LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT FRANCISCO DE LA FATARELLA

L’ermita de Sant Francisco o de Sant Francesc es troba dins del terme municipal de la Fatarella, a la comarca de la Terra Alta. Aquest edifici d’estil barroc, de l’any 1700, està enclotat als peus del barranc de Sant Francisco, just al costat d’una riereta alimentada per la seva font. Tradicionalment, el dissabte després de Pasqua s’hi fa una romeria des de la Fatarella, que conta amb més de 300 anys d’història, l’origen de la qual s’explica mitjançant una llegenda.

L'ermita de Sant Francisco.

Segons la llegenda, arrel d’una epidèmia que va afectar la població de la Fatarella a finals del segle XVII, es va construir l’església dedicada a Sant Francesc -Sant Francisco, pels fatarellencs- i, des de llavors, d’una manera o altra, s’ha mantingut el costum de visitar l’ermita un cop a l’any, tradicionalment per a demanar al sant aigua per als camps i bones collites, o bé per donar-li les gràcies si ha plogut.

Al costat de l’ermita hi trobem la font de Sant Francisco, l’aigua de la qual, segons la tradició popular, protegeix la vista si hom es renta els ulls amb ella.

La font de l'ermita de Sant Francisco.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre de l’ermita de Sant Francisco, així com de la seva font, que esperem que us ajudi a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda, i us animin a visitar-les si teniu ocasió.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco, detall de l'edifici principal.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco, interior.

Senyal indicadora de l'ermita.

La font de l'ermita de Sant Francisco.

La font de l'ermita de Sant Francisco, detall amb Sant Francesc.

Capelleta dedicada a la Mare de Déu, a pocs metres de l'ermita.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA FONT DE SANT FELIP NERI

Santa Fe, també conegut com a Santa Fe de Segarra, és un poble del  municipi de les Oluges, a la comarca de la Segarra, que val la pena visitar. Relativament a prop de l’Eix Transversal, la C-25, aquesta antiga vila closa medieval encara conserva el seu castell, transformat en casa senyorial, a la part més alta del poble, i podem observar algunes de les portalades i antigues muralles, una torre defensiva, l’església romànica de Sant Pere i altres edificacions antigues que fàcilment ens poden transportar a temps més remots. Ben a prop del poble, accedint per un petit camí esglaonat que baixa en pendent, trobem la Font de Sant Felip Neri, on, com Caçadors de Llegendes, anem atrets per una curiosa història que circula al voltant de la mateixa.

La Font de Sant Felip Neri.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Joan Bellmunt i Figueras ens explica una llegenda de Santa Fe de Segarra que li fou explicada per Antoni Comaposada, Ramon Tarruella, Joan Tarruella i Antoni Botet en el mateix poble de Santa Fe de Segarra. La llegenda diu així:

Temps era temps que el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç. Aquesta felicitat i convivència, però, no planyia gens a algú: al Banyeta.

Al poble hi havia una font on, a primera hora del matí, hi feien cap les mestresses amb càntirs i galledes, per tal d’omplir-les d’aigua que necessitaven persones i animals. El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants cansats, que a l’estiu podien apagar la set amb el doll d’aigua clara i fresca que hi baixava, i descansar sota l’ombra del roure gegant que la protegia.

Santa Fe.

Però com hem dit, tanta joia, felicitat i esperança, molestaven algú. Per això, rumiant, rumiant, pensà que la millor manera de fer perdre aquell beneït poble, era fer que l’aigua de la font sortís dolenta, empestada, i que causés la mort de les persones.

I així succeí, sense saber com ni per què, l’aigua de la font començà a sortir dolenta, empestada. La gent no ho sabia de moment, i en van continuar bevent. Així començaren a produir-se els primers morts del poble.

Tothom s’esverà, i pensà com podia solucionar aquest greu problema. Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut, un cop més, el mal.

La Font de Sant Felip Neri, dipòsit d'aigua al camp adjacent.

En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig el poble fa festa, i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després s’omplen els cantirets, i es dóna aigua a tothom.

Ara es coneguda arreu, com la Font de Sant Felip Neri.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre del petit poble de Santa Fe, mostrant-vos part de la vila, que esperem que us animin a visitar-la si teniu ocasió.

La Font de Sant Felip Neri.

La Font de Sant Felip Neri, detall.

La Font de Sant Felip Neri, detall.

El castell de Santa Fe.

El castell de Santa Fe.

El castell de Santa Fe.

Antigues muralles del castell de Santa Fe.

Portal del castell de Santa Fe.

Cal Franquesa, antiga torre de defensa.

L'església de Sant Pere.

L'església de Sant Pere.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANTA MAGDALENA DE BERRÚS

Actualment, l’ermita de Santa Magdalena de Berrús es troba al cim d’un petit turonet proper a la Punta de Berrús, on fou traslladada, pedra a pedra, a causa de la construcció del pantà de Riba-roja en la dècada dels anys seixanta del segle XX. Encara que aquesta petita construcció romànica-gòtica actualment es troba dins del municipi de Riba-roja d’Ebre, tradicionalment, a més a més de l’esmentat municipi, ha estat lligada a les viles i municipis de la Pobla de la Massaluca i de Vilalba dels Arcs, ambdues a la veïna comarca de la Terra Alta, ja que aquestes tres poblacions hi celebren un romiatge anual lligat a certa llegenda que s’explicarà a continuació.

L'ermita de Santa Magalena de Berrús, part frontal.

La població de Berrús -que avui dia es troba sota les aigües del pantà de Riba-Roja, a la dreta de l’Ebre- antigament estava situada a la confluència entre els barrancs de Berrús i de Barball, prop de la desembocadura del riu Matarranya amb el riu l’Ebre. Antigament sota el domini de l’orde del Temple, a la seva carta de població, que data de l’any 1294, s’anomena Berrús o Castellblanch. Berrús era una població situada en un punt estratègic del comerç dels traginers que baixaven la fusta del Segre i el Cinca, i dels llaüts que transportaven carbó de Mequinensa cap a Tortosa i s’aturaven per fer-hi parada. Se sap que a principis del segle XIX, cap l’any 1860, Berrús ja estava deshabitat, però es desconeix el moment exacte en què va passar aquest fenomen. En tot cas, la seva església continuava sent un lloc de romiatge i de devoció popular per part de les poblacions de Ribera d’Ebre, la Pobla de Malassuca i Vilalba dels Arcs. Finalment, cap a la dècada del anys 60 del segle XX, el poble abandonat de Berrús va desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja d’Ebre durant la construcció del pantà. L’antiga església de Santa Magdalena, un temple romànico-gòtic del segle XIV, va ser traslladada pedra a pedra del riu i reconstruïda al cim del turó on té l’emplaçament actual, a la partida de les Sogues del terme municipal de Riba-roja d’Ebre, al marge dret del riu. L’espai, actualment, rep el nom d’ermita de Berrús o ermita de Santa Magdalena de Berrús o Santa Maria Magdalena de Berrús.

L'ermita de Santa Magalena de Berrús, part lateral.

Conta la memòria oral que en algun moment de la història, que alguns situen als segles IX o X, i altres a principis del segle XIX, tots els habitants de Berrús van repartir-se entre les poblacions de Riba-roja d’Ebre, la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. La causa d’aquesta migració s’atribueix a diversos motius. Per una banda, es creu que van marxar per raons d’insalubritat, paludisme i febres intermitents provocades per l’estancament d’aigües, en una zona de confluència entre els rius Matarranya i Ebre que acostumava a trobar-se inundada segons l’època de l’any. Per altra banda, hi ha qui diu que va ser una epidèmia contagiosa que afectava als tres pobles, els quals van prometre anar cada any en romeria a l’ermita de Berrús en acció de gràcies d’haver-los alliberat de l’epidèmia.

L'ermita de Santa Magalena de Berrús, part posterior.

La llegenda i hipòtesi més estesa, però, entre els veïns de les diverses poblacions que van en romeria a Berrús, i tanmateix la que podria apropar-se més a la realitat, explica que en algun moment desconegut de la seva història, la població de Berrús va sofrir una terrible epidèmia, una pesta mortífera. Això va ocasionar que els pocs habitants supervivents de la contrada busquessin refugi a les viles més properes; és a dir, a Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca i Riba-roja d’Ebre. Agraïts per haver salvat la vida, els supervivents de l’epidèmia van fer prometença de celebrar un romiatge anual fins l’antiga església de Berrús, any rere any, promesa que encara mantenen avui dia, tot i que actualment els romeus segueixen uns altres camins que no pas els antics, a causa del trasllat de l’antiga església de Santa Magdalena de Berrús.

Santa Magdalena de Berrús.

La memòria oral  situa l’origen de les romeries d’aquestes tres poblacions en aquests fets, ja sigui com un acte de reunió de totes les antigues famílies de Berrús -i els descendents de les mateixes-, o bé com un acte d’acció de gràcies dels supervivents d’aquella terrible pesta. Tot i que no és així, o no ho és a l’actualitat, es creu que inicialment aquestes romeries podien haver-se celebrat les tres el mateix dia per tal de poder retrobar a Berrús familiars, amics i antics veïns; però aquesta hipòtesi no està documentada. De fet, la realitat sembla ser ben diferent: el romiatge d’una població mai coincideix amb la de cap altra, i fins a dia d’avui només hi ha documentada una processó conjunta, la de l’any 1993, en què es va fer l’acte de celebració del 25è aniversari de la nova ubicació de l’església de Berrús. Actualment, Riba-roja d’Ebre celebra la romeria el Dilluns de Pasqua, Vilalba dels Arcs, el dissabte in Albis (dissabte següent al Diumenge de Pasqua)  i, la Pobla de Massaluca, el dissabte següent.

VIstes del riu Ebre des de Santa Magdalena de Berrús.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL GORG DE LA LLANA

El Gorg de la Llana, anomenat també gorg del Molí de la Riba o del Molí de la Llana, es troba dins del terme municipal d’Oristà, a la comarca d’Osona. Actualment, aquest gorg està envoltat de camps de conreu, i la seva forma original ha quedat una mica desdibuixada per una petita presa que s’hi va construir, per poder emmagatzemar més quantitat d’aigua. Tal i com indica el seu nom, en temps passats aquest gorg va ser utilitzat, durant molt de temps, per a rentar-hi la llana de les ovelles quan aquestes eren esquilades. A més a més, a l’estiu també era lloc de trobada per als mossos que utilitzaven aquest gorg per a poder refrescar-se i treure’s la suor després d’una dura jornada de treball al camp. Tot i així, encara que de dia s’hi desenvolupaven tasques quotidianes al seu voltant, sembla que de nit la cosa canviava, i un cop post el sol era u lloc a evitar. El perquè de tot això ve explicat per un parell de llegendes.

LES DONES D’AIGUA DEL GORG DE LA LLANA

Segons la llegenda, el Gorg de la Llana era habitat per les dones d’aigua. Aquestes eren unes dones tranquil·les que no molestaven a ningú que utilitzés el gorg durant el dia, però un cop arribada la nit, la cosa canviava, ja que aquest passava a formar part del seu reialme i si un mosso es banyava en les seves aigües un cop el sol s’havia post, les dones d’aigua l’arrossegaven fins al fons del gorg per passar una nit esbojarrada plena luxúria i de jocs amorosos, i al dia següent el tornaven a la superfície, deixant-lo en llibertat. Tot i que encara hi ha qui diu que es quedaven als nois ben plantats i galants.

La llegenda explica que un dia un grup de mossos que treballaven als camps de Cal Serra, després d’un llarg dia de sega, van anar a banyar-se al Gorg de la Llana per tal de refrescar-se una mica i hi van estar-s’hi fins ben tard. Eren nois joves, ben plantats i galants, i per no avorrir-se es van despullar i van decidir fer una competició per veure qui aguantava més temps sota l’aigua. Finalment, van quedar dos joves que aguantaven el mateix, així que van decidir de tirar-se un últim cop per veure qui era el guanyador i, passada una estona, un dels dos no va sortir. Ja el van buscar, ja! Però com aquest no apareixia, ni el trobaven per cap racó del gorg, fora o sota de l’aigua, i ja era ben entrada la nit, finalment, els seus companys van decidir tornar a casa i deixar, per l’endemà, la cerca del amic desaparegut, amb el fosc pensament al cap de que aquest havia mort ofegat.

L’endemà al matí, els mossos de Cal Serra van tornar al Gorg de la Llana per a buscar el seu amic desaparegut i, per sorpresa seva, se’l van trobar a la riba del gorg, sa i estalvi. Explicava que havia vist les dones d’aigua, que eren una mena de noies molt joves i boniques que vestien amb túnica blanca, feien una dansa encisadora i, sembla que l’haurien utilitzat tota la nit per els seus jocs sexuals.

LA FONDÀRIA DEL GORG DE LA LLANA

El Gorg de la Llana era un indret enigmàtic per molta gent de les rodalies. Tothom que hi anava, quedava encisat per la màgia que transmetia. Un dia, un pastor que hi pasturava les ovelles, va decidir esbrinar la fondària d’aquell gorg. El pastor va anar ajuntant diferents cordills per a obtenir una corda força llarga i va lligar una roca en un extrem de la mateixa, per enfonsar-la i deixar anar el cordill a dins del gorg, però el cordill se li va acabar i no va tocar el fons. En aquell mateix instant, va sentir una veu misteriosa li deia que mai arribaria a tocar el fons. Si aquesta veu era d’una dona d’aigua o bé del dimoni, tal i com succeeix en altres històries similars situat en altres llocs, la llegenda no ens ho acaba d’aclarir.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL CASTELL DE GURB

Avui en dia ben poc queda del castell de Gurb, en el municipi de Gurb, a la comarca d’Osona: només queden les bases d’alguns murs i d’una torre i l’antiga cisterna. Documentat des del segle IX,  aquest castell de Gurb s’aixecava al cim homònim que s’eleva sobre la Plana de Vic, a 845 metres d’alçada sobre el nivell del mar, 300 metres per sobre de la Plana de Vic. Des d’aquest punt es té una vista privilegiada de la contrada, ja sigui en dies clars o dies de boira, i es fàcil entendre que encara sigui un punt força visitat avui en dia. Una vegada més, com Caçadors de llegendes, ens hi van atansar per poder visitar i fotografiar un nou lloc llegendari, alhora que us desgranem algunes de les seves llegendes aquí mateix.

El castell de Gurb.

LA LLEGENDA DE L’ÀNIMA DEL CASTELL DE GURB

Segons Joan Amades que va recollir aquesta llegenda de mossèn Josep Planes, de Ripoll, l’any 1916: “Els senyors de Gurb i d’Espinzella estaven separats per antics ressentiments i l’odi més gran regnava entre ells. S’escaigué que el Gurb tenia una filla bellíssima i el d’Espinzella, un galant i garrit minyó. Els dos joves es van enamorar. Ni l’un ni l’altre no s’atrevien a manifestar a llurs pares aquests sentiments. El d’Espinzella cada nit pujava al castell de Gurb i es situava al peu de la finestra de la cambra de la donzella. Aquesta sortia i ambdós sostenien llargues converses. Un servent del de Gurb féu saber al seu senyor les freqüents visites nocturnes al castell del fill del seu rival. Indignat el de Gurb, parà un parany al pobre minyó, el qual va caure en mans del servidors del rival del seu pare, que el van matar i penjar de la torre més alta del castell. La noia morí de sentiment. Encara avui, les nits de tots els dissabtes, al bell punt de les dotze surt una ombra blanca amb un fanal a la mà i volta les runes del castell. És l’ànima de la donzella morta d’amor, que surt en cerca de l’ànima del seu estimat, assassinat pel seu amor. També surt la visió les nits de gran tempesta, sobretot les de vent.”

Vistes de la Plana de Vic des del castell de Gurb en un dia de boira.

LA LLEGENDA DEL SENYOR DEL CASTELL DE GURB

El senyor del castell de Gurb era gasiu de mena. Desatenia tota necessitat aliena, baldament ell pogués soventar-la. Ningú, per tant, no l’estimava. Un dia, va caure malalt, i el metge pronosticà que moriria. Ja a les portes de la mort, el senyor reflexionà a propòsit del sentit de la seva vida. Prengué alè per posar-se bo i, notant-se guarit canvià radicalment la seva norma. En caritats va repartir tot el seu vast patrimoni, castell i dominis. No li restaven sinó la muller i els fills. Un dia va sentir que uns cavallers es dolien de no tenir fills i els va repartir els seus. Un altre, va sentir que un vidu es planyia de la seva soledat, i el senyor de Gurb li va lliurar la seva muller.

Pel camí del turó del castell de Gurb.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre de camí cap el castell de Gurb i les vistes que vàrem poder veure des d’aquell punt.

El castell de Gurb, amb els Pirineus nevats al fons.

L'antiga cisterna del castell de Gurb.

Punt de referència topogràfica del castell de Gurb.

Més vistes de la Plana de Vic des del castell de Gurb en un dia de boira.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’ÀNIMA DEL GORG NEGRE D’ORISTÀ

El Gorg Negre d’Oristà, conegut també pel gorg del pla d’Oristà, es troba localitzat dins del terme municipal d’Oristà, a la comarca d’Osona, just a sota del Pont del Bassí. Segons expliquen, a la banda dreta del saltant d’aquest gorg del riu Bassí es trobava la Font de l’Animeta, nom que li ve clavat, com podreu veure a l’escoltar la llegenda que circula al voltant d’aquest indret.

El Gorg Negre d'Oristà.

Sembla ser que temps enrere, prop del Gorg Negre d’Oristà hi passava el camí ral, per on la gent hi circulava molt sovint; ja sabeu, pagesos, llenyataires, pastors, traginers i tota mena de gent. Un dia van començar a dir que a la font del Gorg Negre hi sortia por!

El Pont del Bassí.

Uns deien que uns dies, d’aquell lloc hi sortia una noia vestida de blanc però que aquesta, al acostar-s’hi els curiosos, desapareixia. Deien que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg, o bé deien que l’ànima d’aquesta noia tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta…

El Gorg Negre (Oristà), part superior.

Altres, però, no parlaven d’un esperit femení, sinó de l’ànima d’un pagès que, a causa de l’incompliment d’una deixa -una atribució singular d’un o més drets o coses ordenades per una persona ja difunta-, hauria estat damnat a romandre per aquest paratge. Explicaven que abans hi vivia un pagès que volia que, una vegada sigues mort, es venguessin les seves terres i que amb els diners es fessin misses. Com això no s’hauria realitzat, llavors la seva ànima tornava per reclamar aquetes misses.

El Gorg Negre (Oristà).

Fos com fos, arrel d’aquestes aparicions, la font que hi havia al costat del Gorg Negre d’Oristà va passar a ser coneguda com la Font de l’Animeta. I qui sap, potser si hi aneu el dia adequat, encara hi podreu intuir l’ànima inquieta a prop de les seves aigües.

El Gorg Negre (Oristà).

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’ESPASA CONSTEL·LADA DEL CASTELL D’OLOST

El castell d’Olost està situat en una fondalada al costat de la riera d’Olost, al sud del poble d’Olost i ben a prop del seu nucli principal, tot i que pertany al municipi d’Oristà, a la comarca d’Osona. Aquest castell, que va començar sent només una torre de vigilància de planta rectangular, fou documentat per primera vegada l’any 1050, per esdevenir finalment un castell, si bé no fou mai una fortalesa de defensa sinó més aviat una residència senyorial aglutinadora de possessions feudals, que al llarg dels anys va anar patint diferents modificacions fins arribar al dia d’avui. La llegenda que envolta aquest castell fa referència a certa espassa meravellosa que hauria estat guardada entre els seus murs.

El castell d'Olost.

De vegades la història es barreja amb la llegenda. Cert paràgraf molt interessant del testament que Beatriu d’Olost feu quan es trobava malalta, que fou testat l’any 1241, fa referència a l’espasa de constel·lació que sembla que hauria format part dels bens més apreciats d’aquest castell. La testadora mana explícitament que “... l’espasa estigui guardada al castell, excepte en cas de necessitat, quan Guillem de Vilagranada o els qui el succeeixin poden treure i portar l’espasa on vulguin, però havent-la de tornar al castell així que cessi la necessitat”. Beatriu prohibeix que “espasa tal sia venuda o alienada”. Diu Francesc Carreras i Candi (1862-1937), en Espases meravelloses en lo regnat de Jaume lo Conqueridor, que això és tot el que coneixem de l’única espasa senyorial pertanyent al temps de Jaume el Conqueridor de què tenim alguna nova, havent durant el seu regnat tres altres espases de virtut que eren anomenades espases reials, entre elles, la famosa espasa de Vilardell o Vilardella.

El pou del castell d'Olost.

Les espases de virtut o espasses constel·lades són armes que estan considerades dotades de certa virtut misteriosa o propietats màgiques o sobrenaturals. Explica Joan Amades (1890-1959) que les armes de virtut es feien en determinades circumstàncies astronòmiques que els bruixots astròlegs calculaven i anunciaven. Si quan s’acabava el temps que els era favorable per trempar espases de virtut no s’havia acabat l’espasa o llança que es forjava, calia interrompre la tasca i esperar a voltes molts anys perquè tornessin a presentar-se les circumstàncies favorables. Quan la constel·lació celeste era favorable, també es feien uns ungüents especials per a donar virtut a les armes, que hom anomenava “ungüent d’armes” o “de constel·lació”, que servia per untar les armes i fer-les meravelloses. En la composició d’aquests ungüents entraven ingredients d’obtenció difícil, tals com molsa de testa de penjat i greix de bon cristià, entre d’altres.

El castell d'Olost.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.