 |
| El Call d'Odèn. |
Sembla ser que, fa molts anys, a Cal Reguer de Canalda hi vivia una família la mestressa de la qual era una dona de fum i aigua. Cada nit, al bell punt de mitjanit, aquesta dona i la seva filla s’untaven d’un oli especial que guardaven sota la pedra de la llar de foc i al moment s’enfilaven xemeneia a mut i es fonien en la foscor. Val a dir que si bé era una dona de fum i aigua, alguna cosa de bruixa sembla ser que també tenia, tot i que sovint dones d’aigua i bruixes es confonen en la llegenda.
El cas és que un dia, un mosso nou, que cada nit a les dotze en punt veia llum al foc, intrigat va voler saber que era allò que passava en aquella casa, i amagat va esperar a que toquessin les dotze batallades. Arribat aquest moment, va veure com arribaven a poc a poc la mestressa de la casa i la seva filla, treien l’oli de sota la pedra de la llar de foc, se l’untaven, i s’enfilaven xemeneia amunt.
Davant d’això, ell també va voler provar-ho, però com tenia por va decidir lligar-se a un caixabanc -una mena de moble aparatós que és seient alhora que compleix la funció d’arca- i s’untà. I tal dit, tal fet, sense adonar-se també s’enfilà xemeneia amunt i tot d’una va anar a caure a la pregona vall d’Isanta.
Ben xafat de la caiguda -es veu que no deuria dominar gaire això del vol per falta de pràctica-, va tornar a la casa de Cal Reguer i li contà el que l’hi havia passat a l’amo, que sembla ser que ignorava les fugides nocturnes de la seva muller.
 |
| Dona de fum i aigua... |
I què té que veure amb tot això el Call d’Odèn? Bé, sembla ser que això de ser dona de fum i aigua era hereditari. Quan la filla de Cal Reguer fou casadora, la maridaren amb el Call d’Odèn, i el mateix dia de les noces, la filla de Cal Reguer li va dir al seu marit: “Mai, per mai, per enfadat que estiguis, em diràs: dona de fum i aigua”. El marit s’hi va avenir.
Passats uns anys, un dia els esposos es tenen quatre mots per ves a saber quina facècia, i de cop i volta, l’home, irat, li venta aquestes paraules a la seva muller: “Ja no series dona de fum i aigua!”. Dit i fet, com un dèbil alè la dona s’esvaeix com el fum i els de casa passen dies i dies sense saber-ne res.
Un dia que les filles de la parella guardaven un ramat d’ovelles, tot d’una se’ls presenta la mare, les pentina, les arregla, i sobretot els prohibeix que ho diguin al seu pare i es fon. La primera vegada les filles callen; l’endemà se’ls torna a presentar la mare i no diuen res, però finalment, a la tercera vegada ho conten al pare, i aquest els diu que mentre els passi l’escarpidor pels cabells han de cosir les seves faldilles a la faldilla de la mare. Dòcils, les nenes s’avenen, i quan la mare se’ls torna a aparèixer, comencen a cosir les seves faldilles amb les de la mare. Advertint-lo, encesa crida: “Mai més em veureu!”. La mare es fon i les filles, com ànimes en pena, es planten a córrer fins al llindar de sa casa. Mai més la van tornar a veure.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
