L’origen de l’edificació de l’ermita fortificada de Sant Llop podria remuntar-se al segle IX o X, tot i que no s’ha localitzat documentació escrita del mateix fins el segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a San Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita de defensa i fortificació. Aquesta situació en una alçada privilegiada, li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit que anava de Barcelona a la Jonquera. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torre de rajols bastida damunt de l’espadanya de l’edificació. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de Sant Dalmai, d’on va desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936-39.
Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com a una edificació fantasmagòrica que domina tot el pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric.
SOBRE SANT LLOP COM PROTECTOR DELS RAMATS I LA GOLA
Antigament, la festivitat de Sant Llop es celebrava el dia 1 de setembre, amb retoc de campanes i una missa, on acudien especialment totes aquelles persones que estaven afectades d’algun mal de la veu, ja fos mudesa, quequeig, o simple afonia o mal de coll. Això era així perquè Sant Llop era considerat el protector dels pastors i els seus ramats, ja que es creia que aquest sant tenia la facultat d’espantar els llops que atacaven els animals, així com de protegir contra els problemes del coll i la gola, incloent-hi l’afonia, el quequeig i la mudesa; aquest últim fet no era pas casual, doncs com veure’m més a baix, la creença popular també atorgava als llops cert poder sobre la veu d’aquell que se’n trobava un.
Durant la diada d’aquest sant, les pageses feien el pastís, una coca triangular o uns panellets que eren anomenats de Sant Llop. Amassats amb farina de blat, civada i ordi, tres ous, i tres cullerades de sal, hi havia la creença de qui se li donava aquest pastís, coca o panellets al primer captaire que trobessin, la família quedaria lliure de tot tipus de mal que afectés la veu durant un any sencer.
UNA CREENÇA MÍTICA SOBRE EL LLOP
El poder de Sant Llop sobre els llops i els mals que afectessin al coll o la veu, no era casual, ja que antigament hi havia la creença, molt estesa, de que els llops podien fer perdre la veu d’aquell a qui es trobaven en el seu camí, per impedir que pogués demanar ajuda.
Ara bé, si bé és cert que es deia que si un llop veia a un home, aquest quedava mut, i en certes ocasions fins i tot es deia que aquest quedava paralitzat de l’ensurt, a mercè de la fera si així ella ho decidia, també és cert que es deia que passava al revés: si un home veia un llop abans de que aquest el veiés a ell, era la fera qui quedava muda, no tenint d’aquesta manera la capacitat de poder-se comunicar amb els integrants de la seva llopada, i encara es deia en alguns casos que el llop quedava paralitzat, quedant llavors a la mercè de l’home. És per això que quan un home sentia la presència del llop a prop, havia d’estar ben atent, per ser ell el primer en sorprendre a la fera.
A les terres catalanes, hi ha moltes altres creences mítiques relatives a la figura del llop, que expliquen tant el seu origen com els seus costums, però aquestes s’hauran de deixar per un altra ocasió, ja que no és el tema d’aquest article.
ALTRES GENIS MÍTICS PROTECTORS CATALANS CONTRA ELS LLOPS
A més a més de Sant Llop, dins del folklore català hi havia tot un altre seguit d’éssers mítics que protegien al bestiar dels llops, que anaven des d’alguns bruixots especialitzats, a menadors de bèsties i els llobaters, que gràcies a certes oracions o conjurs tenien poder sobre aquests animals, passant pel Pare Llop, el gos Nonell -conegut també com Nonell de les Neus-, o en Jan Pelut.
Antigament, quan encara hi havia molts llops per les contrades muntanyeses, un personatge, el Pare Llop, tenia la propietat de governar i dominar els llops. El Pare Llop era de feréstega expressió i conductor de famèlics grups de llops disposats a devorar el bestiar de tots aquells pagesos que no li donessin hospitalitat a llur amo en les seves masies. Vivia en el més profund i travat dels boscos i baixava en les jornades de més fred per fer captació de menjar o altre bens. Qui el tractava bé, gaudiria de la seva protecció, però qui no, els seus ramats patirien les conseqüències de les seves llopades.
Per un altre costat el gos Nonell o Nonell de les Neus, és una mena de enorme gos blanc o home salvatge enormement alt, despullat i molt pelut, cobert d’un bell llarg i blanc com la neu que es deia que apareixia amb les primeres neus, viatjant sense cap ruta ni orientació, udolant desesperadament, la vista del qual era considerada de mal averany, tot i que se’l considera un geni pacífic i protector dels humans i dels seus ramats.
Per últim, en Jan Pelut és una altra mena d’home salvatge que va despullat i duu tot el cos cobert de pèls, àdhuc a la cara, però no són pas pèls animals, sinó vegetals, formats amb brins d’herbes. Aquest personatge és l’amo de tots els arbres i de totes les herbes del bosc, i governa tots els llops, que fa anar cap on vol i els mana atacar els ramats dels qui no li són amics, de manera semblant a com fa el Pare Llop, amb el qui es confon de vegades.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
