Sembla ser que anys enrere, a Anglès, l’hereu de Can Biel va celebrar en el mateix mas les seves núpcies amb una rica pubilla de la contrada, i al convit de noces no hi va faltar ningú que tingués un càrrec important ni cap propietari de la contrada de certa rellevància. Tots hi eren representats: el batlle i els principals de la vila, el rector i els pabordes, i tots els hisendats.
Celebrat el casori, i després d’un gran àpat abundós, com era habitual arribà l’hora de les ballades i els jocs, i decidiren jugar a fet i amagar. Tothom volia atrapar a la núvia, així que ella s’esmerçà en amagar-se bé, no fos cas que la trobessin fàcilment, i silenciosament entrà a la torre del mas, ja que amb la cessió dels actes de bandolerisme per la contrada, la torrassa havia caigut en desús i ara ningú no hi pujava mai. S’enfilà al capdamunt de la torre, i va amagar-se dins d’una vella caixa de núvia -lloc on se solia guardar l’aixovar- de fusta massissa que va trobar, amb tan mala fortuna que, al tancar la tapa, la caixa va quedar travada i segellada amb ella a l’interior.
Ja havia caigut la fosca, i a baix, tothom estava enfeinat buscant a la núvia per tots els racons i forats de la casa, fora el jardí i pels horts, sense trobar-la. Tot eren rialles. Però finalment, com no la trobaven, es declararen vençuts i els convidats van començar a cridar a la núvia que ja podia sortir del seu amagatall, que havia guanyat. I la noia que no sortia ni donava senyals de vida, talment com si volgués continuar el joc! La continuaren buscant i cridant, però després de molta estona, ja sent plena nit, veient que no apareixia ni donava senyals de vida, les cares d’alegria passaren a convertir-se en cares de preocupació. Tots els de la casa i els convidats la començaren a cercar a la núvia, dels més gran al més xic, però no van aconseguir trobar-la enlloc -ni fora ni dins de la casa- i alguns començaren a dir si amb la foscor de la nit la núvia no hauria sortit de la casa i caigut al riu Ter -que es troba just darrera del mas- i el corrent se l’hauria emportat, o bé la seva desaparició hauria esta obra dels homes del bandoler Ramon Felip, que anys enrere havien fet de les seves per la zona. El cas és que la noia no va aparèixer i la tristor va apoderar-se de tots, quan els convidats tornaren a casa seva capmoixos, deixant al darrere a tots els de Can Biel, tristos i desolats, i el nuvi amb el cor trencat.
Així, passaren els anys, i l’atzar féu que un bon dia una pubilla del mas, ja fos perquè volia posar ordre a la torre, ja fos per xafarderia, obrís aquella vella caixa de núvia que hi havia a la torrassa. Fou llavors quan descobrí el cadàver de la núvia desapareguda temps enrere: un munt d’ossos envoltants d’un bonic vestit de núvia i les joies del maridatge.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
