de capellans, forasters o gent considerada un pèl estranya i solitària, o en el cas de les pors, a més, de vegades podien anar lligats a certs llocs determinats i concrets, ja fossin una casa, un castell o algun monument megalític de la zona.
Bé, el cas és que es considerava que hi havia persones a qui se’ls atribuïa la capacitat de fer màgica, de fer por, fent aparèixer imatges, “bultos”, llums o creant sorolls i remors de tota mena durant la nit, o la capacitat d’obrir la terra i trobar tresors amagats i altres riqueses.
L’arribada de llibres estranys, com el Llibre de Sant Cebrià, La Cruz de Caravaca o el Llibre del Sant Reso, de vegades escrits en un llatí que la gent del poble ja no comprenia, així com l’arribada del fòsfor, les llums de carbur i les fantasmagories, ben aviat passarien a formar part d’aquest imaginari que girava al voltant del món de la màgica.
ELS CAPELLANS I LA MÀGICA
La màgica molt sovint anava lligada a la figura dels capellans. Efectivament, la figura que feia màgica per excel·lència era la del capellà, coneixedor de ciències ocultes que no eren conegudes abans, com la del fòsfor i els llums creats de forma artificiosa amb llanternes o encensers, i la lectura de certs llibres, en un temps en què bé ningú sabia llegir, i molt menys comprenia llengües mortes com ho era ja el llatí. Evidentment, com el capellà era coneixedor de la ciència i la lectura, havia de tenir per força, també, la màgica, el poder de crear fantasmagories i altres il·lusions, d’exorcitzar bruixes, dimonis i mals esperits, així com crear sorolls, visions i pors, crear i aturar pedregades i dominar el mal temps, combatre les plagues de rates, erugues i altres cuques, i dominar altres fenòmens de la natura. I si bé tot sovint feia servir aquests poders per fer el bé i amb justícia, per meravella dels laics, tot sovint també el podia utilitzar-los per treure’n profit propi, com ja veurem més avall. I és que aquests poders, el que en diem màgica, tant li podien venir per la part bona o divina, com de la part dolenta o del dimoni.
Els vells explicaven que amb l'arribada dels llums de carburs els capellans sortien pel bosc a fer de les seves, i amb aquests llums i lents d’augment feien creure a la gent supersticiosa amb dimonis, esperits i fantasmes, utilitzant una mena de barreja de màgia, ciència i superstició, una mena de fantasmagories, llums i fums. Per aquells temps, d'històries de capellans que practicaven la màgica s'explicaven arreu de diverses comarques catalanes fins ben entrat el segle XX, quan molts pobles i llogarets encara no tenien il·luminació pública de cap tipus i la nit era més fosca i misteriosa. De fet, bé podríem dir que la màgica va començar a desaparèixer amb l’arribada de la llum elèctrica.
Efectivament, per aquella època, els capellans ostentaven el poder educatiu, i la ciència innovadora, per molta gent del camp, tenia quelcom màgic i antinatural, mentre que el que era considerat màgic o sobrenatural, per ells era una cosa normal i natural, que podia formar part del dia a dia, prescindint de què fos real o no, ja que per ells sí que ho era.
Mitjançant la màgica, alguns capellans de poble creaven aparicions de llums, animals, difunts, i sorolls que de vegades eren esgarrifosos, de cavalls, gats miolant, plors, esllavissades de muntanyes... i si algú buscava l’origen de nit o a la llum del dia, mai trobava res de res. Però molts eren els que tenien clar que això ho feien els capellans, ja fos per recollir diners per fer dir misses pels difunts -pagades pels familiars dels morts, és clar-, per passar el salpàs a les cases que en deien embruixades per exorcitzar els mals esperits, o bé per meravellar la gent, o encara més sovint, per espantar i embromar als supersticiosos camperols. I era creença que podia fer màgica tot aquell que era coneixedor de certs llibres i havia estudiat molts anys, ja fos en un seminari o un altre lloc, o fos hàbil fent servir llums i llanternes.
Tot i que alguns capellans atribuïen a la màgica màgia o bruixeria verdadera, altres la consideraven una ciència de què qualsevol home que en conegués els trucs podria fer el mateix; tot i així, ells mai els desvetllaven. De tota manera, segons algunes rondalles, si algú clavava una pallissa o un tret a un d’aquests fantasmes, “bultos”, llums o aparicions que eren obra de la màgica, el mal el rebia aquell que l’havia creat. Efectivament, són moltes les històries que s’expliquen sobre aquest tema, com veurem més avall.
Es deia que el qui practicava la màgica o bruixeria, quan feia els conjurs quedava totalment indefens: les ombres que projectava, tan si eren en forma de persona, animal o qualsevol altre objecte, era una transformació d’aquell qui feia semblants pràctiques. Si es donava un assot, bastonada o tret a la figura projectada, el rebia el qui la projectava. Es deia que si el que feia aquestes pràctiques les feia per a donar mal, malestar, emmalaltir persones o animals, o qualsevol altra malvestat, donant una bastonada amb un vergàs de llorer beneït o sanguinyol, així com si se la mullava amb aigua beneïda, o se la feia topar amb un mirall, el mal que volia donar el qui practicava la màgica o bruixeria li retornava a ell, patint-ne les conseqüències. A aquestes pràctiques i il•lusions creades pels capellans que s’anomenaven màgica també se les anomenava pors.
Així s’expliquen moltes històries i contarelles, com és el cas d’una dona que cada nit observava una llumeta a dalt del campanar del poble. Preocupada, li comentà al marit aquest fet, i aquest, comprovant que allò que li deia la dona era cert, a l'endemà va anar a veure el capellà. Aquest va conduir la conversa de manera que la dona pensés en la seva mare morta, i que fent unes misses pagades podrien fer desaparèixer el llum fent que la seva ànima descanses en pau. No cal dir que la parella va pagar les misses, de manera que va quedar més tranquil·la, i el capellà un xic més ric. De la llum ja no se’n va saber més.
Pel Bagergue (Vall d’Aran), deien que durant les nits un terrabastall de cadenes despertava als seus habitants, que esfereïts s’aixecaven del llit i no veien res al seu voltant. Ningú no s’explicava aquest estrany fenomen, però les sospites queien sobre el seu capellà i les seves conegudes habilitats màgiques. Els afectats anaren a parlamentar amb ell, no se sap ben bé en quins termes, i poc després ja no s’escoltaren el soroll de cadenes invisibles.
A Ars (Alt Urgell), després de la mort de la seva jove filla, una mare contemplava cada nit la tomba on estava la criatura que havia engendrat, fins que una nit veié una llum. I a partir d’aquell moment, cada nit apareixia aquella llum misteriosa. Esporuguida, va anar a consultar-ho al capellà, qui aviat li trobà la solució: una novena de misses, que llavors valien dos rals, per allunyar als mals esperits que angoixaven a la mare, fent-li creure que els poders malèfics rondaven a la seva filla. Nou misses resolgueren l’afer, però més d’un es preguntava d’on sortia la misteriosa espelma i la flama que enfosquien encara més les nits d’Ars.
A Malmercat (Pallars Sobirà) van ser víctimes d’uns misteriosos focs, que també van fer anar tota la Ribera de Sort de corcoll. Sembla que els veïns veien sortir columnes de fum dels pallers de casa Macareno, i quan acudien carregats amb galledes d’aigua a tota presa, no hi havia cap foc, o bé s’havien cremat unes trosses d’herba, i la palla que era ben bé al costat ni s’havia encès. Altres vegades es calava foc dins d’un armari atapeït de roba neta de casa Corcó, i només es cremaven els calçotets de l’hereu, i no vulgueu saber quines bestieses més. La gent culpava al rector del poble, un capellà amb fama de bruixot. El cas és que quan el capellà va abandonar el poble, els focs misteriosos van desaparèixer. Sembla que aquest capellà va arribar a canonge, i quan anava a alguna de les cases bones del país, com casa Beta, feia anar de cul a les criades. Només amb obrir un llibre diabòlic que duia amb ell, les criades es despullaven i començaven a ballar nues per la sala.
Sembla que per alguns recons de Catalunya els capellans es dedicaven a escampar entre les feligreses una espècie de por o temor a aparicions nocturnes de bultos negres que justament el que feien era fer por. Explicaven que les dones de Bruguera que baixaven a peu cap a Ribes, de bon matí havien vist aquest bultos negres que les espantaven, i altres vegades es tenien aquestes visions terrorífiques dintre de la pròpia casa. Les que patien aquestes al·lucinants visites sempre eren dones. Davant d’una d’aquestes visions, un home va aconsellar a la seva dona que agafés el bastó i pegués al bulto negre amb totes les seves forces tan bon punt el veiés. La dona ho va fer tal com va dir-li el marit i en altres casos es conta que va ser el marit que estava amagat, o encara que el marit es va disfressar de dona. Fos com fos, el cas és que a l'endemà va aparèixer mort un dels capellans de la vall a dins del seu llit, talment com si l’haguessin bastonejat.
D’històries d’aquesta mena, com deia, existeixen innumerables versions.
APARICIONS DE CAPELLANS, PASSANT PER LA MÀGICA I LES PORS
Quan dins del folklore català parlem d’una aparició o aparegut, sovint ens referim a la forma d’un mort o fantasma que es manifesta als vius, una ànima en pena que vaga per la terra prenent un aspecte indeterminat, o bé la forma de la persona que va ser en vida, un espectre o esquelet envoltat de sudaris i llençols, o un animal amb connotacions clarament sobrenaturals, ja sigui per estar envoltat de foc, per tenir el do de la parla o alguna altra característica fabulosa. Però quan ens referim a aparicions molt sovint també podem parlar de pors i productes de la màgica, que és el cas que ens ocupa en aquest article.
No cal dir, també, que si bé en el nostre llegendari abunden multitud de llegendes sobre aparicions de fantasmes i difunts, bona part d’aquestes llegendes també tenen la figura de monjos, capellans o rectors com a part central de la història, ja sigui per ser ells mateixos les ànimes en pena, o més sovint per ser la causa directa d’aquestes mateixes aparicions i pors, els encarregats d’exorcitzar-les... o ambdues coses! De llegendes i històries d’aparicions de capellans –sovint en forma d’esquelets- que apareixien de nit dins d’algunes esglésies per no haver acabat de dir una missa que ja havien cobrat, n’abunden. En aquests casos, la història sovint acaba quan algú els ajuda a acabar la missa que tenien pendent, podent descansar ja la seva ànima en pau. Però es dóna el cas, de vegades, que algú decideix ventar una bastonada a un d’aquests fantasmes, i l'endemà el capellà no pot sortir de la rectoria perquè està malalt al llit, talment com si li haguessin colpejat amb un bastó.
D’altres fantasmes, com els del monestir d’Urmella, a l’Alta Vall de l’Isàvena, simplement estan damnats per haver dut una mala vida. Les cròniques diuen que els frares d’aquest monestir exercien el dret de cuixa amb les dones de la contrada, però no tenint prou amb això encara en capturaven d’altres; i si algunes d’elles quedaven embarassades, cap problema!, les estimbaven de nit per la cresta rocosa de Penyaladona. Sembla que un cop desapareguts els monjos, els veïns de les contrades sentien sorolls i havien vist misterioses aparicions, i més d’un assegurava haver vist el fantasma del prior per les habitacions del monestir.
Si volem parlar d’altra mena d’aparicions, conten que a casa de Cal Lluc (Saldes, Pedraforca), una nit, fent el sopar, se’ls va aparèixer una porca ben grassa i lluenta, com si estigués prenyada de, almenys, deu o dotze garrins. Enorme! La volien moure però no hi havia manera, ja que superava el centenar de quilos. No sabent que fer, van demanar pel capellà, qui va acudir sense el llibre de màgica que feia servir per a aquestes qüestions tan delicades. Malgrat tot, va dir que l’única manera de treure aquell animal d’aquella casa era per una finestra petita o el forat de l’aigüera. Els va fer marxar, i tot i sentir els grunys i xiscles dins l’edifici, cap dels habitants d’aquella casa va voler entrar per veure que succeïa. Diuen que el mossèn fent màgica va aconseguir treure aquella truja pel forat de la pica... Però a partir d’aquell moment, l’home de la casa es va començar a sentir molt malament, com si hagués agafat una malaltia estranya: la seva pell es va anar esblanqueint, la seva mirada semblava perduda, es va anar emmagrint, va deixar de parlar amb la gent i, finalment, va morir d’aquella estranya malaltia.
Moltes aparicions de màgica, com en la història anterior, tenien la forma d’un animal d’aspecte extraordinari, tot sovint en forma d’animals blancs o negres, i se’ls podia conèixer ja fos pel seu mida, la perfecció del seu pelam o plomatge, el seu comportament estrany, o els esgarips que feien: gallines, ases, gossos, gats o bocs són només algunes de les formes animals que es mencionen a diferents relats de màgica, però podien prendre moltes altres formes; tal cas és el de la daina voladora (que diuen que volava com el vent o el pensament) que s’apareixia al dolmen anomenat la Cova d’en Daina o Barraca de la Daina (a Romanyà de la Selva), que perseguia els ramats i malmetia les collites i els sembrats, i feia altres mil disbarats, o com els cavalls de focs creats per un capellà de Cerdanya, tot i que aquests eren malsons creats mitjançant la màgica i tan sols eren il·lusions. Per norma general, aquests animals tot sovint apareixen de nit i en llocs solitaris: en cruïlles de camins, castells, cases deshabitades, coves... I a moltes d’aquestes aparicions també se les considerava com a pors.
LA POR, LES PORS I SOROLLS MISTERIOSOS
Dins del llegendari, tot sovint es parla de la Por i de les pors, i cal marcar la diferència entre ambdues, ja que si bé en alguns casos la por és una entitat personificada –que pot prendre diferents formes segons la història, ja sigui d’home, animal o ombra-, sent una entitat concreta o indeterminada segons el cas, quan es parla de les pors en plural, més aviat fa referència a uns fets o esdeveniments de caràcter sobrenatural, que sovint són producte de la màgica, la bruixeria o directament són obra del diable.
La por, o Por, com una entitat, era un personatge fabulós que sortia de nit de les coves, dels castells o masos en runes, dels cementiris i dels monuments megalítics, així com dels racons foscos de la boscúria i de la pròpia casa. La por era personificada, de vegades, per un personatge fosc, com una ombra, però d’altres vegades prenia altres formes, ja fossin humanes o animals. Del castell de Sales, a la Garrotxa, per exemple, es deia que tenia tresors amagats, personatges desconeguts, un cavaller i cavall vermells de foc... i el Cavaller o la Por, el fantasma d’un cavaller que havia estat amo del castell i que encara hi anava tot sovint i feia un escorcoll estrany, sobretot dalt la teulada. De vegades semblava que arranqués teules, altres que mesurés blat remenant sacs plens i sotraguejant les mesures, i altres com si trotés a cavall. Ningú no l’ha vist mai, però són molts qui l’han sentit, es contava.
A la Por també se la representava com un gos negre capaç de causar por i àdhuc terror, que sovint s’apareixia pels descampats o pels carrers solitaris en caure la nit. També se la descrivia com una vella esquerpa que en comptes de parlar xisclava, cridava, udolava, esgaripava i roncava. Se la suposava habitant de Morunys, prop de Sant Llorenç dels Piteus, en la Vall de l’Hort, o a la vall de la Vansa i a l’Alt Berguedà.
En molts casos, la por era l’esperit d’un home que ha deixat tresors enterrats (molts cops formats per unces d’or), ja sigui per dir misses per la seva ànima, ja sigui per estalviar per la gent de casa seva. Qui sap vèncer a la por, trobarà aquests tresors i la farà desaparèixer. Cal ser valent, doncs, i prou eixerit.
A Sant Pere de Ferrerons, la Guntera, la Caseta Alta hi trobem Creu Vermella. La Por surt a Creu Vermella i a qualsevol altre lloc. Ningú no sabia exactament que o qui era la Por, però quan algú passava per aquell paratge a la nit, se sentia envaït per una sensació d’intranquil·litat, de sentir-se com observat, vigilat i perseguit... que feia que la gent dels voltants esquivessin aquell lloc arribada l’hora fosca.
A Mieres, al peu d’un camí hi ha una roca de la qual, al temps de l’antigor, sortia la por muntada en un cavall de foc. I feia tanta, de por, que ningú no s’atrevia d’agafar aquell camí per por a aquell cavall de foc. El poble creia que era una ànima en pena i tothom li resava parenostres. I després de dir-li’n molts, ja no va tornar a aparèixer.
Altres descripcions de la por eren les d’un soroll de fressa, acompanyat d’aparicions de gats negres com el sutge, o bé trossos d’un cos que anava caient a pedaços d’una xemeneia, fins a formar un cos sencer (primer un dit, després la mà, després un braç, una cama, etc., fins a acabar amb el cap), d’una gallina de blancor de neu, més gran que les altres, i de diferent comportament, o bé un xai ben blanc i de llana molt fina que es fonia quan algú s’hi apropava, o un gemec esgarrifós que esglaiava la sang i deixava tremolosos als gossos, i paralitzades a les persones. Això és el que se solia conèixer com pors o fer por.
Així, de la mateixa manera que es parlava de la por, també es parlava de pors, que eren tota mena d’esdeveniments de caràcter sobrenatural, com aparicions, ombres, sorolls i altres fets de caràcter esgarrifós. Hi havia qui deia que la por era una mena d’arrossegar de cadenes, de la remor de petjades o de què algú que remenava i movia les eines de camp, de teules que es movien, finestres i portes que s’obrien o es tancaven sobtadament, espetegant. I bastants, no cal dir-ho, ho atribuïen a la màgica dels capellans.
El camí de les Fontanelles (Pedraforca), baixant a Gresolet era un camí força transitat, ja que els de Saldes portaven allí al bestiar a abeurar-lo a un com que hi havia ple d’aigua fresca, clara i abundosa. El cas es que segons expliquen, quan algú passava per allà sense el bestiar, o quan aquest estava quiet bevent, i fora pel que fora, es veu que se sentia la remor de què baixaven animals, molts animals, potser ramats sencers. El seu tripi-trop, tripi-trop els deixava tan glaçats i quiets que sentien com la terra tremolava i baixava tota una cavalleria; cavalleria que era sentida però mai va ser vista per ningú.
Per parar la màgica o la por era necessari un bastó d’olivera o llorer beneït. Quan sortien les ombres, les figures, o la mena d’animal que fos, tant si era persona com bèstia, se’ls donava una bona garrotada i automàticament parava o desapareixia. I per cert que qui rebia tot el mal de la bastonada era la persona que produïa aquelles pors mitjançant la màgica. I no era gens estrany, en aquests casos, que l'endemà, algú del poble, generalment el capellà o rector, anessin coixos o malmesos.
LES CASES DE LA POR
Antigament s’anomenaven cases de la por totes aquelles cases d’on sortia la por o bé se n’hi feia, llocs on succeïen fenòmens de caràcter sobrenatural, tals com sorolls inexplicables de passes, cadenes, grinyols..., i aparicions de llums, animals o esperits. La casa de la por podia estar habitada per mals esperits, fantasmes, follets i altra mena d’éssers de mal trobar, o bé podia estar encantada per les arts de la bruixeria o la màgica, sent els responsables o bé una bruixa o bruixot, o bé el capellà de la població. Algunes d’aquestes cases estaven habitades, i els seus ocupants patien les conseqüències d’aquestes pors, i altres simplement eren cases abandonades que calia evitar per totes, totes, especialment al caure la nit, que era quan aquestes pors acostumaven a fer acte d’aparició. Avui en dia ja no se sent parlar gaire de les cases de la por, ja que aquestes són molt més conegudes pel nom de cases embruixades o cases encantades, no cal dir-ho, i el que en deien pors, ara sovint se’ls designa com fenòmens poltergeist, nom que, en el seu origen, deriva de l’alemany i designa, precisament, un petit esperit que mou objectes, fa sorolls i molts altres fenòmens relacionats amb el que abans en deien fer por.
Així, doncs, aquest article ha estat un resum sobre la màgica, els capellans, les aparicions, les pors i sorolls, i un breu recordatori de la Centllums, un espantainfants de Cal Marçal, al terme municipal de Puig-Reig, del qual em va parlar el meu pare. Si una nit aneu pel camp i veieu alguna llum misteriosa, no us amoïneu, podria ser que només fos màgica!
Si t'ha agradat aquest article, poster vols llegir:
