LLEGENDES DE L’ASSUT DE XERTA I EL MOLÍ DE L’ASSUT

L’Assut de Xerta és una antiga presa d’origen incert que fou construïda en diagonal al llarg d’uns 375 metres de banda a banda del riu Ebre. Situada just en mig del punt on es troben el límits dels termes municipals de Xerta, Tivenys i Benifallet, a la comarca del Baix Ebre, aquesta construcció consta de la presa o resclosa -l’assut pròpiament dit-, i les seves construccions annexes: els espigons, l’antic Molí de l’Assut, una vella fàbrica de farina abandonada i l’actual central hidroelèctrica. Són, precisament la vella resclosa i l’antic Molí de l’Assut, els protagonistes d’algunes de les llegendes que us explicarem a continuació.

El Molí de l'Assut, convertit en castell per la llegenda.

ORÍGENS LLEGENDARIS DE L’ASSUT DE XERTA

Diu una llegenda que, quan els antics romans vingueren a la Península Ibèrica, van construir una resclosa just en el punt on avui en dia hi ha l’Assut de Xerta per tal de dificultar el tràfec fluvial per l’Ebre. D’aquesta manera aconseguien el controlar totes les embarcacions que passaven per aquest punt, ja fos que portessin mercaderies o enemics.

L'Assut de Xerta, amb la població de Xerta al fons.

Altres llegendes, que ens remunten a temps més propers, i que també esdevenen hipotètiques teories, asseguren que el primer assut fou construït durant els primers temps de la dominació islàmica d’aquestes terres, per tal de poder canalitzar l’aigua a les sèquies de reg, i és molt possible que en aquesta llegenda hi hagi part de veritat.

Aquesta última llegenda, possiblement també aniria lligada amb l’origen llegendari del Molí de l’Assut, que també s’atribuïa als musulmans, i que explicarem a continuació.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL MOLÍ O CASTELL DE L’ASSUT

El Molí de l’Assut fou construït per la ciutat de Tortosa l’any 1575. Aquest molí fou una construcció industrial de l’època de Renaixement català que utilitzava el sistema de regolf per moure els seus mecanismes de rodes dentades i turbines i està ubicat al mig de les aigües del riu Ebre.  Inicialment va ser un molí de farina que aprofitava de la corrent del riu per treballar, fins que a principis del segle XX s’hi instal·là una fàbrica d’electricitat, tot i que avui en dia es troba pràcticament abandonat i en molt mal estat de conservació. En l’imaginari popular, aquesta construcció, en el seu origen, va esdevenir no un molí, sinó un castell amb la seva pròpia llegenda.

El Molí de l'Assut, part posterior.

La llegenda, recollida per Joan Amades i Gelats (1890-1959), explica que temps enrere els moros volien fer un castell enmig del riu Ebre i que no se’n sabien sortir, car en venir el corrent un xic fort, s’ho emportava tot. Els millors savis moros de l’època havien donat llur parer sense sortir-se’n. Un pagès cristià, però, digué que si fos ell l’encarregat de l’obra la faria de tal manera que l’aigua no se l’emportaria. Els moros, en to burleta, va preguntar al camperol com s’ho faria, i aquest digué que faria com una socolada que fes una punxa ben aguda pel cantó de riu amunt, perquè, quan baixés el corrent fort, l’aigua es partís i perdés força. Els moros ho feren així i el corrent mai no s’emportà el vell castell ni l’actual molí. Moltes vegades l’aigua ha estat tan forta que ha cobert completament la construcció. Però en tornar la corrent al nivell normal, aquesta sempre ha aparegut intacta.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del Molí de l'Assut i l’Assut de Xerta, que vàrem prendre durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor ales llegendes que us hem explicat.

L'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El canal esquerre de l'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.

 

La central hidroelèctrica de l'Assut de Xerta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA SIRENA DE SÒL DE RIU O SÒL-DE-RIU

La desembocadura del riu de la Sénia, coneguda com Sòl de Riu o Sòl-de-riu, marca el límit de la costa de  les comarques del Montsià, a Catalunya, i el Baix Maestrat, al País Valencià, sent aquest riu la frontera natural que separa aquestes dues comarques fins arribar a varis kilòmetres a l’interior. En el punt català on costa i mar s’ajunten, arriben els límits de la població de les Cases d’Alcanar, dins del municipi d’Alcanar, que té una amplia tradició marinera, dins de la qual hi ha inclosa la llegenda de la sirena de Sòl de Riu.

Sòl de Riu o Sòl-de-riu, la desembocadura del riu de la Sénia.

Antigament, la manca d’aigua corrent a les Cases d’Alcanar propiciava que les dones anessin a fer la bugada a la desembocadura del riu de la Sénia, l’anomenat Sòl-de-riu, indret que es caracteritzava per la seva aigua neta, un espai natural ubicat just a la frontera entre Catalunya i el País Valencià. Segons explicaven, les mestresses que anaven allà, en varies ocasions havien sentit la veu bonica i melodiosa d’una sirena cantant. Fins i tot els, els mariners de les Cases d’Alcanar que navegaven per aquesta zona sembla ser que l’havien contemplat, ressaltant tant la dolcesa de la seva veu com del seu físic, descrivint-la com una dona bellíssima que tenia una cua llarguíssima de molts colors, i uns ulls d’un color blau tan brillant que il·luminaven tot el que la sirena veia. Tot i que la tradició no fa esment del caràcter d’aquesta criatura, hi ha qui diu que cantava per encantar els homes, que atrets per la seva veu i la seva bellesa se li acostaven. Sembla ser que en honor a ella s’havia compost una cançó de la qual no en consta cap referència escrita.

Sirena (Il·lustració de Victor Nizovtsev).

No hi ha cap referència que pugui determinar l’origen exacte d’aquesta llegenda. Tanmateix, sí que es pot afirmar que des del segle XIX s’explicava i formava part de la tradició marinera de la població d’Alcanar. Persones centenàries, actualment, recorden haver-la escoltat dels seus avis, nascuts en aquesta època. No obstant això, avui en dia és desconeguda pel públic en general, malgrat haver estat recollida per autors com Joan-Josep Sancho o Agustí Bel.

Sòl de Riu, entre les comarques del Montsià i el Baix Maestrat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de Sòl de Riu o Sòl-de-riu, durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

Sòl de Riu a tocar de mar.

Sòl de Riu, zona natural protegida.

Sòl de Riu: si no hi ha aigua, hi ha platja...

A tocar de mar...

Entrant al Baix Montsià.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA SERENA

Si visitem la vila de Gandesa, al municipi del mateix nom, a la comarca de la Terra Alta, i passem pel carrer Miravet, en un mur del mateix descobrirem una curiosa escultura metàl·lica que fa referència a la llegenda de la Serena, anomenada també com Cerena o Çerena. Aquesta criatura, pervivència de les antigues sirenes gregues que eren meitat dona i meitat ocell, és un monstre femení que, segons la tradició terraltenca, s’amaga en les properes serres de Pàndols i de Cavalls -repartides entre les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Coneguem la seva llegenda…

La Serena, Gandesa.

LA SERENA EN LA TRADICIÓ ORAL DE LA TERRA ALTA

Diu la llegenda, que entre serres boscoses i rocoses de les serres de Pàndols i Cavalls s’amaga la Serena, una monstruosa criatura mig dona mig ocell, a la que es descriu com una preciosa dona de llarga cabellera d’un to rogenc, que com a boca té un bec petit i corbat, i dues grans ales de plomatge marró a les extremitats superiors, que acaben amb unes garres de moixó idèntiques a las que es troben als seus peus.

La serra de Pàndols.

Sembla ser que la Serena només sortia les nits de lluna plena, i d’aquí que en el vocabulari s’utilitzi aquest nom per designar les nits clares. Mai ningú va testimoniar haver-la vist, però se sabia que les nits de pleniluni atreia amb la dolçor de la música de la seva arpa als homes incauts que trescaven per aquestes muntanyes.  Aquests, atrets pel so dolç del seu instrument, no dubtaven en apropar-se cap a ella encisats, i queien sotmesos als seus peus, en un estat de somnolència del qual no tornarien a despertar mai més.

La serra de Cavalls.

Segons la tradició oral ebrenca, la Serena gandesana originalment hauria estat una bella jove que es va transformar en la criatura monstruosa després de sofrir un rebuig amorós, sense especificar-se més detalls d’aquesta història. Arrel d’aquest fet, però, passaria a convertir-se en un ésser fantàstic de característiques luxurioses i venjatives que enganya als homes a través de la seva música, focalitzant-se la seva descripció molt més en la ferotgia del personatge i el temor que representa el seu físic, que no pas amb la càrrega o connotacions eròtiques de la seva figura femenina. De fet, en el context terraltenc, la Serena era empleada per espantar als més menuts, als qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia, i sovint també se la descrivia com una bèstia ferotge, una autèntica depredadora que atacava els ramats dels pastors.

L'atac de la Serena.

L’ORIGEN CULT DE LA SERENA

La Serena, Cerena o Çerena és un ésser descrit en alguns bestiaris catalans, datats entre els segles XIV i XVI, on conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador d’aquesta criatura reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música o encants, en una història que perseguia un discurs moralitzador on es desaprovava la luxúria, el plaer, la fantasia sexual i la bellesa.

La serra de Pàndols.

En aquests bestiaris, la Serena podia tenir tres formes, la de mig dona mig peix (la tradicional sirena marina), la que és mig dona mig cavall, o la que és mig dona mig ocell, equivalent a les sirenes mítiques gregues. A continuació es detalla la descripció d’aquestes última en un dels mencionats bestiaris:

“E quela que és mig oçell e mig fembra fa un ço de arpa tant dolç que tothom ve a hoir volenterós aquel ço, e plau ha hom tant, que adormse tot qui·l va a hoir; e axí matex aquesta serena l’osiu. […] Aquestes serenes podem nós acomparar a les àvols fembres, vills e de vil conditió, que enganyen als hòmens los quals se anamoren d’elles, y és per belea de cos, [o per belles paraules que elles los diuen], o per paraules ingenioses que·ls diguen, ho en altra manera que elles puguen enganyar a l’home; leshores l’ome se pot tenir per mort. [Car, sí s’és que, quant a Déu, mort és si les creu]; així com diu en algun loch: qui tothom qui lexa la amor de Déu per amor de la fembra, pot dir verament que és en mal port arribat; e si per son peccat mor en aquell estament, pot ben saber que serà perdut en cos e en ànima”

La Serena.

A finals dels anys 1970 eren poques les persones que coneixien la llegenda, ja fos en el seu origen culte o de tradició oral. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà en recuperar aquest ésser mític, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren aquesta història, però tanmateix, no van poder-li detallar tots els aspectes concrets de la fisonomia física del personatge.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita a Gandesa i les serres de Pàndols i Cavalls, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

La serra de Pàndols.

Roques dels Estrets, a la serra de Pàndols.

Els Estrets de la Serra de Pàndols i el riu Canaletes.

El riu Canaletes per la serra de Pàndols.

El sol es pon sobre la serra de Pàndols.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL CASTELL DEL REI O DE PILAT

El castell del Rei de Tarragona, conegut tradicionalment com castell o torre del Pretori o de Pilat, és un castell d’època romànica del segle XII que es troba a la ciutat de Tarragona (a la comarca del Tarragonès), tot i que la veu popular li atribueix una antiguitat força superior que l’equipara a la de les restes romanes de la ciutat, ja que, efectivament, fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. En l’imaginari popular, aquest castell està lligat a l’emblemàtica figura de Ponç Pilat, governador de la província romana de Judea que, segons els Evangelis, condemnà Jesús a morir a la creu per les demandes dels grans sacerdots del temple, després de rentar-se’n les mans. A causa d’aquest crim, la llegenda convertí a aquest funcionari romà en una figura damnada.

El castell del Rei o de Pilat.

LA LLEGENDA DE PONÇ PILAT

Segons la tradició, un cop sacrificat Jesús, el cèsar Tiberi manà posar pres a Pilat i l’envià a Tarragona. Com a presó li destinà el castell que encara avui es conserva i que porta el seu nom. El cònsol de Judea restà molts anys allí sense veure cel ni terra , fins que va morir l’emperador Tiberi, que l’havia condemnat.

Ponç Pilat.

No podia treure per res el cap a la finestra perquè els tarragonins l’increpaven i apedregaven. No trobà qui el volgués servir; sols es prestaren a fer-ho veïns de Sarral (a la comarca de la Conca de Barberà), i per aquest motiu els habitants d’aquesta població són qualificats de jueus. Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor; per més que se les rentés no se la podia treure i es passava dies i dies sencers rentant-se i fent-se rentar pels seus servents. No tan sols tenia sempre les mans roges de sang, ans àdhuc tacava les coses que tocava. A les parets de la construcció es veuen algunes petites taques de color indefinit, les quals hom creu que són de sang de les mans del mal jutge.

Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor...

Mort Tiberi, Pilat fou deixat en llibertat i se’n va anar vagant pel món, escarnit, rebutjat i apedregat de tothom, que l’aporrinava en veure’l i reconèixer-lo per les taques de les mans, que no podia dissimular. Segons una tradició, va morir ofegat al riu Segre en un revolt de prop de Ponts (a la comarca de la Noguera), mentre tractava de rentar-se les mans. Una altra tradició diu que era fill d’aquesta població, d’on de molt petit va passar a Roma per a obtenir fama i renom, fins al punt d’assolir el càrrec de cònsol de Judea. Els pontsetins són, per aquesta creença, tinguts com a falsos i traïdors i és corrent per la contrada la dita “De Ponts, n’era Pilats”.

Una altra tradició el fa arribar fins l’estany pirinenc de Guils (a la comarca de la Cerdanya), on, en voler-se rentar les mans i mirant la fons del llac, hi veié representada l’escena del Calvari. Desesperat, es tirà a les aigües de l’estany. En rebre el cos del mal jutge, les aigües mai més no criaren peix i prengueren un tuf i una sentor que encara de vegades se sent. També es creu que una vegada cada any es veu travessar amb el cap cot i consirosa la seva figura i es veu representada al fons de les aigües l’escena del Calvari.

Detall de la façana del castell.

El castell per la seva estada restà maleït i tothom qui l’habità més tard fou pres de forta malastrugança i dissort, tant que ningú no vol habitar-lo i és destinat a presó.

Segons una altra variant, Pilat és fill de Tarragona. Quan Jesús era clavat en creu preguntà què s’havia fet de Pilat i digué que, mentre món hi hauria, la llei catòlica podia ésser prima a Espanya, però que mai no cauria, i féu construir la catedral amb la seva santíssima Mare i els dotze apòstols.

La torre de les Monges i part de les muralles de Tarragona.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita nocturna al castell del Rei o de Pilat, que espero que us serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

El castell del Rei o de Pilat.

Portal del castell del Rei o de Pilat.

El castell del Rei o de Pilat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA PUNTA DE LA GALERA DE PALAMÓS

Tot just al peu del promontori rocós on es troba el Far de Palamós -en la mateixa vila de Palamós, a la comarca del Baix Empordà-, conegut com la Punta des Molí o Punta de sa Galera, trobem una roca que és coneguda popularment com sa Mà des Gegant i, a uns 25 metres mar endins, podem veure la peculiar formació rocosa coneguda popularment com la Galera o sa Galera. L’origen d’aquest rocam que descansa arran de mar, és explicat amb una bella llegenda popular que ens transporta a més de dos mil anys enrere...

La roca de la Galera, davant la costa de Palamós.

Diu la llegenda que fa dos mil anys, en el terme del que avui és Sant Antoni de Calonge, en el terme municipal de Calonge, i just en el lloc que avui dia es troba l’ermita i les restes de l’antic monestir de Santa Maria del Collet, hi havia una vil·la romana on vivien uns masovers que tenien una única filla, la més bella i llesta de tota la contrada de la badia de Palamós. Tantes eren les virtuts que tenia aquesta noia, que tots els joves de les vil·les properes la festejaven.

No gaire lluny d’allà, a les ruïnes del poblat ibèric que hi ha vora la platja de la cala del Castell, en el municipi de Palamós, hi vivia un gegant. Un dia, tot caçant, el gegant va veure la jove noia i quedà corprès per la seva bellesa, de manera que se n’enamorà a l’instant.

No es sap ben bé com, però al poc temps el gegant començà a parlar amb la noia, i cada dia que passava les trobades entre els dos eren més freqüents i les xerrades informals del principi s’anaren convertint en carantoines i converses d’enamorats.

La roca de la Galera i la roca de la Mà del Gegant.

Els pares de la jove no veien aquesta relació amb bons ulls perquè el gegant estava molt més acostumat a tractar amb llops i guineus que no pas amb persones i, a més, de fer de pagès, que era del que ells vivien, no en tenia ni idea. Però a la filla, aquell noi li feia peça i contradient les indicacions dels seus pares el continuà veient d’amagat.

Al cap d’unes setmanes, la pubilla del Collet i el gegant foren vistos festejant sota una olivera. Això enfurismà el pare de la noia, que decidí enviar a la seva filla a casa d’uns parents d’Empúries, confiant que l’absència refredés l’estimació dels dos amants. En el fons, malgrat les seves queixes, la noia, per respecte als seus progenitors es mostrà conforme amb la decisió que aquests havien pres.

Dos dies més tard una galera que enfilava la costa va recollir a la noia a la platja del Collet. Quan al gegant li va arribar la notícia de que s’enduien la noia, ple de fúria i tristesa, va anar corrent fins aquell punt on avui en dia hi ha la vila de Palamós, just a la punta del penyal rocallós on avui en dia hi ha aixecat el far. Allí, en la seva desesperació, començà a ajuntar pedres i còdols fins a formar un promontori que li servís de guaita per veure passar el vaixell, i quan l’albirà, va agafar un d’aquests còdols i va posar-lo en un mandró que duia a propòsit. Quan la galera fou a prop, començà a llençar còdols contra ella.

La roca de la Galera de Palamós.

Els primers rocs varen caure a l’aigua, però després d’uns intents fallits, les pedres començaren a fer blanc en alguns mariners i finalment en el timoner. Sense pilot, la nau on anava la noia començà a anar a la deriva.

Quan el gegant veié la nau a un tir de ballesta cregué arribada l’hora de la seva venjança i, prenent arrencada,  intentà arribar a la galera d’un salt potent per entrar-hi a l’abordatge. Però la sort no li fou propícia. Ja fos perquè errés el peu o ja fos perquè no hagués calculat bé la distància, el cas és que el gegant va caure al mar, entre la galera i el rocam, i va morir trinxat desesperadament, víctima de la seva imprudència. I així, tant els tripulants de la galera, com el gegant i la noia, moriren aquell dia allà i quedaren convertits en escull.

La gent de la vila de Palamós encara creu endevinar la forma d’una galera en l’escull de la punta del Far de Palamós, que porta el nom de sa Galera, i creu endevinar la mà del gegant sota el Far de Palamós, en una gran roca granítica solta de grans dimensions que és coneguda com sa Mà des Gegant. D’aquesta manera hi ha qui diu que el gegant encara ensenya el puny clos, amenaçant de caure sobre l’imprudent que s’atreveixi a passar a prop de la galera, sobretot de les barques que s’hi apropen.

La Galera de Palamós.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE PIRENE, EL SENYOR DEL CASTELL DE SANT ESTEVE DE MAR, I LA ROCA FOSCA DE PALAMÓS

La Platja de la Fosca, al municipi de Palamós, a la comarca del Baix Empordà, és una d’aquelles platges privilegiades que amb el transcórrer dels anys s’ha anat degradant a causa de la sobreexplotació turística i immobiliària; així i tot, avui en dia encara conserva part d’aquell encant que tenia temps enrere, atrapada entre les aigües blaves del mar, les roques de la costa i els boscos de pins. En un petit promontori del seu vessant nord-est, encara s’hi poden contemplar les ruïnes del castell de Sant Esteve del Mar -recentment consolidat-, i al bell mig punt de la platja mateix, entre la sorra arenosa i les aigües, veiem una enorme roca coneguda com la Roca Fosca, que forma part d’una bella llegenda que intenta explicar el seu origen.

La Roca Fosca de Palamós.

Diu la llegenda que, després de que la deessa Pirene, filla dels Pirineus, fos alliberada del terrible incendi d’aquestes muntanyes a mans d’Hèrcules -ja que segons aquesta llegenda, sembla que no va morir cremada en les mateixes, com sí ho asseguren altres històries-, la deessa decidí deixar aquesta serra muntanyosa per descobrir les delícies del mar. Així doncs, va enviar els seus servents perquè li trobessin una platja ben petita per establir-hi el seu lloc d’estiueig així com el seu niu d’amors. Els seus criats, primer li oferiren la badia de Roses, que la deessa rebutjà per ser massa gran i estar exposada a mirada d’estranys. Després li presentaren la cala Aiguablava de Begur, que també rebutjà per ser massa pedregosa i perquè temé que les altes muntanyes del cap de Begur li recordessin la llar pairal que acabava de deixar al Pirineu. Quan semblava que estava a punt de decidir-se per Calella o Llafranc, però, la nau en la qual la deessa viatjava resseguint la costa tingué una avaria, i els seus tripulants es veieren obligats a baixar a terra al Cap Gros, en el terme de Palamós, per tal de fer les reparacions adients. I fou allí on veieren la platja de la Fosca. La fina sorra i la tranquil·litat de l’indret, produí una sensació tan dolça a Pirene, que aquesta restà meravellada.

-Aquí -digué als servents-, aquí m’hi bastireu un palau, mig en mar i mig en terra!

Pirene.

La platja, abans quieta i solitària, amb l’estatge de la princesa fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus. Els pescadors de la zona li regalaven els millors peixos del mar i ella, en compensació, amb la seva bellesa i jovenesa omplia de cançons d’alegria aquest bocí de la costa empordanesa.

Tanta tranquil·litat, amor i harmonia, però, no havia de durar gaire! El senyor del castell de Sant Esteve (o Sant Esteve de Mar), que corona un penyal veí de la mateixa platja, ullprès per les gràcies de la deessa i per tot el que sentia contar als seus servents, decidí conèixer-la i li envià un missatger per convidar-la al seu castell. Pirene, però, no feu cas a cap dels seus oferiments. De la negativa, el senyor del castell en quedà molt desconcertat, i veient el seu orgull i amor propi humiliat, li féu portar un missatge amenaçant represàlies si no accedia a ser la seva convidada. La deessa, però, li tornà a mostrar indiferència.

El castell de Sant Esteve de Mar.

Una nit, quan al palau de la deessa tothom dormia, aquest fou assaltat traïdorament pels guerrers del castell de Sant Esteve, que li van calar foc, fins que tot el palau i els seus habitants van quedar reduïts a cendres.

Del palau de la princesa no quedà res més que un munt de runes, que llepades i erosionades per les onades del mar, amb el pas dels segles quedaren reduïdes  una única roca que s’alça enmig d’aquella platja. Es tracta de la Roca Fosca, que dona nom a la mateixa platja de la que parlem.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies extres que vàrem prendre del castell de Sant Esteve de Mar i de la Roca Fosca de la platja de la Fosca de Palamós que serveixen per il·lustrar millor la llegenda que us hem explicat.

La Roca Fosca de Palamós.

La Roca Fosca de Palamós.

El castell de Sant Esteve de Mar.

El castell de Sant Esteve de Mar, des de la platja de la Fosca.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

EL NEN EMBRUIXAT DE VIDRÀ

Vidrà és un municipi de la comarca d’Osona situat en un terme molt muntanyós format al voltant de la capçalera del riu Ges. En aquest poble hi destaca l’església dedicada a Sant Hilari, i just als afores del poble hi ha l’antiga i important masia del Cavaller de Vidrà, documentada al segle XIII, tot i que l’estructura actual és del segle XVIII, que és considerada una de les masies més importants de Catalunya. A “100 llegendes de la Plana de Vic”, Xavier Roviró i Alemany recull una llegenda extreta d’una narració contada per Maria Pijoan, d’Orís, el dia 4 de juliol de 1986, situada en aquesta població.

El Cavaller de Vìdrà.

“Jo ho havia vist de petita. Allà a una casa hi havia un nen que estava malat. Van començar a dir que aquell nen estava embruixat. Als seus pares els deien que miressin de saber qui l’havia embruixat. Per saber-ho havien d’agafar tres gats i ficar-los a dintre un sac. N’hi havia d’haver un de negre, un de blanc i un de borell. Els gats borells eren aquells que tenien una mica de color del conill de bosc. Llavors havien de fer voltar aquell sac, ben voltat, marejar-los i llavors els engegaven. I, és clar, aquells gats marxaven d’allà on tenien la cara. On anava de dret el gat negre, era on hi havia la bruixa.

El Cavaller de Vidrà.

Aquella vegada el gat negre va anar de dret a una casa on, pobra gent, potser eren ben innocents. Oh, hi van tenir unes batalles! Marededéu! A la dona li deien que era la bruixa i l’amenaçaven que si no es posava bé la criatura, la matarien. I que aquí, i que allà, aquella pobra dona els deia:

- Nosaltres no tenim res a veure. Si el nen es posa bé, millor. I si no, no hi podem pas fer res.

Això va passar a Vidrà. Me’n recordo molt bé. El nen es va curar.”

Església de Sant Hilari de Vidrà.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTESQUIU

El castell de Montesquiu és una gran casa fortificada que es troba dins del terme municipal de Montesquiu, i que avui en dia forma part de l’àrea del Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona. Possiblement, l’edifici inicial només va ser una torre de vigilància que depenia del castell de Besora, i vigilava el camí que conduïa al monestir de Ripoll, però amb el temps, després de diverses reformes i ampliacions obra dels seus estadants -els Besora, els Descatllar i, finalment, els Juncadella-, esdevingué una enorme construcció de planta quadrada de tres plantes, molt allunyada ja de la seva estructura original. Tot i això, ha estat gràcies a aquestes constants reformes, que l’estat de conservació d’aquest castell és excel·lent i encara pot ser visitat avui en dia com referència d’una altra època. Ara però, toca parlar d’algunes de les seves llegendes...

El castell de Montesquiu.

LA CAMBRA SECRETA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Als antics castells, així com també a les grans masies i palaus que es troben en paratges allunyats de poblat, sol haver-hi cambres i llocs amagats  i molt dissimulats on poden amagar-se joies i efectes de valor per sostreure’ls a la possible presa d’enemics o de lladres en casos de perill. Al castell de Montesquiu existia un d’aquests amagatalls al soterrani, cavat a la roca viva, on s’entrava per una porta petita feta de pedra, que girava per mitjà d’un ressort secret que només coneixien els més íntims familiars. La cambra era gran per poder-hi guardar mobles i coses de valor de gran mida i passaven anys que no s’obria per dissimular la seva existència, fins al més entrant servei de la casa.

Entrada principal a l'interior del castell.

En certa ocasió el senyor de Montesquiu va desaparèixer sense que ningú pogués trobar-lo. Es feren diferents gestions per veure si se’n trobava el rastre, les quals foren inútils. Passats molts anys, i quan ja es donava el fet  com a oblidats, el successor del vell senyor va tenir unes diferències amb el senyor de Besora, i arribaren fins al punt d’agredir-se. Els de Montesquiu, com a previsió de si el de Besora  i els seus arribaven a apoderar-se del castell, decidiren amagar diversos efectes a l’amagatall, i tingueren la gran sorpresa de trobar-hi el cadàver del senyor del castell, desaparegut anys abans.

LA SENYORA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Són diversos els castells que, llegendàriament, tenen la seva bruixa o bruixes. La senyora del castell de Montesquiu tenia fama d’endimoniada, i per tal de no passar per bruixa, amb les conseqüències que això li podia comportar, regalà un baldaquí valuosíssim per l’altar major de la catedral de Girona.

Menjador del castell.

LA PRESA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

La narració oral assegurava que el castell de Montesquiu no podia ser pres de cap manera per les armes, a desgrat de l´ímpetu dels assetjadors. La resistència d’aquest castell fracassà, tanmateix, quan el capitost d’uns atacants, galindoi i obsequiós, s’entrevistà, per parlamentar, amb la dama que defensava el castell i, amb els compliments, li guanyà el cor... i el castell!

El castell de Montesquiu.

EL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Segons ens va explicar una guia del castell de Montesquiu quan vàrem anar a fer la visita a aquest castell, fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona que servia al castell de Montesquiu es va suïcidar la nit d’un 31 de juliol d’un any indeterminat, llençant-se daltabaix per una finestra del castell, sense tenir-se gaire clar el motiu del perquè d’aquesta mort.

Finestra del castell.

El cas és que, cada any, des d’aquella data, quan arribava la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze de Besora deien que just a les dotze de la mitjanit es podia sentir un esgarrifós crit o lament que provenia del castell de Montesquiu, just al peu d’aquella mateixa finestra on la minyona s’havia suïcidat. Aquest horrible plany es podia escoltar per tot el Bisaura -la zona situada entre Osona i el Ripollès que abasta els municipis de Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Sora, Santa Maria de Besora i Vidrà-. Deien que eren els laments del fantasma d’aquella minyona, tot i que sembla ser que en realitat es tractava algú del poble que ho feia per espantar als més crèduls, als que sovint havien motivat prèviament perquè anessin a visitar el castell aquella nit.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre per del castell de Montesquiu -tant del seu interior com del seu exterior- per il·lustrar millor algunes de les llegendes que us hem explicat.

El castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu.

Castell de Montesquiu, detall exterior.

L'entrada exterior principal del castell.

Entrada a la capella de Santa Bàrbara.

Entrada principal a l'interior del castell.

Façana interior del castell.

Pou ornamental.

Pou ornamental.

Detall del pou ornamental.

Matacà ornamental del castell.

Matacà ornamental del castell.

Escut ornamental.

Escut de la familia Besora.

Interior del castell.

Interior del castell.

Interior del castell.

Llum interior del menjador.

Llum interior del menjador.

Detall.

Cadira.

Dormitori de la senyora Juncadella.

Armariet.

Màquina de cosir.

Detall de la sala de trofeus d'Emili Juncadella.

Altar de la capella de Santa Bàrbara.

La capella de Santa Bàrbara.

Llibre sobre l'altar de Santa Bàrbara.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Llum exterior de la balconada.

Balconada del castell.

Balconada del castell.

Font dels jardins del castell.

Font dels jardins del castell.

Cases del masovers del castell.

Parc del castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.