LA LLEGENDA DE LES PEDRES PRECIOSES DEL SENYOR DEL CASTELL DE CEURÓ

Les restes del castell de Ceuró reposen en el petit poblet de Ceuró, format únicament per dues masies, l’església romànica de Sant Julià de Ceuró i un petit cementiri, dins del terme municipal de Castellar de la Ribera, a la comarca del Solsonès. La constància documental de l’existència del castell i l’església d’aquesta petita vila es remunta al segle XI, temps en que, probablement, hauríem de situar la seva llegenda...

Castell de Ceuró.

Feia poc temps que el senyor del castell de Ceuró havia casat el seu fill amb una jove dama, quan arribaren males noves a la fortalesa que deien que la guerra havia arribat a aquelles terres. En poc temps, doncs, era necessari que tant el senyor, com el seu fill, com tota la resta dels homes d’aquella contrada es preparessin i anessin a guerrejar.

Els preparatius foren ràpids. Just a la vigília de marxar a la guerra el senyor agafà la nora, la porta a la seva cambra i li ensenyà un gran secret que tenia guardat en una petita fornícula on descansava la imatge de Santa Maria, mostrant-li una arqueta on guardava cinc riquíssimes pedres precioses, que al dir d’alguns eren cinc diamants.

Ceuró.

El casteller va dir-li:

-Cinc pedres precioses, són els tresors dels meus avantpassats, els quals les dugueren de Terra Santa. Guarda-les, mira-les, però que no surtin mai del castell en la nostra absència mentre fem la guerra, ja que si les treies no tornarien mai més!

La jove, emocionada, va prometre complir el manament del pare del seu espòs.

Sant Julià de Ceuró.

Finalment, els homes marxaren a guerrejar i en aquell immens casalot pràcticament va quedar buit: només varen quedar la nora del senyor, la jove esposa de l’hereu, acompanyada de les minyones del castell.

La guerra fou llarga i cruel. Quina guerra no ho és? Als capvespres es veia el cel vermellós, talment com si fos la sang vessada en el camp de batalla. Per fi, arribaren noves del camp de batalla: “El senyor de Ceuró i el seu fill han mort, tot crema!”

La jove esposa, en sentir aquella noticia es desesperà dins dels murs d’aquell castell i decidí marxar, fugir abans que la guerra i els saquejadors arribessin a les portes d’aquella fortalesa. Agafà l’arqueta que li va confiar el sogre amb les cinc pedres precioses i, seguida per dues donzelles, fugiren del castell.

Castell de Ceuró.

Finalment, al passar pel torrent que hi ha en un camí vers el Puitot, en un punt que era conegut popularment com “el safareig del rector”, ja que era lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per regar l’hort del rector, mirà aquelles pedres precioses i decidí llençar-les dins de l’aigua, perquè mai ningú les pogués robar.

Els vells del lloc us explicaran que si passeu per allà en una nit clara d’hivern, encara avui es poden veure brillar en el fons de les aigües d’aquest lloc aquelles cinc pedres precioses...

D’aquest lloc també deien que mai s’havia vist eixut d’aigua, i que aquesta sempre era clara, transparent, nítida.

Vistes des del castell de Ceuró.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA COVA DEL RELLIGUER D’HOSTALRIC

Hostalric, a la comarca de la Selva, és una petita vila que encara conserva bona part del seu encant medieval. Entre el seu conjunt arquitectònic, apart de les restes de les seves muralles, les portalades i el seu castell-fortalesa podem trobar una curiosa construcció subterrània coneguda com la Cova del Relliguer, just al cim del carrer Relliguer. Si bé l’accés a l’interior d’aquesta cova sol ser restringit, aquesta pot ser visitada durant la celebració de la Fira Medieval que Hostalric celebra cada any durant el cap de setmana de Setmana Santa.

La Cova del Relliguer, entrada.

La “cova” o hipogeu del Relliguer està excavada directament a la roca. Té un recorregut de 26 metres i s’endinsa fins a 6 metres de profunditat al turó del castell d’Hostalric. Per un corredor en ziga-zaga s’arriba a dues cambres que podien servir tant per a magatzem d’aliments o celler, com per refugiar-se en moments de conflicte. El primer espai, més petit, es forma al costat d’un recolze en el traçat; el segon, més gran, forma una sala rodona al final del recorregut.

Cavitats treballades a la roca a manera de lleixes.

Segons una llegenda, aquesta cova hauria estat utilitzada com un lloc de reunió i amagatall secret de la comunitat jueva de la vila, formada per deu famílies jueves que vivien a Hostalric entorn el 1331, tot i que aquestes passaren poc temps a la població a causa de la mala relació que tenien amb les famílies cristianes.

Accedint a l'interior de la cova...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA CARBASSA DE CALONGE

Calonge, vila i municipi de la comarca del Baix Empordà, té, com tot poble que mereixi aquest nom, el seu propi enfilall de llegendes i contarelles. Moltes d’aquestes històries, que fins fa ben poc corrien de boca en boca, s’han anat perdent al llarg dels anys que van passar a convertir Calonge d’una petita vila eminentment rural a un centre urbà transformat pel turisme i la industrialització. Avui en dia, moltes d’aquelles hortes, masos, camps i boscúries que antigament envoltaven l’antic nucli del poble han estat edificats, il·luminats per llum elèctrics que quasi bé ja no deixen espai per la màgia. Però va haver un altre temps, un temps no gaire llunyà, en que, al caure la nit, el misteri i la por s’ensenyoria d’aquestes rodalies, i en aquestes contrades encara corrien fantasmes... o al menys alguna cosa que s’hi assemblava! Escolteu, sinó, la següent llegenda...

El Fantasma de la Carbassa.

En Gabriel Martín i Roig, a “L’Empordà fantàstic. Llegendes”, recull una peculiar contarella relativa a la vila de Calonge que fou publicada a “La vall de Calonge” de Pere Caner i Estrany, que li fou contada de viva veu per Pere J. Casademont. Aquesta història ens parla d’un peculiar “esperit” conegut com el Fantasma de la Carbassa, que sembla ser que, antigament, s’apareixia als transeünts que, a altes hores de la nit, caminaven en un antic descampat de la zona -avui en dia edificat- conegut com el camí Fondo, passada la riera del Rifred.

Efectivament, sembla ser que molts anys enrere, hi havia un misteriós fantasma que, proveït d’un llençol i una carbassa per barret, es passejava i s’apareixia a tots aquells que, a partir de les dotze de la nit, trescaven pel descampat pels voltants de Calonge, en aquella zona que encara avui en dia es coneguda com el camí Fondo, espantant a tota la gent del barri de l’Illa i els masos propers.

El carrer del camí Fondo.

Una bona nit, dos valents del poble coneguts com en Cabra i l’avi Lonso decidiren capturar el fantasma i posar fi a aquell espectre que tenia atemorida a tanta gent de la zona propera del camí Fondo.

Així, quan es féu fosc, aquests dos personatges s’amagaren darrera unes bardisses del camí esperant que comparegués l’ànima en pena, i quan per fi aparegué el Fantasma de la Carbassa li saltaren al damunt i l’estomacaren de valent desemmascarant-lo definitivament. Es tractava d’una tal Rita “Cinc Hores”, una dona que tenia fama de ser molt dolenta, que sortia disfressada per espantar a la gent, no se sap si per simple divertiment o amb altres intencions. El cas és que, després d’aquella esbatussada, el seu cos quedà tant ple de blaus, que li serví d’escarment i mai més no tornà a fer-se passar per un fantasma.

Esplanada a la vora del camí Fondo.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la zona del camí Fondo, de la zzona no urbanitzada, que espero que us puguin servir per il·lustrar molt millor aquesta llegenda.

Esplanada a la vora del camí Fondo.

Esplanada a la vora del camí Fondo.

El Rifred, al peu del camí Fondo.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA IRA

 

¿Sabéis qué? ¡Qué os den!

¡Hace tiempo que aguanto! ¡Si no lo digo, estallo! Un mundo que prácticamente podría ser perfecto está siendo defenestrado por los humanos: asesinado por los que mandan, dictan y ordenan; asesinado por los que les siguen ciegamente, consumen, ejecutan y obedecen...

En gran medida todos somos culpables. Todos participamos de esta rueda, de esta trampa, de esta carrera autodestructiva, de este motor, de este crimen planetario.

Me entristece ver como buena parte de la humanidad no evoluciona: homófobos infelices que se creen con derecho a decir cómo deben vivir los otros sus vidas, prepotentes con aire de superioridad que piensan que su palabra es ley, fieles creyentes que se creen con derecho a eliminar a aquellos que no son de su credo, maltratadores que se excusan afirmando que es amor, políticos y jueces que sólo siguen ciegamente el sueño del poder o del dinero, ávidos devoradores de naturaleza que sólo crean veneno y basura. ¡Estúpidos! ¡Estúpidos! ¡Estúpidos! Científicos que en nombre del progreso destruyen el mundo, ejércitos que en nombre de la paz sólo hacen la guerra, personas que se creen superiores a otros personas, gente que sólo se dedica a procrear sin pensar en las consecuencias. Parásitos de este mundo, depredadores, carroñeros, ladrones, mangantes, traidores, carniceros...

¡Siento la ira! La ira que crece en mi interior, que me convierte en una especie de Mr. Hyde reprimido, en una especie de Hulk que no acaba de escapar de su prisión. ¡Quisiera poder aplastar vuestros prejuicios, vuestros tanques, vuestra intolerancia, vuestras vanas creencias sin fundamento, el egocentrismo egoísta, las máquinas e incluso la ciencia que no trabaja en pos del bien de la humanidad, sino de las corporaciones, la industria y la asfixia! ¡Aplastaros con los puños, exprimir los jugos de vuestra mente seca, convertiros en guano para que al menos seáis útiles para fertilizar la tierra!

Dentro de mí siento el monstruo de la ira que crece sin parar. ¡La ira!

Pero no grito sólo mi ira, sino la ira de muchos otros. No sólo la ira de la humanidad, sino la de los animales, las plantas, ¡los seres vivos que aplastáis!

¡Vosotros, los asesinos, los expoliadores, los autoproclamados, dueños o amos, los verdugos! Sois verdugos, pero también víctimas... y detrás de vosotros sólo quedarán cenizas.

Y así, escupiendo palabras, sin hacer prácticamente otra cosa, mi ira se desvanece. ¿Qué ha cambiado? Nada.

LA LLEGENDA DE LA PEDRA DE LES GOGES DE VALLVANERA

La Pedra de les Goges de Vallvanera -coneguda també com Sa Pedra Aguda o Sa Pedra Aguda de Vallvanera- és un menhir antropomorf localitzat en el terme municipal de Castell-Platja d’Aro, a la comarca del Baix Empordà, dins dels límits del Club Golf d’Aro, tot i que se’l pot veure i fotografiar perfectament des de la carretera. La llegenda lliga aquesta pedra a les mateixes goges -espècie d’esperits eteris i femenins emparentats amb les dones d’aigua i encantades-  que li donen nom, atorgant-li, a més, altres propietats extraordinàries.

Corre la llegenda que la Pedra de les Goges de Vallvanera havia de formar part del pont de Girona segons uns, o el pont de Sarrià de Ter, segons altres, que en ambdós casos foren construïts en el transcurs d’una única nit, i que provenia d’una terra molt llunyana, sense concretar, més enllà del mar.

Uns conten que la reina de les goges portava aquesta pedra des de cent llegües mar endins, i que aquesta era l’última pedra que s’havia de col·locar en un dels dos ponts mencionats, però altres asseguren que qui portava la pedra no era una sola goja, sinó tot un estol d’aquests esperits, que duien la roca damunt el seu cap mentre no paraven de filar durant el trajecte. El cas és que, un cop arribades a terra ferma, passant per l’alçada del Mas de la Font, a Vallvanera, un gall negre va ser desvetllat per les campanades del santuari d’aquest lloc quan tocaven les dotze de la nit, de manera que confós pel so de la campana, es va posar a cantar. Va sentir el cant del gall que l’encanteri es desfeu i les fades es dispersaren en totes direccions, deixant caure la pedra allà mateix, que restà clavada i abandonada en mig del camp.

Aquest fet, ja de per sí seria meravellós i extraordinari, com solen ser totes les llegendes, però no s’acaba aquí la història, ja que  d’aquest roc també es diu que té la propietat de créixer i mudar de forma amb el temps, de manera que, si inicialment només estava uns pocs metres enfonsat en la terra (uns cinc metres, al dir d’alguns), sembla que va creixent per la seva part enfonsada, de manera que ja li deu quedar poc per tocar l’aigua del mar, que en aquell punt se suposa que està molt per sota de la línia de la costa.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

EL SURO DE LES MENTIDES DE ROMANYÀ DE LA SELVA

Romanyà de la Selva és una petita entitat de població formada per una petita parròquia i un conjunt de masos dispersos, que pertany al municipi de Santa Cristina d’Aro, a la comarca del Baix Empordà. Situat dins d’un marc natural incomparable, en el cor de les Gavarres, i no gaire lluny del seu centre neuràlgic, l’església de Sant Martí de Romanyà, entre la verdor de boscos i camps, ens trobem submergits en un paratge que sembla enclavat en un altre temps, en un món més senzill, rural i salvatge. És aquí, a uns 10 minuts a peu de la seva església (només un parell de minuts si anem en cotxe) on trobem el suro de les mentides, una alsina surera (Quercus suber) sobre la que circula una petita història...

Xavier Cortadelles conta en el seu llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres”, una petita història que va recollir al voltant d’aquest arbre que és conegut popularment com el Suro de les Mentides, on s’explica el perquè del probable origen del seu nom.

Sembla ser que temps enrere les dones de Can Llac, Can Cases, Can Punset i el Mas Gran -masos d’aquesta zona que estan separats l’un de l’altre per certa distància - feien juntes a peu el camí fins que arribaven a aquest punt, i allà mateix, on es troba aquesta vella alsina, s’aturaven a xerrar quan tornaven de missa o del mercat de Llagostera. Els homes, quan les veien totes juntes deien: “Quatre dones juntes segur que s’expliquen moltes mentides!”

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE PRADES

Les restes del castell de Prades, d’origen islàmic, tot i que posteriorment seria ampliat i modificat pels comtes catalans que conqueriren aquestes terres, es troben dins del terme de la mateixa vila de Prades, a la comarca del Baix Camp. Coneguda popularment com la “Vila Vermella”, a causa del color rogenc de la pedra dels seus edificis i muralles, dins dels estrets carrers de Prades encara s’hi destil·la l’atmosfera d’una altre època, adequada per recordar una de les seves llegendes...

El castell de Prades.

Del castell de Prades actualment queda ben poc, ja que quan aquest restà definitivament abandonat fou repartit entre diferents cases d’aquesta població, que van modificar totalment la seva estructura, fent difícil la seva interpretació arquitectònica. De tot el seu conjunt, el més ben conservat ha estat el de la capella o església de Sant Miquel, la qual, juntament amb una sèrie de carrers -els de la Costa del Castell, Alt del Castell, Baix del Castell, i passatge del Castell- ens poden indicar aproximadament la ubicació de l’antic castell, al sector alt de la vila, arredossat al pany septentrional de la muralla per la seva part interior. Per un altre costat, del clos emmurallat de Prades encara se’n conserven fragments significatius, com el portal de la Creu -a l'exterior del qual hi ha la creu de terme- o el portal del Planet del Pont, junt algunes restes de murs, una torre de defensa, la Plaça Major -on antigament s’hi feia el mercat- i l’església de Santa Maria, la nau de la qual sobresurt fora dels murs medievals.

La capella o església de Sant Miquel del Castell.

UNA VERSIÓ DE LA LLEGENDA...

Després de ser conquerit als sarraïns Prades va passar a passar a mans cristianes i fou administrat pels comtes catalans.

Prades, Santa Maria de Prades i el portal de la Creu.

Expliquen que un dels comtes de Prades va tenir una filla anomenada Blanca, d’una bellesa sense parió. Tota la noblesa del seu temps hauria tingut en gran goig i honra poder-la tenir per muller. No hi havia cavaller fadrí que no li hagués demanat la mà, però ella menyspreava tothom. El comte estava intrigat per aquest comportament, doncs no entenia el desdeny de la seva filla. Un dia, per fi, la va descobrir amb íntima relació amorosa amb un dels seus patges, i la indignació del comte fou tan gran que va fer matar el patge i tancar la seva filla en una cova a prop de Siurana, on va passar la resta de la seva vida fent penitència. Aquesta cova encara és coneguda avui en dia com la cova de Donya Blanca, tot i que també és coneguda com la Cova del Tití, ja que sembla que aquest va ser el nom d’un dels seus antics propietaris.

... I UNA ALTRA

Una altra versió de la llegenda, que sembla molt més completa, ens explica aquesta història d’una manera un xic diferent. Sembla ser que aquest comte de Prades que ja hem mencionat era dur i adust i, vidu com havia restat, va encomanar la cura de la filla del seu matrimoni a una vella serventa de la seva difunta muller. Blanca, que aquest era el nom de la seva filla, era una donzella amb tota mena de qualitats.

Restes del mur del castell de Prades.

Un dia arribà al castell de Prades un jove trobador perdut, que demanà acolliment. Tot i el caràcter del comte, aquest fou emparat, i el destí va voler que joglar i comtesseta s’enamoressin, però els seus amors foren contradits: el joglar acomiadat i la comtesseta resclosa. Però, no se sap com, els enamorats seguiren veient-se i estimant-se; i d’aquesta estima la comtesseta va gestar un fill. En adonar-se’n el seu pare, enfurit, féu penjar el patge, féu cremar de viu en viu la serventa que vigilava la comtesseta, i féu posar al capçal del llit d’aquesta el casquet, el llaüt i la corda que havia escanyat el joglar. I, nascut el fill, la crueltat sense parió del comte feu precipitar al nadó des de l’abisme del Salt de la Reina Mora, a Siurana.

Després de tot això, Donya Blanca només demanava la mort, que Déu, de moment, no li concedí. Una mica refeta dels tràngols succeïts, el comte l’envià a fer penitència a una cova de Siurana i allí visqué reclosa i abandonada, ja que només li era permès a un pagès de Siurana que li portés pa, aigua i alguna cosa més una vegada a la setmana, i que aquest l’acompanyés a missa tots els dies preceptuats. Ningú més podia acostar-se a la cova ni parlar amb Donya Blanca. Així, poc a poc Blanca es va anar consumint durant un any i mig, que fou el temps que trigà la mort en arribar-li.

Fou enterrada al cementiri de Siurana, però la despietat del seu pare era tal que ni un cop morta volgué deixar cap senyal extern que en fes memòria del seu nom ni del seu record, ni tan sols que una rústega creu feta amb dos troncs de pi vetllés el seu son etern.

Tot així, el poble no la va oblidar, tal i com demostra aquesta llegenda, i el record que quedà del seu nom en aquella mateixa cova on va passar els últims dies de la seva vida, que seria recordada com la cova de Donya Blanca.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre a Prades, de les restes del seu castell, els seus carrers i alguns dels seus edificis emblemàtics, que espero que us puguin servir per il·lustrar molt millor aquesta llegenda.

Creu de terme de Prades, al portal de la Creu.

Portal de la Creu, interior.

Santa Maria de Prades, portal lateral.

Santa Maria de Prades.

La font de Prades.

Prades.

Prades.

Prades.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.