LA LLEGENDA DEL SANTUARI DE SANT FERRIOL

Dins del municipi de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa, molt a prop de Besalú, podem trobar l’antic santuari de Sant Ferriol, del que ja se’n tenen noticies des del segle XIII, tot i que l’edificació que trobem avui en dia data del segle XV. Al dir d’alguns, especialment els garrotxins, és precisament en aquest punt on s’originà la llegenda de Sant Ferriol, que, junt amb sant Dimes, seria considerat el patró dels lladres, doncs ell mateix va ser cap d’una colla de malfactors, molts donats al vi, per cert.

LA LLEGENDA DE SANT FERRIOL

Segons explica la llegenda, sant Ferriol, molt abans de ser sant, va ser el capità d’un grup de lladres o bandolers que després de cada robatori tenia per costum anar a una taverna de la vila de Besalú a beure vi i, allà mateix, tots ells es jugaven els diners guanyats amb tan poca honra en comprovar qui podia mantenir l’equilibri després d’haver begut força vi.

Sembla que malgrat tot i la mala vida que duia, Ferriol era força creient i després de cada robatori s’anava a confessar a la primera església que trobava, pretenent, sense cap mena de penediment, que el capellà o frare de torn l’absolgués. Quan aquest es negava a atorgar-li el perdó, ja que la absolució no era possible sense verdadera contrició, dut per la fúria, Ferriol matava al dissortat home de Déu sense mostrar cap clemència. Es donà el cas, però, que un dia, després de cometre un nou robatori amb els seus homes, Ferriol va anar a confessar-se i trobà un capellà que li digué: “El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú!”. Aquestes paraules colpiren en el cor del cap de lladres de tal manera, que va reflexionar profundament i finalment aconseguí entendre que havia de canviar la seva manera d’obrar. Segons una variant d’aquesta llegenda, el sacerdot que confessà a Ferriol, a més, li donà un anell en el qual havia escrit “Moriràs” en caràcters molt visibles, la vista constant del qual li portaria sempre més a la memòria les paraules d’aquell sant home que li havia obert els ulls.

Ja ben penedit dels seus crims i confés, Ferriol enfilà cap a la taverna de Besalú on l’esperaven els membres de la seva colla preparant-se per fer-ne una de ben grossa. Al dir-los que havia decidit deixar de robar i comminar-los a deixar la mala vida que duien, el seus companys el titllaren de covard, el prengueren per traïdor, es barallaren amb ell i finalment el mataren. En algunes versions, la causa d’aquesta disputa fou l’anell ja mencionat que Ferriol portava al seu dit. Fos com fos, un cop mort, per no deixar cap pista sobre el seu crim, finalment decidiren enterrar d’amagat el cos de Ferriol sota una enorme bóta de vi que hi havia al celler d’aquell mateix establiment on anaven tant sovint.

Al cap d’un temps, el taverner observà amb consternació que el vi que sortia d’aquella bóta no semblava exhaurir-se mai, ja que sortia molt més vi del que devia en relació a la seva mida, i sorprès d’aquell miracle, després de remenar-ho tot arribà a descobrir sota la bóta de vi un braç que sortia de terra i amb la punta del dit de la mà -aquell dit on portava l’anell segons algunes versions- tocava la bóta, cosa que produïa aquell miracle de la bóta inesgotable. Cavat el lloc d’on sortia aquell braç trobaren el cos del bandoler com si l’haguessin acabat d’enterrar, i això, juntament amb el miracle del vi, revelà la seva santedat. Des d’aquell moment en Ferriol es convertí en sant i diu la llegenda que els seus companys de taverna li dedicaren un ball -el conegut ball de Sant Ferriol- (veure més a baix) per agrair-li el vi que mai no s’acabava.

Una versió de la llegenda diu que sant Ferriol en realitat va ser un soldat romà, fet que seria reafirmat per la indumentària que vesteix l’escultura que hi ha dins del santuari de sant Ferriol, que vesteix com a tal.

LA BÓTA DE SANT FERRIOL

En tot moment, el vi ha estat molt relacionat pertot arreu amb sant Ferriol, no només a causa de que Ferriol va ser una gran bevedor en la seva època de lladre, sinó també a causa del miracle de la bóta de vi que popularment s’anomena la bóta de sant Ferriol. Potser per aquest motiu, mentre es feia la verema a les comarques gironines, i especialment per la Garrotxa, els veremadors entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú, acompanyada d’una dansa que finalment seria coneguda arreu de Catalunya, sent cantada i ballada des de molt antic, sobretot en ambients agrícoles. És el popular ball de sant Ferriol del que ja parlarem més avall.

De la bóta de Sant Ferriol, com ja em dit, mai parava de rajar vi. Aquest fet originà la dita o refrany popular que diu que alguna cosa “Sembla la bóta de Sant Ferriol”, quan es vol indicar que hi ha abundància d’alguna cosa, que aquesta no s’acaba mai o bé que dóna molt de sí.

LA RELÍQUIA DEL DIT DE SANT FERRIOL

Antigament, la relíquia del dit de Sant Ferriol es guardava en el santuari de Sant Ferriol, tot i que avui dia aquesta es guarda a Besalú, tot i que el dia 18 de setembre, diada de Sant Ferriol, aquest es puja al santuari per celebrar la seva festa. Es deia que aquest dit, que porta un anell com el que es descriu en algunes versions de la llegenda, es conservava tan fresc i flexible que les seves articulacions es movien talment com les d’un home en vida, motiu pel qual se l’hi atribuïren dots guaridores contra els mals que de ossos i les articulacions.

EL DIA DE SANT FERRIOL ELS LLADRES NO TREBALLEN

Segons la veu popular, el dia 18 de setembre, dia de la festa de sant Ferriol, els lladres no feien cap robatori. Això és així perquè sant Ferriol, junt amb sant Dimes, és considerat el patró dels lladres, precisament perquè ell mateix va ser capità de lladres i bandolers.

EL BALL DE SANT FERRIOL

Tant popular, o potser més que la llegenda, és el ball de sant Ferriol.  Antigament, i no tant antigament, durant la diada de Sant Ferriol, molt jovent acudia a la històrica població garrotxina de Besalú, atret per la devoció al sant i pel goig de divertir-se. La nota típica de la festa era un ball esbojarrat en el que intervenien tots els homes i dones mentre tenien forces per ballar i saltar. Per això, popularment es deia “Irem a Sant Ferriol, i ballarem, si Déu ho vol”, frase que per altra part forma part de la tornada de la lletra de l’anomenat ball de sant Ferriol. La lletra de la mateixa diu així:

“Jo i el pastor, que vivíem d'amoretes;
jo i el pastor, que vivíem de l'amor.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Era un pastor que en tenia tres ovelles,
era un pastor que tenia un penelló.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Tots en tenim, de picor i de pessigolles;
tots en tenim, si som vius i no ens morim.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Bé pots ballar si no tens pa i botifarra,
bé pots ballar si no tens per manducar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

No en tastaràs, des del nas fins a la boca;
no en tastaràs, de la boca fins al nas.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Quantes n'hi ha, que a mi em donen desfici;
quantes n'hi ha, que m'hi voldria casar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.”

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del santuari de Sant Ferriol que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’OVELLA DAURADA DE CAN VERDERA DE LA MOTA

Can Verdera de la Mota és un antic mas fortificat del segle XVI-XVII situat dins del terme municipal de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany. Per arribar a aquest mas, avui en dia en un estat ruïnós, s’ha d’agafar un camí de terra que surt de la carretera que hi ha just al davant de l’església de Sant Martí de la Mota, direcció al Mas Clarà, edifici emblemàtic on el 4 de gener de 1960 el maquis Quico Sabater i el seu grup foren encerclats per la Guàrdia Civil i, després d’un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico excepte ell mateix, que greument ferit va emprendre una espectacular fugida fins que fou mort el dia següent, 5 de gener de 1960, a Sant Celoni, a la comarca del Vallès Oriental.

EL TRESOR DE CAN VERDERA DE LA MOTA

Sembla ser que des de sempre s’havia dit que cap els verals de la propietat de Can Verdera de la Mota, anant cap a la font de la Mina d’en Parades, s’amagava un tresor, una ovella daurada que fins i tot s’ havia buscat en l’interior desgavellat d’aquest antic mas, però sense èxit, ja que no es va trobar mai.

XAIS, BOUS I OLLES D’OR

L’origen llegendari de molts tresors representats amb la forma de xais, bous o altres animals daurats -és a dir, construïts amb or- sembla que va sorgir d’un antic costum. Antigament era molt freqüent que les cases i masos forts que es trobaven en llocs solitaris o molt apartats guardessin bona part dels seus estalvis, riqueses i objectes més preuats en algun punt secret de la casa o les seves rodalies per tal d’evitar que fos trobada pels lladres, bandolers o altres malfactors en cas d’un atac. Per protegir aquests tresors de les inclemències atmosfèriques, la terra o la pols, aquests es ficaven dins d’una pell de xai o bou cosida, que a la vegada era introduïda dins d’una olla de fang, i un cop fet això, aquesta olla es podia enterrar o amagar en algun mur o sota la llar de la casa. Quan algú parlava d’un xai, bou o olla d’or, feia referència a aquestes pells o olles on es guardaven les riqueses d’una casa o família, que no necessàriament tenien que ser peces d’aquest metall.

Amb el temps, però, aquesta expressió -xais, bous o olles d’or- portaria a que la gent s’imaginés autèntiques escultures amb forma d’animals daurats construïdes amb l’or de la casa o família en qüestió, o bé a imaginar-se olles repletes de monedes d’or. I tant fossin les unes com les altres, aquestes sempre eren amagades amb tant de zel -generalment en algun lloc de la casa, mas o castell on es deia que es localitzaven aquests tresors, o en algun lloc indeterminat de les seves rodalies-, que ningú les podia trobar.

El perquè els habitants d’aquests llocs no s’havien dut aquestes riqueses amb ells a l’abandonar-los podia quedar sense explicació o bé atribuir-se a diferents causes: en algunes ocasions es deia que aquests havien tingut de marxar tan de pressa que no havien pogut carregar amb tot l’or que tenien i l’havien amagat en una olla o bé l’havien fos tot per fer l’escultura daurada d’un animal, en altres ocasions, simplement s’explicava que els antics propietaris de la casa, mas o castell tenien intenció de tornar passat un temps, però o bé mai ho feien, o bé, quan tornaven cap membre de la família recordava on s’amagava l’or ja que els que l’havien amagat havien mort sense explicar a ningú el lloc on aquest es trobava a ningú, de manera que el tresor quedava amagat per sempre més, esperant que algun afortunat el descobrís.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de Can Verdera de la Mota que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.